Deu paraules que resumeixen l’any que s’acaba i poden ajudar a entendre el que tot just comença.
Apagada: En quinze anys hem viscut un daltabaix financer que ens va empobrir, una pandèmia global que ens va confinar a casa tres mesos i una apagada ibèrica, l’abril passat, que va deixar sense llum seixanta milions de persones durant tot un dia. La sensació de crisi i incertesa constant és la tònica general d’aquest segle. I va per llarg.
Sequera: A principis de 2025 es va acabar el tercer episodi de sequera en només vint-i-cinc anys. Fa tot just quinze mesos la situació era dramàtica, però avui els pantans són plens. La sequera tornarà i aquesta treva hauria de servir per preparar el país. Ara que els titulars no parlaran d’embassaments, dessaladores i innovacions en la gestió de l’aigua, convindria que la política en continués parlant.
Guerra: L’any 2025 marca un punt d’inflexió. La guerra d’Ucraïna, l’amenaça russa i el distanciament amb els Estats Units obliguen la Unió Europea a revertir més de tres dècades d’oblit total de les polítiques de defensa. La despesa militar creixerà i posarà en tensió els pressupostos. La guerra ja no és una cosa del passat.
Aranzels: La globalització potser no s’acaba, però està canviant i muta cap a una nova fase. Quan el president Trump va arribar a la Casa Blanca ara fa un any va desfermar una tempesta de nous aranzels que encara no s’ha acabat. Amenaces de pujades radicals transformades en acords de darrera hora més o menys raonables i una economia global que manté, contra tot pronòstic, una certa estabilitat.
Immigració: La immigració, el seu creixement constant i les seves derivades, de l’habitatge a la llengua, ha sigut un dels temes centrals de la conversa pública d’aquest any que s’acaba. La Catalunya dels vuit milions s’ha començat a preguntar si pot, i vol, ser un país amb deu milions d’habitants. Als Estats Units, per primera vegada, un govern antipàtic ha fet el que semblava impossible: frenar la immigració. Europa s’ho mira.
Habitatge: Catalunya ha guanyat vuit-cents mil habitants des de 2010, però en aquests quinze anys només s’han construït cent trenta mil nous habitatges. La tensió és evident. Els apartaments turístics i els expats no hi ajuden. No hi ha solució a curt termini, però les males lleis que la busquen han aconseguit matar el mercat de lloguer. Alliberar sol i construir hauria de ser una prioritat de 2026 en endavant.
Turisme: La imatge de dues manifestants disparant pistoles d’aigua contra turistes serà una de les fotos de 2025. Que Barcelona i algunes zones de la costa catalana pateixen excés de turisme és una veritat que s’ha anat obrint pas i que ja ningú no discuteix. El turisme (expats inclosos) empeny la crisi de l’habitatge, atreu immigració i paga salaris baixos que no cobreixen les pensions. Un nus que caldria desfer.
Rodalies: No és nou, però no millora. Fa gairebé vint anys que les Rodalies i els Regionals són un problema de país, però la solució ni arriba ni es coneix. El català emprenyat que va empènyer el Procés és avui un català resignat o un català rebentaire. La despesa pública creix, però la inversió en infraestructures baixa. Present sense futur.
Pensions: Les pensions són l’elefant a l’habitació del pressupost públic espanyol. La despesa en jubilacions és de cent noranta mil milions d’euros. L’any 2025 l’Estat ha hagut d’afegir cinquanta mil milions a la Seguretat Social per quadrar els comptes. Un de cada tres euros del pressupost de l’Estat va a pagar pensions. En el futur hi haurà més jubilats amb millors pensions, però no prou cotitzants amb bons sous. Alguna cosa no quadra.
Populismes: No és res estrany. Gairebé totes les democràcies del món veuen com el vell centredreta es fa petit i nous partits de dreta populista antiimmigració guanyen espai i votants. Un símptoma de malestar i una onada imparable que ara arriba al catalanisme. Desordre abans d’un nou ordre.