El 5 d’abril de 1938, les tropes franquistes prenien Lleida i iniciaven una ràtzia repressiva. I com Felip V havia fet el 1707, Franco abolia les institucions catalanes només posar un peu a la terra ferma. Les seves tropes, a l’alçada del seu fanàtic líder, afusellaven la làpida de pedra on hi figurava el poema de Magí Morera, "El campanar de Lleida", per ser escrita en català. Al cap de poc apareixia un rètol als carrer: “Si eres patriota habla español… si no lo eres, fastídiate y háblalo también”.
La persecució contra Catalunya i la llengua catalana, la “lengua de perros” que diria un infame coronel franquista, només havia fet que començar. Vuitanta-sis anys després, és evident que l’estat espanyol comandat per Francisco Franco va cometre un genocidi cultural i lingüístic amb l’ànim d’anorrear-nos com a poble. I això, a banda de l’afusellament i empresonament massiu de catalanistes i catalans d’esquerres. L’odi al país era tal que ni els propis alcaldes nomenats per les autoritats franquistes se salvaven de la repressió: més d’un i més de dos van ser destituïts dels seus càrrecs i multats per tolerar rètols en català als seus municipis.
Franco a més va dur a terme tot això, havent dut a terme abans un autèntic genocidi contra les persones d’esquerres d’Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa. Els testimonis que en recull Paul Preston a la seva obra l’Holocaust espanyol posen els pèls de punta i ajuden a entendre perquè la victòria de Franco va esdevenir ideològicament definitiva amb l’assassinat de tots els qui podien haver transmès una idea del món més progressista. El bombardeig contra el poble basc i la persecució posterior va ser terrible, com ho va ser l’arrasada lingüística i antirepublicana a les Illes Balears i al País Valencià. Sense el franquisme, Alacant seria molt
probablement tant catalanoparlant com la resta.
Si a nivell espanyol Franco és una excepcionalitat, probablement l’únic líder que ha actuat amb tanta crueltat contra el seu propi poble, cosa que el situa sense cap mena de dubte a l’alçada de Hitler i en un graó superior al de Mussolini, en el cas català cal preguntar-se si aquest genocida és un bolet o una versió extrema d’una pulsió molt més antiga i recurrent.
Al cap i a la fi, pel que fa a la llengua catalana que no són Franco i el seu règim una versió extrema del que ja havia assajat feina uns anys Primo de Rivera amb la seva dictadura proto-feixista? Que no era Franco ànima bessona d’aquell Felip V que va anihilar l’estat català el 1714 reduint el nostre país a la prostració més absoluta, annexionant-lo a Castella i a l'ocupació militar continuada? Que no era Franco executor final del pla bastit pel Conde Duque de Olivares el 1624 per a que tots els pobles de la península acabessin sota el jou de Castella?
Que no era Franco descendent legítim de les autoritats borbòniques del segle XIX que van perseguir la llengua catalana fins al punt de prohibir-la a les làpides dels cementiris i a les trucades telefòniques? Que no era Franco un eco llunyà de la imposició de bisbes castellans que ja va començar el segle XVI? Que no era Franco i els seus tribunals un legítim descendent de l’autoritària inquisició castellana que ens van imposar cap al 1486? I que no va ser Negrín, el president de la República espanyola del PSOE (!), el qui va engaltar el 1937: “si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos las entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quién quiera”?
Sí. I per tot plegat podem afirmar que si bé Franco era un genocida, no ho va ser gaire més que un Felip V. I que més que una excepcionalitat, l’odi franquista contra Catalunya i la catalanitat era una versió extrema d’un ressentiment molt antic i compartit per àmplies capes de la classe política, econòmica i mediàtica espanyola del moment (i d’ara).
Per això l’intent d’anihilació franquista al que vam sobreviure pels pèls ja ens dona prou dret per a separar-nos d’un estat en què l’odi al nostre poble està normalitzat. L’alquímia no existeix, i els qui eren franquistes i anti-catalans el divendres, seguien essent franquistes i anti-catalans el dilluns següent, per molta constitución que hi hagués. La reproducció de les elits de 1939 a la cort de Madrid han fet la resta, i per molt que s’indigni verbalment l’esquerra dinàstica espanyola amb la inhabilitació del fiscal general, fins fa dos dies n’han estat còmplices. La realitat és que no només Franco va guanyar la guerra, sinó que des de la tomba va tutelar l’enèsima restauració borbònica.
Per a Catalunya, Franco més que una anomalia va ser el màxim exponent, juntament amb Felip V, d’un odi anti-català que ve de molt lluny. Aviat tornarà a ser evident que tot el que no sigui separar-se de l’estat post-franquista espanyol ens porta a una permanent submissió i castellanització cultural, així com a ser amenaçats recurrentment d’anihilació pels hereus del dictador genocida i de tots els qui el van precedir.