MADRID | En la seva crida a unificar les esquerres, Gabriel Rufián encarna la figura del messies superstar: un lideratge exposat, un relat intens i un cor de veus difícil d’harmonitzar. Fa uns dies, poques hores després de comunicar-ho a la direcció, va anunciar que el 9 d'abril celebrarà un acte amb l'eurodiputada de Podem Irene Montero, fet que tensa encara més la relació amb el seu partit. Animarà la conversa a la UPF del Parc de la Ciutadella l'exlíder dels Comuns i exdiputat a Madrid Xavier Domènech. Però què busca el portaveu d'ERC a Madrid? La qüestió recorre la política catalana i espanyola, i algunes claus internes i externes expliquen els seus passos.
Per ara, els partits de Sumar fan la seva i opten pel wait and see. "La pregunta no és què farem les esquerres, sinó què vol Rufián", ironitza un diputat dels Comuns a la cambra baixa, perquè "no ha comunicat que vulgui liderar res, i tot és frivolitat". Podem, per la seva banda, juga a un acostament que la beneficia electoralment i que, de moment, és gratuït perquè no implica cedir cap quota de poder. Altres, com un ministre de Sumar, esperen que la solució caigui del cel com fruita madura: "Dependrà d'ell i del consell nacional d’ERC, que haurà de decidir què fan a les generals".
De fons, especulacions sobre la possibilitat que Oriol Junqueras acabi sotmetent el plantejament d'unitat que defensa Rufián al consell nacional, el màxim òrgan del partit on no vota directament la militància sinó que és representatiu. L'exportaveu a Madrid Joan Tardà, alineat amb Rufián, vol una consulta a les bases. Un més que previsible no deixaria desautoritzat el cap de files a Madrid i situaria la pilota d'una possible ruptura a la teulada de Rufián, no de Calàbria. El seu entorn sosté que passi el que passi amb el front d'esquerres, no hi haurà ruptura i que "serà candidat d'ERC a les pròximes generals". La direcció també ho repeteix. Però darrere de l'escenari hi ha la negociació interna entre el cap de llista a Madrid i la direcció de Junqueras.
Rufián vol més autonomia al Congrés i vol decidir la composició de la futura llista per apartar diputats del seu grup parlamentari i de l'estructura tècnica d'aquest. La freda o inexistent relació amb diversos dels diputats al Congrés no té res a veure amb les dinàmiques congressuals del partit sinó amb el funcionament del mateix grup. La direcció d'ERC, de moment, no està disposada a fer concessions. "La llista s'escull a Catalunya", recorda un alt càrrec dels republicans. De fet, les federacions comarcals escullen candidats per anar a la llista i és la direcció nacional la que els ordena i presenta al consell nacional per la seva validació.
El dilema de Junqueras
Tot plegat situa Junqueras davant un dilema. Amb Rufián com a cap de llista a Madrid el partit pot aspirar a recuperar votants perduts cap al PSC i els Comuns i guanyar amb claredat a Junts. Sense ell, tindria grup parlamentari més compacte, fidel a la direcció i alineat amb els seus postulats i el seu relat, però previsiblement amb menys suport a les urnes. És una tria entre expansió i control. La demoscòpia somriu a Rufián malgrat els dubtes interns i legitima el seu joc a dues pistes. El CIS el col·loca quart entre els líders preferits per ocupar la Moncloa -per davant de Yolanda Díaz-, i el Gesop calcula que un de cada deu espanyols votaria una candidatura seva. L'absència de candidat de l'espai de Sumar (Pablo Bustinduy s'ha autodescartat) alimenta demoscòpicament el republicà com a "solució".
És l'amenaça latent. Amb Díaz de sortida i Sumar en fase de reconfiguració, Rufián podria esdevenir un agent lliure molt útil per a tot l'espai i també per al PSOE, que manté silenci però que veuria amb bons ulls un aliat endreçat i fort amb qui poder pactar una hipotètica revàlida del govern de coalició.
Però l'impuls inicial de la seva proposta s'ha anat esmorteint a mesura que ha calgut concreció. Perquè Rufián, fins ara, ha plantejat una idea, però no ha desplegat cap arquitectura política real per no fer-la incompatible amb ERC ni trepitjar ulls de poll de les direccions dels partits interpel·lats. Ni programa, ni mecanismes d'aliança, ni marcs de negociació estables. I quan ha intentat baixar al detall com en la idea d'una candidatura única per província, han emergit immediatament les resistències. No hi ha hagut unitat a Extremadura, Aragó ni a Castellà i Lleó, ni se l'espera tampoc a les eleccions andaluses.
Plantar la llavor i esperar "el sol i la pluja"
"Nosaltres posem una llavor i esperem que el sol i la pluja facin la resta", apunta un membre de l'equip del portaveu d'ERC a Madrid. Si de cara a les generals la cosa acaba bé, Rufián haurà estat artífex intel·lectual de la reunificació de l’esquerra del PSOE. "I si no, ja ho haurem dit", s'excusen. Amb els dos plànols en paral·lel, el de la unitat de les esquerres i el de la negociació interna a ERC, Rufián ha aconseguit el paper protagonista del musical. Ara només falta per veure si la resta del repartiment li segueix la coreografia o si, més que Jesucrist Superstar, acaba caient en la irreverència de Jesucristo García.
