Els governs italians solen ser tan breus que els períodes dels primers ministres es poden comptabilitzar més per dies que per anys. Tanmateix, el “solen ser” hauria de dir-se ara “solien ser”, ja que Giorgia Meloni no vol jugar en aquesta lliga. Ella vol governar per tot el mandat, i que després d’aquest en vingui un altre. Aquest és el seu propòsit. Ho escrivia quan va arribar al poder i ho tornava a escriure el juliol de l’any passat en un altre article en aquest diari: hi ha Meloni per dies.

A l’inici de l’estiu, Meloni ja va superar a Giuseppe Conte amb 989 dies consecutius al càrrec. Al setembre va avançar a Matteo Renzi en el miler de dies com a presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia. I ara ha superat els 1.093 dies del primer executiu de Bettino Craxi, arribant al podi dels tres més longeus de la història de la República Italiana, encara només per darrere dels governs de Silvio Berlusconi. Aquestes xifres, cal dir-ho, són de període de govern seguit. Altres presidents del Consell van ocupar el càrrec més temps a base d’acumulació d’etapes, encara que aquestes fossin breus. En són exemples els democristians Moro, De Gasperi, Fanfani o, clar, Andreotti.

En el cas de Meloni, ara em reafirmo que seguirà residint al Palau Chigi tota una legislatura de cinc anys. I el principal motiu és que no té cap factor desestabilitzador a la vista. L’únic que li hagués pogut provocar des de dins era Matteo Salvini, el líder de la Lliga, però aquest ara no vol soroll perquè el seu partit està en hores baixes i anar a eleccions és anar a perdre; i a perdre fins i tot potser el seu propi liderat. A això es suma que a totes les eleccions regionals i municipals que es van succeint, Meloni aconsegueix triomfs: si guanya les eleccions és amb candidats seus (el reelegit president de la regió de les Marques), si guanyen les esquerres, el seu partit és clarament el més votat entre les dretes. I tot amb el relat de l’ordre i l’estabilitat. Ara és a França que els governs van caient.

Tanta és l’estabilitat en què viu instal·lada, que en tot aquest període, Giorgia Meloni quasi no ha ni canviat el seu executiu; sent també tota una novetat en la política italiana, habituada al conegut com a “totoministri” en un símil de la loteria i a les previsions de qui podria ser nomenat. Només són dos els canvis que Meloni ha fet: un, quan Raffaele Fitto va anar-se’n a ser comissari europeu, i l’altre quan per un escàndol sexual i de favors va haver de cessar al seu ministre de Cultura. Fa temps que té alguns ministres que semblen estar a la corda fluixa, com el nou ministre de Cultura, que no ha millorat a l’anterior, el ministre de Justícia que camina cap a la jubilació a 78 anys, o la ministra de Turisme, que també arrossega escàndols. Tanmateix, Meloni no és gens partidària de fer canvis al seu consell (rimpasto és el terme en italià).

A això se suma un Salvini que vol recuperar el ministeri de l’Interior, que considera que li pertoca legítimament; però si des de la cartera de Transports i Infraestructures ja fa nosa, què farà des d’una competència de primer nivell com la de seguretat? Però trobant-se en hores baixes, ara perquè Meloni li hauria de donar aquest ascens? També es parlava d’enviar algun ministre a ser candidat a les eleccions regionals, però l’únic membre de l’executiu que se’n va és el viceministre d’Exteriors Edmondo Cirielli, a ser candidat a la Campània.

La Pax Meloniana està ben instaurada, el reformisme conservador melonià avança a Itàlia, la primera ministra té capacitat d’incidència a Brussel·les i a Washington (on té a Donald Trump encisat), i sense fer gaire soroll les dretes van gestionant el país davant d’una oposició que encara no sap si vol anar tota unida o cadascú per la seva banda. La de Meloni no és una “revolució d’ultradretes” com alguns esperaven, sinó més aviat un procés tranquil de transformació cultural i política.