El panorama posterior a l'aval del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a la llei d'amnistia suposa una amalgama de totes les ferides que encara queden obertes del procés. Exposa, per exemple, la batalla judicial que ha mantingut Carles Puigdemont des que va aterrar a l'exili, o bé la pugna que ha protagonitzat Oriol Junqueras per tornar a estar habilitat com a actor polític de primer nivell, tant a Catalunya com a l'Estat. I, sobretot, retrata les dificultats per treure el conflicte polític de les mans de la justícia, així com la impossibilitat -almenys per ara- que el Tribunal Suprem atengui els posicionaments de la magistratura comunitària. Aquests són els traumes del 2017 que el TJUE despulla:
L'exclusió de Puigdemont i Junqueras
Fa pràcticament nou anys que els líders de Junts i ERC -els únics que continuen comandant les respectives organitzacions com en la tardor del referèndum- no poden participar amb normalitat en la vida política del país. L'expresident va marxar a Bèlgica després de declarar la independència i abans que la Fiscalia General de l'Estat es querellés contra el Govern per rebel·lió; l'exvicepresident va ser jutjat i condemnat per sedició, i està inhabilitat fins al 2031. Han jugat un paper en la governabilitat a Madrid -tots dos van avalar la investidura de Pedro Sánchez-, però encara no han estat amnistiats. Des del 2017 no es poden presentar en condicions normals a les eleccions al Parlament.
La dificultat per exhibir unitat
L'amnistia es va negociar per separat, i també per separat es va celebrar l'aval europeu a la norma. Junqueras va optar per una declaració solemne a la seu d'ERC, acompanyat de la plana major del partit; Puigdemont, de vacances -ho va verbalitzar l'advocat Gonzalo Boye-, va delegar en Jordi Turull i el seu lletrat. Cap compareixença conjunta, però sí retrets: Junts sosté que, sense haver tombat el plantejament inicial de l'amnistia -al qual els republicans van fer costat-, no s'hauria produït el veredicte de Luxemburg. Hi ha hagut contactes entre Puigdemont i Junqueras, però sense fotografies ni comunicats. A Madrid, la batalla entre els dos grups continua, i serà més crua quan hi hagi eleccions.
El paper de la justícia espanyola (i europea)
No ha canviat res des del 2017, en essència. El Suprem no ha aconseguit l'extradició de Puigdemont, i al mateix temps manté l'ordre de detenció malgrat el posicionament de la justícia europea. Deu dies després del veredicte del TJUE, però, ja ha hagut de moure fitxa. I el Constitucional, que és qui ha d'analitzar els recursos d'empara dels líders del procés, no es reunirà fins el 22 de setembre per avaluar-los amb la jurisprudència europea sobre la taula. Si la tardor del referèndum es va evidenciar que la justícia estatal es movia per criteris polítics -amb empresonaments preventius i càrrecs greus-, ara esquiva tan com pot -inclòs el Tribunal de Comptes- l'aplicació d'una llei en vigor des del 2024.
Els equilibris del PP
Amb Mariano Rajoy a la Moncloa, el PP va decidir externalitzar en la justícia la resposta al procés. Entre els requeriments al TC pels preparatius del referèndum, l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, i la querella per rebel·lió posterior a la declaració d'independència -amb el 155 ja en vigor-, tot va quedar en mans dels tribunals i lluny dels parlaments. Alberto Núñez Feijóo ha combatut tant com ha pogut l'amnistia, però tampoc pot desatendre la justícia europea. És partidari de girar full del procés i no amaga que li agradaria aproximar-se a Junts, tot i que amplis sectors del seu partit i l'existència de Vox -soci prioritari a tot arreu- li ho impedeixen.
Causes de fons que persisteixen
Han passat quasi nou anys des del referèndum, i setze des de la retallada de l'Estatut, però hi ha causes de fons del procés que encara persisteixen i que, avui en dia, encara protagonitzen els grans debats. La inversió de l'Estat és la meitat del que representa el PIB català, a Rodalies continuen els esfondraments, el finançament no acaba d'arribar i el deute en mans del fons de liquiditat autonòmica ha costat de ser parcialment condonat. L'independentisme no està articulat com ho estava en el punt àlgid del procés, però persisteixen alguns traumes -la mala relació entre els capitans del moviment, les raons que van portar a l'esclat social- que el veredicte del TJUE ha contribuït a revifar.
