Aquests dies que la investigació de La Directa sobre les infiltracions policials ens indigna sentits i paraules, s’ha esdevingut 15 de gener, 47è aniversari del cas Scala. I també alhora, la revelació de dubtes i foscors en la relació de l’imam es-Satty i el CNI en l’atemptat del 2017 a Barcelona. Amb proximitats i distàncies, palpo l’impacte de tots tres episodis a les mateixes coordenades. Tots tres es fonen en una amalgama damunt la farga que forjà el règim del 78, en aquell postfranquisme falsament alliberador.
Recordem sempre que la Brigada politicosocial, per més que alguns decrets en restringien competències des de 1976, no va desaparèixer del paper fins a la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat. I que el cos policial no va ser sotmès a cap depuració, a cap ruptura. De moliner mudaràs i de lladre no en sortiràs. I que útil resulta a l’estat poder activar les palanques de la guerra bruta i les clavegueres. I que bé els ha anat la llei mordassa per considerar delicte qualsevol protesta social.
Recordem que es manté en actiu Via Laietana i que el Govern d’Illa tampoc gira full de la guerra bruta policial contra l’independentisme no consideren il·legal que la policia s’infiltri a la brava -amb tècnica sexo afectiva inclosa- a moviments socials catalans. De fet, el PSC també va impedir, al costat de Junts, PP, Ciutadans i Vox, que el Parlament aprovés un mecanisme extern de control sobre la mala praxi policial - una reivindicació avalada per organismes com Amnistia Internacional i Irídia - en el marc de la Comissió d’estudi del model policial durant la legislatura passada. Cap sorpresa a can Marlaska.
Ara que volen celebrar el 50è aniversari de la mort del dictador com si fossin 50 anys de democràcia, cal posar el focus en la foscor d’aquell interstici que més que una escletxa va ser un esvoranc. L’historiador David Ballester ha identificat 134 morts en mans de la policia entre 1975 i 1982, però encara hi ha molta opacitat i molt per desclassificar. Cal sumar-hi les morts en mans dels feixistes i grups d'ultradreta. Centrats als Països Catalans Crític ens rescatava 25 de l’oblit i aquesta és una feina imprescindible per desmentir la transició bonista.
El que va passar a partir del 15 de gener de 1978 amb el Cas Scala i la campanya de destrucció de la força popular creixent de la CNT, obeïa a uns objectius estratègics molt ben camuflats: eliminar un dels principals esculls per l’establiment del nou règim lligat pel dictador mort al llit, un nou vell règim adaptat a les necessitats d’homologar-se com a democràcia europea. La CNT rebutjava els pactes de la Moncloa concertats per tots els agents socials, inclòs el partit comunista: monarquia, unitat pàtria espanyola, renúncia a la ruptura…
L’independentisme revolucionari i el sindicalisme combatiu, majoritàriament llibertari, eren les dues principals amenaces contra el règim de concertació patriòtic i econòmic que validaria el regne d’Espanya perquè aquesta monarquia oligàrquica hereva directa del franquisme jugués al bàndol de les democràcies consolidades. La CNT, refundada, i tornada a legalitzar el 1977, va mostrar musculatura multitudinària en el poder de convocatòria (200.000 a Barcelona) i en el vincle amb lluites populars i vagues laborals. Era una força creixent que s’albirava insubornable.
El règim necessitava frenar la CNT. I amb l’ajuda de l’infiltrat confident Gambín es va detonar un artefacte repressiu i de descrèdit mediàtic que va aconseguir deixar-la fora de joc després del cas Scala. Sobre Gambín, com passa amb es-Satty, tot esforç per desentrellar els seus serveis policials és laboriós i ple d’esculls. Pau Juvillà ha documentat algun d’aquests serveis en el cas del fals llibertari. En el cas del sospitós atemptat perpetrat poc abans del referèndum de l’1 d’octubre encara hi ha molt per esbrinar.
De les infiltracions policials recentment destapades per La Directa i que tant dolor personal i comunitari han provocat, se’n desprèn un perill descomunal: igual com feia la Brigada politicosocial durant el franquisme, l’actual sistema policial considera que l’organització dels moviments socials és delinqüencial en si mateixa i mereix ser espiada i reprimida per prevenció. És un atemptat contra la llibertat personal i associativa, i una vulneració del dret a la protesta. I el poder polític que governa, el més progressista de la història, diuen, no desmenteix aquest atemptat policial.