La monòtona i subordinada lletania amb què el líder del PSC fa mesos que eleva la seva súplica per tal que Catalunya oblidi i criminalitzi l’independentisme, és, en ella mateixa, tota una declaració d’intencions. El president que s’erigeix en directe successor de Tarradellas - operació d’estat per aplacar les ànsies populars de lluita per les llibertats catalanes -, vol convèncer que toca girar full, i no pas per avançar, sinó per tornar enrere. No parla pas de girar full al qual impedeix aconseguir condicions materials de vida més justes per a la majoria de la població i per al planeta. Al contrari. A ell només l’ocupa aturar allò que podria tornar a fer trontollar els fonaments del règim del 78, un règim que s’engreixa precisament gràcies a mantenir les desigualtats que ha establert el mateix règim. Territorials i de classe.
Sota l’aparença de persona que busca concòrdia des de la bonhomia, hi ha un ambiciós cirurgià de la política com a joc d’interessos de partit i de “l’establishment”. Un expert tacticista partidista i per sobre de tot home del règim. Manifestar-se i fotografiar-se de bracet amb VOX, Ciutadans i PP en contra del dret a decidir dels catalans no li ha impedit ser-ne ara el president pel PSC. Tampoc haver defensat l’aplicació del 155. Tampoc promoure la resurrecció d’Albiol a Badalona, essent l’artífex de la moció de censura al govern del canvi l’any 2018 i del veto a l'alternativa possible el 2019 i el 2020. Serveis d’estat per apuntalar el règim hereu del règim.
Precisament perquè l’alternativa i l'esperança a Badalona es consolidava sota el lideratge d’una organització rupturista que sumava els dos grans motors de canvi que van operar amb força la dècada passada, l’independentisme i el 15M. Precisament perquè la decidida voluntat de ser a la institució per governar-la d’una manera radicalment democràtica i justa va avançar malgrat les resistències, i els bons resultats del baròmetre municipal de 2018 van posar en alerta als guardians del règim del 78 del que, obertament, els ajuntaments del canvi volíem girar full. Badalona era la prova que el sobiranisme ampli i rupturista funciona, i per això Guanyem concentra tants esforços a la contra.
Avorridament reiteratiu en el discurs de Cap d’Any, a banda d’aquesta obsessió per fer creure que resoldre un conflicte polític és eliminar l'adversari i esborrar el problema del mapa, a banda de camuflar amb paraules que volen semblar paternalistes el cinisme de negligir la defensa d’un dret internacional com el d’autodeterminació tan sols per catalanofòbia, i de voler fer desaparèixer de l’actualitat i de la història el pensament i la voluntat de milions d’habitants del país que governa, menystenint la repressió política encara vigent, Salvador Illa, a més, ho embolcalla amb dos potents instruments carregats de simbolisme. D’una banda, el seu to moralitzador, de l’altra el menyspreu a la llengua.
El to d’Illa, immers dins l’escenografia que gasta (envoltat de genuflexions a les corones reials, galons militars, mitres de la cúria i rolex oligàrquics) connecta amb els temps en què la moral era imposada des del règim nacionalcatolicista, en una clara voluntat d’instrumentalitzar les consciències populars per associar al mal i a la por tot el que s’escapi dels cànons d’estat i poder que ell representa. Sigui independentisme, sigui lluita contra el canvi climàtic, sigui lluita contra els abusos de les elits o sigui radicalitat democràtica i antimonàrquica. Sap que per fer passos enrere i tornar a la grisor del NO-D0 o si més no als temps en què un alcalde com ell promovia camps de golf i requalificacions urbanístiques en un tres i no res, necessita una població esporuguida.
Lèxicament, quan Illa repeteix fins a l’esgotament aquesta pregària-sentència de “girar full” no ho fa mostrant suport a la llengua pròpia del país, minoritzada i en perill de greu regressió, sinó que ho fa en clara opció per a la subordinació, que és una de les amenaces més potents que pateix la llengua. Subordinació lingüística. Subordinació ideològica. Escull l’expressió lèxica errònia contravenint les lliçons del lingüista Albert Pla Nualart, que fa anys reivindica que l’expressió de canviar de tema o oblidar el passat, fent referència a “girar o passar els fulls o pàgines d’un llibre”, en català es diu “girar full” i en castellà “pasar página”. Però dir-la en castellà pronunciant en català, com fa Illa, és tota una metàfora.
L’actual president de la Generalitat no vol girar full per avançar sinó per retrocedir a aquella zona de confort de les elits neoliberals i borbòniques complagudes amb el que va mantenir lligat i ben lligat la sacrosanta transició fins que l’embat rupturista de la dècada passada ho va posar en perill. I l’embat rupturista liderat per l’independentisme a Catalunya va sumar a l’embat rupturista que el municipalisme del canvi va comportar, usurpant espais de govern municipal que fins llavors havien estat en mans dels partits del règim. Independentisme i municipalisme rupturista situaven una agenda política que posava en perill els privilegis de totes les estructures de poder que sustenten el règim del 78, sindicalisme de concertació inclòs. Illa va jugar el seu paper per desestabilitzar aquest contrapoder potent i esperançador. I el continua jugant, ara amb el poder que li atorga ser el president de la Generalitat. Però del que cal girar full és del règim. Sense rendició.