Es presenta com un outsider allunyat de l'aparell dels partits, però continua sent una veu que l'esquerra s'escolta a través de plataformes com l'Institut Sobiranies. Tant és així que Gabriel Rufián i Irene Montero li han demanat que moderi la conversa que mantindran aquest dijous a Barcelona. Xavier Domènech (Sabadell, 1974), professor d'Història a la UAB, exdiputat al Congrés i al Parlament i que va ser líder dels Comuns, atén Nació hores abans d'asseure's a l'auditori de la Universitat Pompeu Fabra, en una xerrada que espera que sigui el tret de sortida de la unitat de les esquerres.
Modera l'acte entre Rufián i Montero. N'espera el tret de sortida d'un futur acord polític?
Espero que sigui l'obertura d'un debat més ampli. És a dir, és un debat que s'ha de donar en diferents espais socials, no tan sols directament polítics, sobre com es fa front a la gran onada reaccionària global que vivim. Això té diverses traduccions, i una és, evidentment, política i electoral. Aquest acte significa que els actors s'estan movent per obrir un debat, però no crec que tingui un resultat concloent, ni molt menys.
Rufián ha agafat la bandera d'aquest front. És, avui en dia, el millor candidat que podria haver-hi a l'Estat?
Jo no batejo. Entenc perfectament la lògica actual, que s'estigui parlant de qui és el millor candidat, dels lideratges i de les coalicions o les fórmules. Però hi ha un debat previ sobre com s'afronta el nou cicle reaccionari, com ens fem càrrec de l'època que vivim i com canviem les seves condicions de vida en un sentit transformador i d'esquerra. Ara mateix, situar aquest debat en els lideratges com s'ha fet, em sembla que és excloure com ha de ser realment l'aliança. El debat ha de ser sobre com aixecar una onada de transformació social enfront de l'onada reaccionària. Entenc que el debat dels candidats hi sigui, però per a mi no és prioritari.
En tot cas, Rufián se situa com un dels preferits dels espanyols per ser president. Què ha fet un independentista per generar aquesta reacció?
És la figura pròpia de Rufián, que al Congrés ha sigut clarament un gran comunicador polític i que ha fet front a l'onada reaccionària. Però hi ha un debat que va més enllà, amb la figura de Rufián, i que la carrega de moltes tensions. Es diu que si vostè és un bon candidat per a l'esquerra espanyola significa que no és un bon candidat per a una força independentista. O al revés. Se situa el debat en un punt que no li fa cap favor. El que està passant és que, per primera vegada, les esquerres sobiranistes són percebudes com a aliats, no com a competidors. I això és molt interessant perquè el sobiranisme poques vegades ha estat en aquesta situació, en la possibilitat de liderar la construcció de fronts d'esquerres a tot l'Estat, i això també significa la possibilitat d'encarar grans problemes que el sobiranisme no ha pogut fer fins ara.
I això no implica renúncies?
Moltes vegades, quan es parla d'aquest tipus d'aliances, es planteja com a renúncies. És a dir, si jo m'alio amb un altre subjecte polític que no és el meu, en el fons el que faig és dissoldre. Això és un debat molt clar de les esquerres catalanes: la idea d'anar cap aquí significa desaparèixer de la proposta política, en comptes de percebre que aquestes aliances probablement són una possibilitat de conjuntar els problemes de les esquerres, no en l'espai de la renúncia, sinó l'espai en el qual pots construir uns discursos més amplis i pots batallar per problemes conjunts.
Però que 14 esquerres no es presentin al mateix lloc, com diu Rufián, sí que suposa renunciar a sigles, candidats o idees.
Depèn. Quan es va crear el Front d'Esquerres el 1936, Lluís Companys va tenir un paper principal i això no va ser una renúncia. Hi ha la idea constant que tot és una renúncia i, per tant, ja és una derrota. El que es tracta és de construir instruments que permetin que no hi hagi derrota i en conseqüència que no hi hagi renúncia, sinó que et pugui portar molt més enllà del que podries portar fins ara els teus programes, que puguis sortir de la impotència. Poso un exemple concret: el conjunt actual de les esquerres a l'esquerra del PSOE es troben que, de forma directa o indirecta, han de donar suport a Sánchez. El PSOE és l'actor principal i tots estan atrapats en una lògica en la qual es converteixen en actors dividits entre ells fora d'aquest actor principal.
Aquesta dinàmica també porta frustracions i en aquest cas cadascú es presenta amb les seves sigles i amb el seu programa complet. Que les esquerres vagin en aliança amb un programa comú permet una fortalesa molt major en la conformació d'un govern a l'Estat. De fet, això permetria sortir de la idea que l'aliança d'esquerres es fa merament com una reacció de por davant de la pujada de l'extrema dreta. Es transmetria que la idea no es tracta de mantenir les coses com estan, sinó de canviar-les amb un programa transformador.
