La imatge que ha donat el Partit Popular de Catalunya en el congrés d'aquest dissabte ha estat inèdita. Després d’anys de malestars interns, l’organització conservadora ha aconseguit apaivagar les tensions i oferir un paisatge de relativa pau interna. La reelecció gairebé unànime d’Alejandro Fernández (97,51% dels vots) n’ha estat la mostra més gràfica. En molts casos, la processó va per dins, però avui els populars se n’han anat a casa satisfets per la fotografia que ha sortit del congrés. Aquestes són algunes claus per entendre com queda el paisatge -i el paisanatge- del PP català.
La cohabitació Feijóo-Fernández, institucionalitzada
Alberto Núñez Feijóo i Alejandro Fernández han escenificat una bona entesa davant la plana major dels seus. Aquest cop, els somriures responien a un sentiment compartit d’haver fet bé les coses. Començant per la discreció absoluta de com quedaria la nova cúpula del partit. La cohabitació està garantida. Per sempre? Més aviat, en el concepte de futur que va teoritzar un dia l’astut comte de Romanones (“quan dic sempre i mai, vull dir fins a la setmana que ve”). Els temes que podrien tensar les coses, com les possibles relacions amb Junts, han restat fora de les carpetes.
La Moncloa, única prioritat
Génova té una única urgència: evitar tota mostra de discrepància interna. Quan la Moncloa apareix al final del túnel, la consigna és clara: unitat al preu que sigui. Avui, Alejandro Fernández ha subratllat que l’objectiu primer és ajudar des de Catalunya a la victòria de Feijóo. I aquest ha repetit en la seva intervenció que necessita millorar els resultats a Catalunya per arribar al poder. En els millors moments electorals del PP, com el 2000, quan José María Aznar va assolir la majoria absoluta, Catalunya va aportar 12 escons al Congrés. Actualment en té sis.
Els alexandrins surten de l'ostracisme
Els partidaris d’Alejandro Fernández han passat una travessia pel desert. El president reelegit havia quedat quasi aïllat internament. Això ha canviat. Lorena Roldán, l’única diputada al Parlament alineada clarament amb ell, serà la nova portaveu del grup. Alhora, partidaris del líder ocuparan posicions clau, com Alfredo Bergua (vicesecretari d’Organització), Eli Ortega (Sectorials), Estrella Salanova (Política Social). També hi és l’historiador Fernando Sánchez Costa, responsable d’Estudis i Programes.
Alguns d’ells s’han beneficiat de la consigna donada per Génova: calien més dones i més joves. A més, en el nucli dur de 22 membres de l’executiva que són elegits pel congrés, i que, per tant, no poden ser cessats entre congressos, Alejandro Fernández ha col·locat gent molt seva com Daniel Serrano, Isaac Martín i Eduardo Bolaños.
Génova es reserva el “poder nuclear”
Malgrat aquesta recuperació alexandrina, cal tenir present també que la direcció de Feijóo es reserva alguns ressorts decisius de poder. Un és la secretaria general, que ha recaigut en l’albiolista Juan Fernández, autèntic home fort de l’aparell i de qui depenen els vicesecretaris i responsables d’àrea. Però hi ha un altre càrrec clau que potser ha passat desapercebut: la presidència del comitè electoral, lloc estratègic en la composició de les llistes. Els seguidors d’Alejandro Fernández volien Daniel Serrano. Ha estat una de les pugnes sordes darrera de les cortines. Finalment, serà l’eurodiputada Dolors Montserrat, present en totes les salses i obedient en tot a Génova.
Un curiós repartiment
La fotografia completa de la nova direcció és un veritable govern d’unitat. Tots els expresidents del PP català seran a la cúpula, Alberto Fernández, Daniel Sirera i Xavier García Albiol. Un gest hàbil del president reeelgit per integrar tothom i no deixar esquelets a l’armari. Dolors Montserrat i el nucli que controla la direcció provincial de Barcelona -proper al fernandisme- han situat David Solé com a vicesecretari de Territorial.
Montserrat també té una peça important en Hugo Manchón, responsable de Comunicació. Daniel Sirera, home fort a Barcelona ciutat, ha aconseguit col·locar Paris Grau, que forma part del seu equip, com a secretari de Cultura a la direcció. Del congrés surt, per tant, un mosaic molt divers que es consolidarà si el poder arriba aviat, però que serà difícil de preservar si les coses tornen a anar de mal borràs.
