De matinada han trucat, per tirar-los al carrer. Desallotjament massiu d’un aixopluc precari, per quedar a la intempèrie. Més de 400 persones. No és el primer cop per a moltes. Altres s’hi estrenen. Alguns encara encadenen itinerància des que el 22@ els va expulsar de Poblenou, d’altres han aconseguit sortir del pou malgrat les traves de la llei d’estrangeria. L’incendi del Gorg, fa 5 anys, és per a la majoria un record traumàtic que es reviu intensament en nits com la passada. Violència institucional que glaça cos i ànima.
En paral·lel, al Parlament, es tramiten esmenes a la llei per erradicar el sensellarisme, esmenes que equiparen els assentaments a viure al ras, i que articulen les obligacions per a la defensa explícita de drets humans i compromisos humanitaris per a qui pateixi aquesta situació de vulnerabilitat. Per als del B9 aquesta llei arriba massa tard. Tot i que tampoc han servit de res totes les altres lleis que ja existeixen i també marquen obligacions en el deure de protecció: les administracions directament no ho compleixen, especialment a Badalona.
A Badalona tot és fora mida. La crueltat política i violència institucional també. De tanta magnitud, però, només trobem precedents històrics per motius ideològics i polítics en període de guerres i dictadura (com s’explica a Els 50 de Badalona de Mateu Chalmeta i Joan Villarroya, 2023, la història dels badalonins deportats als camps nazis). Per racisme institucional no consta fins ara cap barbaritat com la comesa amb el B9, amb l’abandonament massiu de persones migrants majoritàriament africanes. En el passat, fins i tot durant la dictadura, els assentaments de persones migrants es respectaven.
A la portada del llibre Llefià, de la barraca a la dignidad (Juan Rico Márquez, 2010) s’hi reprodueix una emblemàtica fotografia de Josep Cortinas de l’any 1952, del fons del Museu de Badalona, que mostra la vida a les coves i barraques que omplien l’actual plaça de l’Amistat al barri més poblat de la Serra d’en Mena, ben a prop del riu Besòs. Els assentaments irregulars i precaris de famílies immigrants eren freqüents durant el “desarrollismo” franquista. Barris sencers de la ciutat estan poblats per biografies que ho han viscut en primera persona.
Si l’any 1952 hagués governat a Badalona l’actual alcalde del PP, potser totes aquelles famílies que deixaven les seves terres natals buscant un futur més pròsper haurien sigut tractades com a delinqüents i expulsades amb hostilitat i violència? O aquest tracte només se’l reserva per a famílies africanes? Albiol hauria fet valdre la il·legalitat d’ocupar terrenys sense títol habilitant per foragitar-los i negar-los hospitalitat i acollida humanitària? O aquest tracte només és per a qui prové de fora de les fronteres de la sacra pàtria borbònica? S’ha de posar paraules a la funció dels assentaments en els processos migratoris.
En aquest horror al B9, l’Ajuntament de Badalona ha comptat amb la Generalitat com a còmplice, i junts han desplegat un monumental operatiu policial -no pas social- per provocar un augment de sensellarisme sense precedents. Ja va passar amb el tancament de Can Bofí Vell, llavors van ser 40, ara 400. Abocats a l’extrema precarietat i a una mort prematura: segons el col·legi de metges de Barcelona, l’esperança de vida de les persones sense llar és 30 anys inferior que la població general, i la mortalitat entre 3 i 4 vegades superior. Generalitat i Ajuntament, provoquen amb deshumanització política, l’empitjorament de les condicions de vida, contradient els principis de servei públic i respecte als drets humans que se'ls suposa.
Per més delicte, la jutge va posar condicions i se suposava que les administracions havien d’oferir recursos, però al B9 avui el suport l’oferien les entitats humanitàries i de defensa de drets. La descoordinació i falta d’alternatives d’aixopluc ha deixat en evidència les institucions, amb intencions poc dissimulades: el cordó policial ha anat empenyent als desallotjats fins arran de mar. La dignitat l’han posat per sobre de tot, les persones desallotjades. Els seus cants i balls de resistència han sigut una lliçó.
La lluita per l’habitatge per a tothom i la reivindicació dels drets humans sense exclusions no s’aturarà. La solidaritat davant aquesta emergència creixerà. Altra vegada el poble salvarà el poble, i potser la consciència dels danys estructurals que provoca el model econòmic que ens domina, augmentarà. Però per sobre de tot estem davant un episodi de racisme institucional. Racisme institucional nu i cru. Albiol és racista, odia als pobres i usa l’odi com a eina electoral. I per a això no hi ha cap justificació ni encobriment tolerable, i avui la Generalitat li ha seguit el joc.