Diumenge vespre. Desenes de casals i ateneus plens, milers de persones a casa seva davant la televisió. El programa que fa més de 40 anys ens porta a casa reportatges i documentals, el 30 minuts, es va convertir en el programa més vist. Hi havia un d’aquells documentals que ens fan sentir orgulloses de la televisió pública del nostre país i del periodisme d’investigació de la Directa: Infiltrats. Un documental de servei públic. I quan acaba, uns minuts de silenci i llargs aplaudiments. Però sobretot, moltes preguntes que encara no tenen resposta.
No se sap quina informació volien obtenir, quina van obtenir efectivament, què han fet d’aquesta informació ni per què la volien. Un cop més hem vist tot un estat blindar-se. Les quatre infiltracions que s’han fet públiques als Països Catalans van començar l’any 2020, quan ja feia uns mesos que “el govern més progressista de la història” era qui estava al capdavant. De fet, les infiltracions van començar quan l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, compartia taula al Consell de Ministres amb Grande-Marlaska, ministre d’Interior i, per tant, responsable polític de la Policia Nacional espanyola. Però el documental acabava amb una llarga llista d’institucions que havien declinat participar, i el Ministeri d’Interior i la Policia Nacional la començaven.
En roda de premsa, la portaveu del Govern només s’ha limitat a parlar del documental i dels infiltrats en respostes a preguntes i per dir amb un to dubitatiu a l’inici que “hi ha un marc normatiu que regula les actuacions dels cossos de seguretat”. Tot i que no ha explicat quin és aquest marc normatiu que autoritza i avala la tortura, la revelació de secrets i la vulneració del dret a la intimitat. Cap sensibilitat cap a totes aquelles persones que han vist com la seva intimitat ha estat esbotzada com si d’una porta es tractés. Cap reconeixement del dolor causat. Cap assumpció de la responsabilitat de la instrumentalització feta de la vida de persones.
Un cop més el govern del PSC es mostra com a sucursal del PSOE i prioritza el blindatge dels seus ministres abans que defensar i protegir els ciutadans catalans davant els abusos i les vulneracions comeses pels poders de l’Estat. En vam tenir una mostra fa unes setmanes quan el president Salvador Illa fent bandera d’ignorància i mala fe pretenia fer passar bou per bèstia grossa quan va exigir en seu parlamentària a la diputada Laia Estrada que retirés l’afirmació “Grande-Marlaska encobridor de tortures”. S’ha escrit abastament aquests darrers anys de les diferents condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’estat espanyol per vulneracions de drets i la no diligència en les investigacions davant denúncies de tortures. En set de les deu, el jutge en qüestió era Grande-Marlaska. Per tant, si el TEDH diu que un jutge no va investigar denúncies de tortura, què és sinó, mínim, un encobridor, Sr. Illa?
Quan cada cop que es grata apareixen més evidències de vulneracions de drets en relació a l’ús dels infiltrats més difícil es fa limitar-se a demanar explicacions al ministre. El primer cas d’infiltració es va fer públic el juny de 2022. Des de llavors, se n’han fet públics tres més als Països Catalans i algun altre a Madrid. En cada ocasió, s’han demanat explicacions, i la resposta ha estat el silenci, les evasives o les mentides, com quan va dir que mai s’ha perseguit per motius ideològics. Pel mig, unes eleccions. I el juny de 2022 Marlaska era ministre d’Interior i el gener de 2025 també. Com més temps passa sense reconeixement ni reparació, sense justícia, més injustificable és continuar compartint taula al Consell de Ministres per part d’aquells qui afirmen que “cal que comparegui de manera voluntària”.
Cal ser conscients que estem davant l’enèsima operació d’Estat que busca protegir el Règim per la via de l’atemptat contra la democràcia i les llibertats de totes. Però la Carla, la Maria, el Martí, el Guillem, la Sílvia i l’Oscar ens mostraven diumenge a la pantalla el que Marlaska i companyia no tenen: la dignitat d’aquells qui es neguen a defallir. Gràcies.