Des que va guanyar les eleccions italianes, el setembre de 2022, Giorgia Meloni no havia sofert cap derrota. La coalició de dretes havia perdut alguna elecció regional o municipal, però en llocs força esperables. La primera derrota, i greu, va ser el passat dilluns 23 amb els resultats del referèndum constitucional per la reforma judicial. La victòria del No amb un 53,23% dels vots, davant del 46,77% del Sí, resultava un cop al rumb del govern conservador.
Un no que va ser més contundent a les illes, Sardenya i Sicília, a la zona típicament d’esquerres (la Toscana, l’Emília-Romanya), al Sud o a Roma. La proposta de reforma del sistema judicial era la culminació d’un projecte llargament anhelat per Silvio Berlusconi i Meloni es volia posar aquesta medalla. Tant és així que de les primeres trucades que va fer la primera ministra a saber el resultat va ser a la filla gran de l’antic Cavaliere.
La negativa dels italians a la reforma és més que això, ja que pot condicionar les altres reformes estructurals que la presidenta del Consell de Ministres tenia al seu pla de govern, com la que pretenia reforçar la figura del cap de govern, traient competències al president de la República.
Però aquesta no és l’única conseqüència. La primera i més directa han estat les dimissions del sotssecretari d’Estat de Justícia i de l’influent cap de gabinet del ministre de Justícia, esquitxats per casos polèmics, i aprofitant el moment, Meloni també va exigir la dimissió d’una ministra que fa temps que era a la picota: la ministra de Turisme Daniela Santanchè, tacada per més d’una causa judicial.
La sortida de Santanchè era previsible, però també ho podia ser la del derrotat ministre de Justícia, Carlo Nordio, autor de la reforma tombada i un dels pares nobles del partit de Meloni. Aquest ja era un sènior quan va assumir la cartera, però ara compta amb l’honorable edat de 79 anys. Tanmateix, per ara segueix al càrrec.
Una altra derivada del resultat del referèndum és la sacsejada a l’espai polític del tardo-berlusconisme. En pocs dies ja s’ha rellevat el president del grup parlamentari de Força Itàlia del Senat i sembla que el següent és el de la Cambra de Diputats. I l’adeu al ministre Antonio Tajani com a líder de la formació ara sembla més a prop que fa uns dies.
Fa temps que se’n parla i que els hereus de Berlusconi demanen canvis a la formació del seu pare. Però qui pot prendre el testimoni en un partit que històricament tallava el cap a aquell que semblava que volia destacar massa? Tajani era l’amic de “el Fundador”, havia estat comissari europeu, era el baró de consens. Però qui si no és ell? Sonava el president regional de la Calàbria, però ara té la lupa de la justícia a sobre. Algun altre ministre de Força Itàlia? Cap té un pes especialment destacat.
Tanmateix, les conseqüències van més enllà del mateix govern. La raó és que el resultat ha encetat definitivament el meló de la possibilitat d’una convocatòria electoral avançada i la necessitat de les esquerres de trobar una fórmula per presentar-se en coalició (a Itàlia ho anomenen ara “Campo largo”). I aquesta fórmula màgica per intentar vèncer el bloc de Meloni (amb aquesta tocada, amb la Lliga de Salvini en hores baixes i amb una Força Itàlia sense lideratge ni discurs propi) passa per unes primàries a les quals Giuseppe Conte, líder del Moviment 5 Estrelles i exprimer ministre, ja ha dit que es presentarà. També hi concorrerà la líder del Partit Democràtic, Elly Schlein (a l’esquerra de l’esquerra de la seva formació), i també s’hi ha mostrat interessat el centrista i postdemocristià Ernesto M. Ruffini, director de l’Agència Tributària italiana durant sis anys.
Giorgia Meloni és ja la segona primera ministra en democràcia que més dies seguits ha governat Itàlia, junt amb Berlusconi; i té el propòsit d’igualar-lo o superar-lo. La qüestió clau, però, és si podrà arribar a final del seu mandat havent aprovat les reformes estructurals que va prometre. Si no pot avançar en projectes estructurals com la reforma electoral, ressonaran els tambors cap a les urnes.