N'hi hauria prou d'anar electoralment per separat però amb un programa comú?
La meva opinió és que en la situació actual s'ha d'anar molt més enllà d'això.
Entén les reticències d'Esquerra i d'Oriol Junqueras sobre aquest front?
Entenc les reticències d'Esquerra i de diversos actors polítics, i que tinguin preferències per altres fórmules. El que passa és que aquest debat, recordo quan escrivia sobre la necessitat de fer un front ampli fa més d'un any, era molt minoritari i ara és la principal tecla que activa la gent d'esquerres. Genera una expectativa enorme davant d'una necessitat enorme de passar d'una fase purament defensiva a una fase ofensiva davant d'una onada reaccionària. Dins de tots els espais polítics hi haurà un debat sobre això i que cadascú ho resoldrà com cregui. Però és un debat que avança.
El primer deure el té l'esquerra espanyola, que ha de saber superar les seves diferències?
El deure és del conjunt de les esquerres, siguin de l'Estat o siguin de les diverses nacions. Es tracta d'actuar i construir els instruments que permetin superar la situació actual i impossibilitar l'arribada dels reaccionaris al poder. I aquest deure és de tothom. Després cadascú explicarà la seva aposta que depèn de les decisions estratègiques que prengui cada espai polític, però no és un deure major per les esquerres estatals que per les esquerres catalanes, basques o gallegues. No entenc aquesta lògica. Si puja l'extrema dreta al poder ens afectarà a tots per igual.
Però sí que és imprescindible que Sumar i Podem superin la divisió.
Si hi ha una iniciativa forta d'aplegament d'energies a Catalunya, al País Basc o a qualsevol lloc, ajudarà al conjunt. Ara mateix, totes les esquerres en l'últim cicle han tingut problemes evidents per plantejar debats que animin el poble d'esquerres. Tan evident és això com que aquest debat, malgrat que pugui provocar recels, és el debat central en aquests moments que sí que anima el conjunt de centenars de milers de votants d'esquerres d'aquest país.
Mencionava trobar debats que animin les esquerres. Rufián criticava en l'acte a Madrid que l'esquerra no parlés d'immigració o seguretat. Hi està d'acord?
Tots els debats s'han de poder plantejar i les esquerres a Madrid tenen els debats que creuen que han de tenir. Però la meva oposició és que hem assumit massa ràpid una inventiva des de la dreta i l'extrema dreta que diu que el gran problema de les esquerres és el wokisme. Tots els debats són plantejables i s'han de plantejar, però les crítiques fetes des de l'extrema dreta per mi no tenen gaire valor.
Tornant al front d'esquerres, veu els Comuns en disposició d'entrar en aquest front?
La meva opinió és que sí. És una cosa que han de discutir ells, però ja han obert aquests debats, per exemple, a l'Ajuntament de Barcelona.
Joan Tardà ha agafat la bandera del front d'esquerres a Catalunya. Veu també viable una entesa a tres bandes, amb Esquerra, amb Comuns i CUP?
En l'anterior cicle polític, des de Sobiranies ja vam proposar que el Govern d'Aragonès sorgís d'un pacte entre ERC, els Comuns i la CUP. Crec que continua sent una idea interessant.
Parlava abans de Barcelona. El debat més imminent sobre aliances serà a les municipals. Cada municipi té les seves lògiques, però aquesta aliança d'esquerres es pot reproduir més clarament que el 2023?
En les esquerres catalanes sempre hi ha hagut la tradició de ser clarament generoses i de buscar fer aliances per superar situacions de reacció. ERC ho té en el seu ADN claríssimament i ho ha tingut històricament, sobretot als anys trenta amb Lluís Companys. L'ERC de Companys tenia en el seu ADN la construcció de fronts amplis, es va veure el 1933 i el 1936. També és tradició de les esquerres comunistes i fins i tot de les llibertàries a Catalunya. Ha sigut una tradició que en els moments claus l'esquerra catalana ha buscat aliances i, per tant, si estem en un moment crític, han de ser possibles en diversos nivells.
Aquestes aliances haurien de ser circumstancials o que tinguessin continuïtat?
Estem en una època de moltes incerteses i de creixement reaccionari, però també s'està plantejant una reconfiguració àmplia de les esquerres. I en aquesta reconfiguració àmplia de les esquerres no només es pot pensar en termes d'un moment electoral concret. S'ha de pensar per afrontar l'època. Les grans resistències contra el feixisme ha contribuït més a la pluralitat de la societat i de les esquerres. I jo crec que, en aquesta nova època que vivim, això no pot ser només flor d'un dia.
