Deia Enric Juliana el mes de maig de 2015, durant un debat sobre els resultats electorals de fa deu anys, que “Badalona hauria de quedar sota la protecció especial del Govern de la Generalitat, per a poder refer-se de les seves fractures internes”, fractures provocades per l’experiment lepenista del PP d’Albiol que havia trencat profundament la societat badalonina especialment després de la crisi de 2008, i que havia engegat un creixement exponencial del suport a posicions d’extrema dreta en una ciutat obrera del cinturó roig metropolità.
El perill que comporta Badalona convertida en l’experiment polític d’extrema dreta més exitós de Catalunya, com l’anomena Mercedes Estébanez a la seva imprescindible anàlisi publicada a AKAFEM, és un perill directe per a la gent de la pròpia ciutat -i n’hem tingut una clara mostra aquestes darreres setmanes amb l’emergència humanitària del B9- i també un perill pel potencial de projecció i creixement que comporta ser un enclavament estratègic del Partit Popular que inclou VOX, a Catalunya.
Quan l’any 2015 es va aconseguir treure Albiol de l’alcaldia i configurar un govern de coalició d’esquerres emmarcat en el que van significar en aquella etapa post 15-M i en ple auge de l’independentisme popular, els anomenats ajuntaments del canvi i de l’esquerra rupturista i transformadora, s’obria una oportunitat extraordinària per aturar de forma definitiva la incubació de l’ou de la serp. Però per aconseguir-ho calia prendre’s Badalona com una qüestió d’estat, començant per la perspectiva de protecció especial des del govern de la Generalitat, com apuntava Enric Juliana. Cosa que no va passar.
Com a alcaldessa d’aquell govern, liderat per Guanyem Badalona, vaig convocar tots els candidats a les eleccions del 27-S tot just estrenar el mandat. Tret d’Iceta (PSC) que no va accedir-hi, la resta (Rabell-En Comú Podem, Baños-CUP i Romeva Junts pel Sí -CIU-ERC) van escoltar quina i quanta era la necessitat de protegir Badalona i de prioritzar actuacions clau per refer la cohesió social i lluitar contra una pobresa endèmica que estava servint d’aliment al populisme d’extrema dreta que sembrava xenofòbia i racisme nu. Allà al despatx d’alcaldia tots van estar d’acord a no deixar el municipi de banda, a cooperar. Però després de les eleccions Badalona va deixar de ser una prioritat a la seva agenda.
L’abandonament que com a govern del país es va tenir envers una ciutat que lluitava amb un esforç titànic per evitar ensorrar-se en l’esvoranc que s’havia començat a cavar una dècada enrere ha deixat moltes petjades. Una d’important a Sant Roc, el barri on hi ha l’edifici de l’antic institut B9, i on han quedat abandonats sota l’autopista els centenars d’habitants de l’assentament desallotjats: la Generalitat es va negar a donar una pròrroga per executar la dotació del Pla de Barris que Albiol havia deixat perdre durant la seva alcaldia 2011-2015.
Desaprofitar la milionària subvenció per millorar un dels barris més pobres de Catalunya, de l’estat espanyol i d’Europa va ser una decisió conscient del Partit Popular. El canvi d’alcaldia a juny de 2015 impregnava un canvi de voluntat explícita envers aquesta prioritat, però el termini formal d’execució acabava al cap de pocs mesos. De res va servir tot l’esforç polític i tècnic per aconseguir una pròrroga. La Generalitat, inflexible i impermeable a la importància estratègica d’aquella decisió, va optar per continuar funcionant sota criteris partidistes i clientelars, en comptes de fer-ho amb visió de país. Amb visió d’estat. Aquest només és un exemple. N’hi ha desenes. La forma com ha afrontat el desastre del B9 n’és un altre exemple, vigent. Primer, desplegament de mossos. Després reallotjament improvisat, tard i malament.
Portar Badalona al Parlament a parlar en nom dels municipis el dia 27S de 2017 en què es proclamava la República Catalana després de l’1-O continuava essent una crida d'atenció i una posada en valor de què signifiquen aquestes ciutats metropolitanes travessades per les desigualtats extremes, on l’esforç per construir cohesió social i vincle de pertinença nacional o van de bracet o no serveixen ni a una causa ni a l’altra. Ara tothom s'esquinça les vestidures quan comprova fins a on pot arribar la maldat política i humana d’aquest personatge, però ell ha comptat amb còmplices per créixer. El mateix PSC, amb Illa d’estrateg, li va regalar una moció de censura per acabar amb el canvi l’any 2018.
La negligent gestió del major desnonament i major increment del sensellarisme provocat expressament per una administració pública, perpetrat aquest final de 2025 a Badalona, s’ha convertit - com va passar també amb la negligència de Mazon al País Valencià -, en motiu de retrets entre els dos grans caps visibles del bipartidisme espanyol. Sinó que aquesta vegada Feijóo en avalar Albiol, a més de responsabilitzar el govern de l’estat com va fer amb la Dana, aquí culpa també la Generalitat catalana. Badalona ha irromput en l'actualitat del debat mediàtic estatal, i sembla que genera sorpreses. Als badalonins de sorpresa cap. La sorpresa seria que d’una vegada per totes algú es prengui aquest assumpte com una qüestió d’estat.
