Quan les calors intenses arribin l’any vinent a França, qui haurà de gestionar les onades de calor serà ja un nou president o presidenta de la República i també un nou executiu. Tots els sondejos diuen que la que té més números per ser la següent ocupant del palau de l’Elisi és Marine Le Pen, i part dels seus contrincants semblen obsessionats amb les seves pròpies carreres polítiques abans que prioritzar trobar una veritable alternativa a la victòria final del Lepenisme.
Els qui, un cop més, semblen abocats al despropòsit màxim davant de l’escenari presidencial són els partits d’esquerres, més fragmentats que mai. Fa poc, els socialistes francesos van decidir fer primàries internes, no obertes a la ciutadania. Però unes primàries on també es podran presentar candidats de l’entorn socialista.
Aquesta és una menció enfocada a què es pugui presentar l’independent Raphaël Glucksmann, que ja va ser l’aglutinador dels socialistes a les anteriors eleccions europees i que sembla ser el més ben situat en els sondejos per part de l’esquerra; sempre deixant de banda la candidatura de l’inesgotable Jean-Luc Mélenchon per part de l’esquerra radical, en la que sembla ser la seva darrera ronda.
Mentre alguns possibles candidats esperen a saber què vol fer Glucksmann, altres es van movent. Els declarats a les primàries, per ara són només l’exministra i excandidata presidencial, Ségolène Royal, i el diputat Philippe Brun, molt desconegut i amb molt poques possibilitats. Algun altre diputat també vol fer el pas, ni que sigui per buscar notorietat.
Qui també embolica la troca és l’expresident François Hollande, que sembla que es voldria presentar. Com la seva exmuller (Royal) mai semblen tenir-ne prou de la política francesa: Hollande ara és diputat ras i Royal fa temps que s’ofereix políticament pel que convingui davant del primer micròfon que li posen al davant.
També n’ha parlat el darrer exprimer ministre d’Hollande, Bernard Cazeneuve, que té una imatge més de dretes que molts dirigents de dretes. Cap dels dos s’acaba de declarar aspirant perquè semblen esperar que els vagin a buscar en una mena de síndrome del Messies que tenen alguns expolítics que encara creuen que poden tenir un paper. I falta per veure què voldria fer el líder del Partit Socialista, Olivier Faure, a risc de perdre el mateix càrrec davant d’una eventual derrota i que confia que Glucksmann es presenti i aleshores no fer-ho ell.
Però tot això és sols l’àmbit concret del PS; a banda, també hi ha candidata dels Ecologistes, Marine Tondelier, la ja mencionada candidatura de Mélenchon, un parell de candidats escindits de l’espai polític d’aquest últim, o els comunistes que estan a l’expectativa de tots plegats per acabar prenent una decisió.
En un escenari que alguns somnien, els socialistes triarien internament a Glucksmann i la seva independència i capacitat de consens en l’esquerra podria fer que ecologistes i comunistes s’alineïn amb ell i entrar en una nova dinàmica en positiu que l’impulsi en intenció de vot. O pot ser que a l’estiu vinent es trobin havent de conviure tots plegats per fer un front comú davant d’un govern de Marine Le Pen.
