Els que vam néixer quan el franquisme encara lluïa el seu lamentable esplendor hem d’aguantar ara l’esperpent d’una commemoració que, mai millor dit, celebra la mort del dictador intentant blanquejar-lo i passant de puntetes sobre la realitat que va ser i l’herència que ens va deixar. Mentrestant, descobrim que els més joves el glorifiquen, o que a molts altres no els faria res viure en una dictadura. I, més enllà, veiem cada dia com la dreta espanyola el recupera fins al punt d’utilitzar la jornada per exhibir, amb desvergonyida impunitat, la seva capacitat de maniobrar a cops judicials quan els sembla oportú.
Només cal veure la sentència contra el fiscal general de l’Estat. No tinc cap dubte que no va ser cap casualitat que es fes pública el mateix dia de la litúrgia franquista. “Som aquí”, proclamen impúdicament els magistrats i qui fos que decidís filtrar la resolució. I el gest ens remet, inevitablement, a aquella altra escena del 2010, quan, el mateix dia que es va donar a conèixer la sentència del Constitucional contra l’Estatut del 2006, alguns d’ells es van deixar retratar en una tarda de toros i puros. Són així. I no els fa res mostrar-se tal com són: se senten impunes, amo i senyors d’un poder que consideren propi.
Els propietaris de l’Estat caminen segurs, arropats per l’ecosistema de dinars, sopars i encontres que a diari solidifiquen el poder secret que inspira l’actuació de l’Estat. Madrid és, en termes polítics, una gran conxorxa teixida a favor d’uns pocs governants i els seus aliats de la premsa, l’empresa i les institucions públiques, i en contra de qualsevol majoria social i política que pugui oposar-s’hi.
La sentència contra el fiscal general hauria d’obrir definitivament els ulls al PSOE, però no ho farà. No ho ha fet mai, malgrat les múltiples evidències acumulades al llarg de la història. Al final, sempre acaben aliant-se amb els interessos de la centralitat i la proximitat al poder estatals, més que no pas amb els interessos de la societat. Per a la gran majoria de polítics que operen des del cortesà districte federal independent anomenat Madrid, Catalunya continua essent un gran graner de fiscalitat i no pas una ciutadania amb drets. Per això, en relació amb Catalunya, els costa tant diferenciar les polítiques, per molt que ara tinguin necessitats electorals diferents.
Per coronar el grotesc commemoratiu, la senyora Ayuso manipula sense rubor paraules com “democràcia” i “cop d’Estat” contra tots aquells que gosen plantar cara a les corrupteles, més o menys confesses, que l’envolten. I, per acabar-ho d’adobar, el Rei celebra els 50 anys de la monarquia del seu pare tot exaltant- ne el paper, mentre el monarca emèrit està fugat per enriquiment il·lícit i sense fer cap referència a la dictadura que li donà origen.
Així es construeix un relat que confon els joves i els no tan joves, emmascarant la veritat. I, de passada, condecora els pares de la Constitució —un d’ells català— que aprofiten l’ocasió per donar-nos lliçons sobre la necessitat de recuperar un suposat esperit constitucional que, per a molts catalans, ha estat una autèntica estafa sense pal·liatius. Només cal mirar on som.
Què dir, doncs? Ni en la millor novel·la hauria pogut imaginar el jove que jo era —catalanista, republicà, políticament ingenu i confiat que la democràcia redreçaria el país— que cinquanta anys després de la mort del dictador hauria d’escoltar i llegir el que circula. Un país edificat sobre una memòria falsejada difícilment pot trobar el camí correcte per millorar el futur.
La dictadura de Franco va suposar un període llarguíssim ple de repressió i dificultats per a la gran majoria dels que hi vam viure, i el pitjor és que encara no hem sortit de l’allargada ombra que han sabut mantenir els que hi van estar implicats.
És profundament frustrant veure que els qui vam néixer sota la duresa de la dictadura no ens hem pogut treure mai de sobre del tot la seva presència i la dels seus successors. El vam veure morir al llit, torturat pels seus propis metges; vàrem pensar que podíem construir un règim democràtic de llibertat i progrés per a Catalunya i per a Espanya. Però no. Hem hagut de veure com la lamentable dictadura allargava la seva ombra molt més enllà del dictador.
