En aquesta legislatura hi ha hagut dues variables inamovibles: s'ha acabat el món cada setmana i Alberto Núñez Feijóo no s'ha atrevit a presentar cap moció de censura. L'episodi que afecta José Luis Rodríguez Zapatero és l'últim exemple. Cada dia hi ha novetats que taquen el prestigi de l'expresident del govern espanyol -mentor de Pedro Sánchez, artífex de la remuntada a les eleccions del 2023 i far moral del PSOE més allunyat de Felipe González-, però res fa pensar que la legislatura s'encamini cap al final. Que surti el president Salvador Illa a apostar perquè Sánchez esgoti la legislatura fins al final és indicatiu de fins a quin punt la situació comença a ser delicada.
El problema per a Sánchez no és que haver afegit un altre front judicial als que ja tenia oberts, entre els quals el de la seva dona i el seu germà, tots dos a les portes del judici. El problema és que la legislatura fa temps que va deixar de tenir un propòsit més enllà de mantenir-se al poder -sempre sota un funcionament de l'economia destacable, malgrat la distància entre les grans xifres i el dia a dia de la ciutadania- i evitar l'ascens de la dreta. Quan l'únic argument és que, sense tu, qui vingui després s'ho carregarà tot, pot funcionar una vegada. Dues, com a molt. Després de tant de temps alertant sobre l'arribada del llop, potser hi haurà que tindrà ganes de domar-lo. O, fins i tot, d'acariciar-lo.
La causa oberta contra Zapatero és dramàtica per al PSOE, encara que Illa no vegi una "catàstrofe" a les files socialistes, perquè empantanega encara més el dia a dia i fa més ombra a una agenda legislativa que no ha acabat mai d'enlairar-se. L'amnistia està aprovada des de fa pràcticament dos anys -contra tot pronòstic, Espanya continua existint- però els principals beneficiaris continuen exiliats -Carles Puigdemont- o inhabilitats; la condonació del fons de liquiditat autonòmica (FLA) està aprovada pel consell de ministres però no ha aterrat al Congrés dels Diputats; i el nou finançament, encara pendent de tenir els suports necessaris, continua sent una nebulosa tècnica i política.
Es tracta d'una agenda més beneficiosa per a Catalunya i més útil per al conjunt de l'Estat del que plantegen el PP i Vox? Sense cap mena de dubte. És suficient per contenir l'ascens de la dreta i l'extrema dreta? No. Ha faltat ambició per aplicar una veritable agenda progressista i plurinacional que servís per trencar amb els complexos que s'arrosseguen des de la confecció de l'Estatut? Per descomptat. El problema de Sánchez no és que hagi anat massa enllà, sinó que cada passa endavant s'ha convertit en un part. Que s'hagi incomplert l'acord PSC-ERC per la recaptació de l'IRPF per no perjudicar María Jesús Montero a Andalusia n'és l'exemple més clar, i també el més sagnant.
Si la legislatura travessa un moment terminal no és tant pel setge judicial a figures del PSOE, sinó perquè fa temps que es va perdre el propòsit. Què diria Sánchez si estigués governant un president del PP incapaç d'aprovar pressupostos durant tres anys? Què diria Sánchez si, estant Feijóo a la Moncloa, imputessin José María Aznar? És probable que s'atrevís a presentar una moció de censura. El líder del PP no s'ho pot plantejar, encara que el PNB comenci a fer virar la nau. Si jugues cada setmana a fer veure que cau Espanya, quan passen coses importants -la caiguda en desgràcia de Zapatero- ja has gastat abans totes les energies i no tens socis per a mocions de censura.