Fa cent vuitanta anys del naixement de Jacint Verdaguer (1845), popularment conegut com a Mossèn Cinto; pedra angular del català modern, a partir del parlar ufanós de la Plana de Vic, amb la força del qual va engegar a les golfes la retòrica arcaïtzant d’un cert jocfloralisme, tan ortopèdic com allunyat del “català que ara es parla” (Frederic Soler-“Pitarra”) que, tot hi traginar força castellanismes, tenia la frescor expressiva i el potencial de tota llengua viva. Verdaguer va irrompre en aquesta dicotomia amb el seu català arrelat i frondós, amb el qual va saber expressar els sentiments més íntims i lírics i alhora va ser capaç d’aixecar construccions èpiques colossals, com L’Atlàntida o Canigó, enveja de qualsevol idioma madur.

Però no va ser només això el que va fer de Verdaguer un símbol popular potent i durador. L’historiador Ricard Vinyes, autor de La presència ignorada (Edicions 62, 1989) sobre la Catalunya popular i revoltada, explica com algú que estudiava l’anticlericalisme barceloní i les seves successives explosions, va preguntar, els anys setanta, a una àvia que de jove havia estat una activista llibertària i i menjacapellans, per què mai no havien incendiat ni violentat el monument al sacerdot Mossèn Cinto, tan cèntric i aparatós com era. L’àvia li respongué, amb l’estranyesa de qui es veu obligada a afirmar una obvietat: “Però, home! Què diu? Mossèn Cinto era dels nostros!”. 

No és que Mossèn Cinto fos d’esquerres. Més aviat, li feien por les esquerres coetànies, que no eren tan sols els bakuninistes i el marxistes, sinó també els qui seguien Kropotkin i Brousse i practicaven “la propaganda pel fet”, arran de la qual Barcelona seria coneguda al món sencer com “la ciutat de les bombes”.  

Això, tanmateix, no va minvar la vocació social de Mossèn Cinto, que el duria a ser repudiat i perseguit pels tres grans poders conjugats: el poder econòmic (Claudio López Bru, marquès de Comillas, “la primera fortuna d’Espanya”), el poder eclesial (el bisbe de Vic, Josep Morgades) i el poder polític (Narcís Verdaguer i Callís, cosí seu i factòtum de la Lliga Regionalista). Aquesta vocació social provenia del seu cristianisme incondicional i de la conseqüència que en treia: “la caritat” envers els pobres com a exigència moral inexcusable. “Crec en l’omnipotència de la caritat”, deia (carta XI, dins el conjunt d’escrits En defensa pròpia, 1895). La volia generosa i generalitzada. Atribuïa a la seva absència els mals de l’època, inclòs el terrorisme. I afegia: “De totes les arts que serveixen al mal en la terra, la que fa més horror és la d’oprimir els pobres”. 

Això, de fet, era congruent amb la recent encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Lleó XIII. Verdaguer la cita breument, denominant-la l’“encíclica sobre la qüestió obrera”. Comentant-la, diu: “Que els ministres sagrats (els sacerdots) treballin amb tot són poder per la salut dels pobres i, per damunt de tot, que s’apliquin a alimentar en si mateixos i a fer néixer en els altres la caritat, reina i senyora de totes les virtuts. (...) D’una abundosa efusió de caritat, cal esperar la salvació del món”. I s’exclamava: “Que els milions apilats amb tan pocs anys no serveixin per socórrer el necessitat en sa desgràcia és un mal prou greu per mantenir desequilibrada i desorganitzada la societat”.

Era una concepció de la “caritat”, lligada a la idea de responsabilitat social i a una idea difusa de redistribució de la riquesa. Allò que se’n dirà “la doctrina social de l’Església” i que, passats els anys, l’endemà de la Segona Guerra Mundial, acabarà duent la Democràcia Cristiana a coincidir amb la Socialdemocràcia en l’establiment de l’Estat del Benestar a bona part d’Europa. Una concepció que, de moment, però, va empènyer el pobre “almoiner” dels Comillas a un autèntic Via Crucis. 

Verdaguer, des de 1886, extrema el seu zel caritatiu i se serveix de la devoció de la marquesa per traginar substancioses bosses de cabals, del Palau Moja, a l’Església de Betlem, tot just creuada la Rambla. Allà, s’hi socorren, conta Verdaguer, “més de tres-centes famílies de les més pobres i necessitades de Barcelona” i se cerca ajuda “per qui ha caigut”: per als malalts, per als accidentats, per als orfes, per als mancats de recer... 

Fins que el marquès diu prou i decideix desfer-se d’aquell corcó virtuós que li entabana la dona cap a la desmesura caritativa (1893). Per fer-ho se serveix del bisbe Morgades que, amatent al desitjos del marquès i dient-li a Verdaguer que ha de reposar una mica, el fa desfilar cap al santuari de la Gleva, mentre escampa, per justificar-se, que el pobre sacerdot està malament del terrat. En Verdaguer remuga, de primer ho accepta, s’hi està una bona temporada, però acaba escapolint-se cap a Barcelona, on ha d’atendre els seus quefers editorials i on l’acull una família amiga. 