Portem ja 50 anys de postfranquisme. Fa 89 anys que el franquisme i el seu pòstum impregnen d’autoritarisme la nostra vida col·lectiva. Fa 89 anys que els seus hereus pul·lulen dins l’Estat, manipulant-lo a favor dels seus interessos. Se n’han apropiat i han convertit el centre del poder madrileny en una base operativa des d’on escampar toxines i malestar sobre milers de ciutadans que voldríem llibertat i prosperitat, justícia i benestar, sostinguts per institucions democràtiques, netes, integradores i realment al servei del poble. D’aquí a 10 anys, el 2036, espero que hàgim reaccionat; si no, ens faran celebrar el centenari de l’inici de l’era franquista.
En termes catalans, l’era franquista haurà estat el període més radical d’impunitat contra les classes mitjanes i treballadores catalanes, contra la democràcia que volíem, la llibertat que anhelàvem, l’autogovern que desitjàvem i la cultura que somiàvem. I, per tant, contra la nostra llengua, el nostre benestar i tot allò que ja sabem. L’era del franquisme enllaça amb l’autoritarisme històric d’un Estat espanyol absolutista, reforçat des de dins del seu propi aparell. I, si seguim badant, la seva continuïtat acabarà
engolint la catalanitat i tot allò que el país ha volgut ser.
Per això, en aquest 50è aniversari de la mort del dictador, faig una pregunta que exigeix una resposta urgent: quan decidirem, els catalans, treballar plegats per acabar amb el franquisme i l’espanyolisme intransigent i populista implantat dins les institucions de l’Estat i ramificant-se pel nostre propi país? Quan i com? Quan deixarem de posar per davant els interessos partidistes? Quan i com?
Quan sabrà l’independentisme orientar la seva acció contra el veritable enemic del poble català? Quan entendrà el catalanisme que cal sumar i no deixar-se dividir? Quan assumirà que el país necessita la suma de les dretes i les esquerres democràtiques en un projecte engrescador i propi del nostre temps? Quan l’esquerra catalana i espanyola deixarà de fer el joc a la dreta ultraespanyola? Quan reconeixerà el PSOE que està a punt de ser engolit per l’espanyolisme més reaccionari, aquell que alguns dels seus dirigents històrics van alimentar perquè mai no van decidir desmantellar les continuïtats franquistes? Fins quan seguirem, els catalans, observant com ens destrueixen mentre pugnen entre ells exclusivament per veure qui controla l’aparell i el poder de l’Estat? Fins quan acceptarem la calma fictícia davant la veritat incòmoda? Fins quan actuarem com els peixos que no saben veure l’aigua que els cobreix?
En el nostre cas no ens cobreix l’aigua: ens cobreix una institucionalització política que pretén mantenir-nos emmordassats i subordinats. Fins quan
acceptarem que aquesta falsa i perjudicial normalitat sigui l’única normalitat possible?
La gran paradoxa és que els catalans aportem a l’Estat —inclòs el poder judicial— una part substancial de la fiscalitat que aquest utilitza per sostenir la seva lluita pel poder i la seva negació sistemàtica de Catalunya.
Són massa generacions de catalans les que han estat perjudicades pel franquisme i pels seus tentacles persistents dins l’Estat. Què més ens cal per entendre on som i què hem de fer per sortir de l’atzucac?Fa pocs dies, una periodista de la SER deia que amb el cas del fiscal general havia triomfat la mentida. No: la mentida triomfa des de fa molt, molt de temps. La mentida en forma de manipulació i corrupció —i no només econòmica— és la norma a l’Estat espanyol. L’Estat autonòmic és una mentida. La sentència contra l’Estatut del 2006 va ser una manipulació. La persecució contra l’independentisme, una operació d’Estat autoritària. Per cert, quants recursos públics es van malbaratar perseguint l’independentisme democràtic? No seria hora de reclamar a l’Estat danys i perjudicis?
La manipulació (presumpta, és clar) que suposa la sentència contra el fiscal general no és cap novetat: és la norma. Mentrestant, un defraudador continua lliure. Com deuen estar de satisfets els postfranquistes. No es pot esperar més. El progressisme independentista català ha de centrar l’estratègia amb sentit d’Estat català, i això implica, inevitablement, confrontar una política de contra-estat espanyol infinitivament més efectiva que la que s'ha practicat des de l’octubre de l’any 2017.
Per favor, que tanta distorsió commemorativa serveixi per fer-nos veure on som i actuar en conseqüència.