Si no ho vau poder fer ahir, us aconsello que dediqueu uns minuts a llegir la crònica del final de CDC que ha publicat el nostre subdirector Oriol March. Hi apareixen les raons, els dubtes, les tensions d'aquell procés amb les anècdotes i les sensacions fins ara no explicades de molts dels seus protagonistes, molts encara a la política activa. La peça és ben oportuna en la setmana del lliurament -apadrinat per Salvador Illa- del fons de Convergència a l'Arxiu Nacional de Catalunya, de l'homenatge organitzat pels veterans de la JNC a Jordi Pujol a Planoles dissabte, i dies abans del desè aniversari de la fundació del PDECat. Aquell partit, ara ja desaparegut i amb la majoria de dirigents a Junts, enterraria definitivament CDC, fundada el 1974.
Fa temps que està en marxa la restitució política de Jordi Pujol i és evident que Junts, en un mal moment institucional i electoralment amenaçada per la puixança que es preveu de l'extrema dreta, busca ancorar-se ideològicament. En els anys del procés van creure que era millor desdibuixar-se i sumar més perfils convertint-se en un front patriòtic, però ara tot és més prosaic i el "Sant Pancraç, salut i feina" pujolista apareix com a port segur.
Els seus dirigents miren a CDC, ja no s'enfaden quan els diuen postconvergents o neoconvergents, i els que no volien saber res d'aquella tradició i es reivindicaven progressistes ara abaixen el cap o se n'han anat a casa. Molts dels qui van bandejar Pujol després de la seva confessió perquè restava, ara l'abracen i són autoindulgents presentant-se com a víctimes d'una operació d'estat. Una operació d'estat acreditada, que va anar més enllà dels Pujol i de CDC, i que, en qualsevol cas, no esborra que ell tingués diners no declarats a l'estranger o les activitats -veurem fins a quin punt il·lícites- dels seus fills.
L'abraçada a Pujol i a les sigles que va liderar no només remet a Junts i als seus dirigents i entorns a un temps gloriós (amb la construcció de l'autonomia i com a mínim el doble de diputats que els actuals al Parlament i al Congrés), sinó que esperen que també els permeti recompondre l'espai i donar-li coherència.
És normal que ho facin, però l'efecte serà limitat quant a la recomposició i és una incògnita en termes de coherència. El país sobre el que va operar CDC ja no existeix i això obliga com a mínim a revisar velles formes i receptes. Els principis són una altra cosa i poden ser vàlids. La societat catalana és ara més heterogènia i, ni a dreta ni a esquerra, és tan conformista amb el plat que li serveixen com passava en els anys de la Transició i els de la construcció de l'autonomia. Es poden reunir de nou, com s'intenta fer pensant en les municipals, algunes peces del gerro trencat, però moltes han desaparegut i les que queden ja no llueixen igual.
És més complicada la coherència ideològica. Tal com vam explicar en aquest Snooker, CDC era un partit fermament nacionalista, que es movia entre el liberalisme i l'humanisme cristià i que en algun moment també va abraçar la socialdemocràcia. Però era, sobretot, previsible, realista i constructiu en l'acció política i, de forma majoritària, plantejava un nacionalisme obert. De fet, a Planoles, el text que es va llegir de Pujol tornava sobre els vells principis i afirmava que "la nostra força mai ha estat la uniformitat. Ha estat la capacitat d'integrar, de sumar i de fer sentir partícips persones molt diferents". Cridava els presents -bàsicament dirigents i quadres de Junts- a "no confondre fermesa amb sectarisme, ni identitat amb exclusió" i a evitar "la por, el tancament i la nostàlgia".
La pregunta és si això és compatible amb validar el replegament identitari que representa Aliança Catalana -amb qui la direcció de Junts no té clar si hi pactarà per mantenir alcaldies a qualsevol preu-, amb l'intent agressiu d'hegemonitzar el camp nacionalista, i amb determinats discursos en immigració. A més d'homenatjar Pujol, es tracta d'escoltar-lo.
Avui no et perdis
- Veurem Pedro Sánchez imputat?; per Bernat Surroca.
- Anàlisi: Pau per territoris: les claus del «govern d'unitat» del PP català; per Pep Martí Vallverdú.
- Dades: Els lloguers barats també s'esfumen als locals comercials de Barcelona: així han canviat els preus en set anys; per David Cobo.
- Dades: La Catalunya que s'està acostumant a superar els 40 graus; per Arnau Urgell Vidal.
- Crit d'alerta de metges i pacients pel català al sistema sanitari: «No hi ha manera de complir la llei»; per Bernat Castanyer.
El passadís
Una de les grans apostes d'Aliança Catalana a les municipals és Figueres. La ciutat, que governa amb autoritat el juntaire Jordi Masquef, ha rebut molta immigració els darrers anys i això ha tensionat alguns barris i serveis. El partit d'Orriols va confiar la candidatura a un professor de 31 anys, Arnau Liesa, que volia donar "la batalla a l'Islam polític". Però ara l'ha descartat i el vol expulsar un cop ha conegut que manté una relació sentimental amb una alumna seva menor d'edat que ell els havia amagat i que va fer pública ahir després que el partit anunciés el seu relleu. El cas és que fa uns dies Liesa es va incorporar com a director del futbol base del CF Peralada, un dels més potents de la comarca. De fet, ja ho havia estat amb anterioritat. La relació amb una alumna menor d'edat i la responsabilitat a la pedrera de l'entitat van generar ahir comentaris a les xarxes, però el Peralada va guardar silenci.
Vist i llegit
En Guàrdia! és una de les joies de la ràdio en català. Només cal escoltar els darrers programes: l'espai de Catalunya Ràdio que presenta Enric Calpena ens porta històries del món (com aquesta de la Revolució Francesa), actuals (el BDSM a Catalunya), aprofundeix en algunes més conegudes, com el mite de Jaume I o la bruixeria, o ens descobreix personatges fascinants. És el cas d'ahir i d'un personatge ben curiós a cavall dels segles XVIII i XIX. Es tracta del mallorquí Joan Baptista Picornell, que va innovar en pedagogia, va intentar una revolució com a la francesa a Espanya i que finalment va acabar a Amèrica, on va participar en processos independentistes de diverses colònies espanyoles com Veneçuela o Texas, que va arribar a presidir. El programa compta amb Joan Mayol, que n'ha recuperat la figura, i l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté. El podeu recuperar aquí.
Pilota a l'olla
El genial pintor surrealista empordanès Salvador Dalí mai va ser un apassionat del futbol. Potser per això, és sorprenent saber que, gràcies ell, la Unió Esportiva Sant Andreu, un històric del futbol català que aquesta temporada ha aconseguit l'ascens a la Primera Federació, no va desaparèixer. A finals de la dècada dels 70, el club andreuenc bussejava per una crisi econòmica sense precedents i només una idea surrealista podia salvar-lo: un quadre de Dalí. La pintura, titulada Gol, va ser entregada pel pintor de Figueres de forma altruista al club en un gest que ell volia catalanista i, poc després, es va esfumar per sempre i encara el busquen. Per què? Per entendre i descobrir aquesta història curiosa, que ens permet allunyar-nos del futbol d'elit i mercantilitzat per respirar l'autenticitat d'aquest esport a un barri popular de Barcelona, llegiu l'interessant el reportatge de Pau Espí.