Una família catòlica que, pel que sembla, havia fet alguna pràctica espiritista, cosa no gens estranya a l’època i bastant freqüent en els ambients llibertaris. Es tractava d’una espiritualitat que, en contrast amb la distant i encarcarada jerarquia catòlica, oferia unes experiències properes i intenses, acompanyades, per cert, de llaços de socors mutu entre els participants i amb un protagonisme inèdit de les dones. Els enemics de Verdaguer en fan una gran escudella. I no diguem quan hi afegeixen i extrapolen la qüestió dels “exorcismes”, pràctica aleshores bastant estesa i respecte de la qual Verdaguer s’havia limitat a reproduir, en alguna ocasió,  el ritual oficial dictat pel mateix Papa Lleó XIII .     

El bisbe el torna a convocar a Vic, ara amb la intenció d’ingressar-lo a “l’Asil”, on s’hi fan fonedissos els capellans vells i dements. Ell, que se n’assabenta, no hi va. El bisbe, aleshores, emparant-se en aquesta “desobediència”, dicta la “suspensió a divinis” de Verdaguer, amb la prohibició de dir missa i la retirada de l’exigua  paga de la que viu. També intenta, per dos cops, fer-lo detenir per la força pública. Verdaguer nega la desobediència, perquè “per faltar a l’obediència, (el bisbe) m’havia de manar una cosa lícita” . I tancar-lo a l’”Asil”, fent-lo passar boig, no n’era de lícit i, doncs, “no l’havia d’obeir”. La pròpia consciència, ve a dir, ha de primar sobre la disciplina cega.

La dreta catalanista i catòlica, davant d’aquest xoc descomunal, no dubta i es decanta pel bisbe i el marquès. I ho justifica difamant Mossèn Cinto: s’inventen que ha robat. Verdaguer, arribats a aquest punt, veient-se al caire de l’abisme, se sent abocat a alçar la veu públicament: és l’únic recurs que li queda per fer front al poderós encalç de què és víctima. És així com, el 17 de juny 1895, demana auxili públicament, en un comunicat corprenedor a El Noticiero Univesal: “Pel mes de maig de l'any 1893, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada (...). Demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant de cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.” 

És un escàndol colossal. Tothom se’n fa creus i recorda la suspensió sobtada de la seva comesa d’almoiner a l’Església de Betlem i les conseqüències fatals que això havia tingut per a tanta gent desvalguda. La Publicitat, diari republicà, publicarà les primeres onze cartes d’En defensa pròpia. Les acusacions nominals de calúmnia que Verdaguer hi explica trasbalsen l’opinió pública. Com és possible tan d’acarnissament en un pobre capellà desposseït que és, per més senyes, el gran “poeta nacional” de Catalunya? Un grup de metges prestigiosos, encapçalats per l’eminent psiquiatre Joan Giné i Partagàs, surten al pas de la maledicència i, després d’examinar-lo, certifiquen que Verdaguer es troba en plenes facultats mentals. Els intents reconciliadors no aconseguiran que el bisbe es faci enrere de la “suspensió a divinis”, cosa que donarà lloc a una segona sèrie de vint-i-sis “cartes” de Verdaguer a la Publicitat. Pel seu gran impacte, originat a partir d’un diari, s’ha dit que aquest va ser el nostre “Cas Dreyfus”, només que tres anys abans (1895) del famós J’acusse d’Émile Zola (1898).

Dreta i esquerra “es retrobaran al llit de mort del poeta. Els regionalistes volen que torni "a la casa del Pare", però no ho aconsegueixen. Verdaguer canvia el sentit del seu anterior testament a darrera hora, amb el cos molt debilitat, moribund. L’herència acaba en mans dels republicans, que seran els marmessors de l’obra”, explica Gerard E. Mur (Núvol), en un treball a partir del llibre Entre l’infern i la glòria d’Àlvar Valls (Edicions de 1984, publicat el 2023), una obra monumental sobre Jacint Verdaguer, fruit de molts anys de recerca, escrita en un català esplèndid i de lectura apassionant. I és que, com deia Salvador Espriu, "Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s'hi".

Hi ha un episodi final, molt significatiu i que només he trobat ressenyat a les Memòries de Francesc Cambó (Editorial Alpha, Barcelona, Volum I, pag 85-86), amb la particularitat que és narrat en primera persona pel líder de La Lliga, referint-se a la seva intervenció quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona. En un apartat sota el títol “La mort de Mossèn Cinto. M’apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat”, explica:  “Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l’agonia. Llavors, portant la delegació de l’alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d’unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a Vil.la Joana. (...) Per allí, circulaven homes d’extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d’escàndol. (...) Em vaig imposar a tothom i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona (...). Així, entre llamps i trons i forta pluja, la fúnebre comitiva va fer la llarga caminada”. Cambó aconseguia així encarrilar el difunt cap als raïls de l’oficialitat, bé que res no podria impedir que el poble ras desbordés la comitiva fúnebre, en un enterrament multitudinari com no se n’havia vist cap altre d’igual fins aleshores. Cambó, passats ja tants anys, s’acabava sincerant i hi afegia una constatació d’un valor especial per venir d’ell (i no pas d’aquells elements suspectes que, segons ell,  rondaven el mort per “fer-ne bandera d’escàndol”). Deia: “...la massa veia en ell, no sols el gran poeta, sinó el perseguit dels poderosos”.

Mossèn Cinto, arran del seu Via Crucis, no va escriure només les cartes recollides sota l’epígraf En defensa pròpia i que són un prodigi de la prosa catalana: també va escriure un llibre de poemes amb el títol “Flors de calvari”. Vet aquí una de les seves perles, un magnífic cant a la resistència contra els poderosos:

“Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Els cops de mar d'un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l'eugassada sobre l'era.

Mes el meu front està serè
mon esperit jugant s'hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena"