Et vaig dir, et vaig prometre que escriuria sobre allò. Ja saps què. Però potser aquest no és el moment ni tampoc l’espai. Perquè, per molt que els violins del cigne de Saint-Saëns em surtin per la gola, m’he promès no permetre que se m’escapi mai més aquest romanticisme mal entès que suposa dir les coses pel seu nom. Ja t’ho diré en un altre moment. L’altre dia, com qualsevol altre, ens vam abraçar. Va durar més del que és habitual. Potser era un dia complicat. I, de la mateixa manera que hi ha cases que no estan fetes de parets, hi ha amors que no tenen etiquetes, ni per posar-hi nom ni per pronosticar una data de caducitat. Perquè les coses importants són les que són i no se subratllen en un PowerPoint o es marquen en un calendari. S’hi ha de ser quan s’hi ha de ser.

Gràcies a tu, també, m’he adonat que fa falta més que un incendi per cremar-me. Ni fènix ni cendres. No vinc amb cap pel·li de superherois. La flama pren, però no em consumeix. És com un etern empat contra la malenconia. No només per l’enyor del que encara no ha passat, i que segurament mai succeirà. És aquest joc de frontó que tenim amb la vida. Dolça melangia. Em diu el doctor que aquest és el gran mal: voler entendre i ser entès. I, tot i que sí que accepto aquesta meva curiositat insana per saber tot de tot, em costa admetre que sí, que encara soc un nen que busca una abraçada. I ara els manuals diran que aquesta recerca d’afecte fa que no tingui una personalitat prou desenvolupada, un ego immadur, incomplet, en epopeia permanent. Que soc un home frustrat, un ésser que fa de la seva misèria autoinfligida la benzina per castigar el seu entorn. I que per això, també, estic sol i així seguiré.

Com si fos una carxofa buida, amb moltes capes, però sense cor. Serà perquè ha mort la temporada de les carxofes o perquè he après a tenir-me respecte, però ara i avui només puc dir que segueixo on era. Per voluntat pròpia. Res ha passat, tot ha seguit. Amb el temps hauria d’haver perdut entusiasme i interès. La novetat i la passió són fugisseres per definició, oi? Doncs no, la passió és com un àloe vera, ara que em poso vegetal: pot durar anys, serveix per curar, i quan es trenca una fulla —que cura— es pot regenerar. Jo porto un estel de foc al pit, una hecatombe testosterònica que em recorre la carcanada. Què fer? Cada cop costa més amagar i frenar aquesta estela de vida sense ofegar-la. Despistar-se un mateix és quasi impossible quan només fas que posar-me davant del mirall.

Tens raó de vegades. Ja saps que em costa dir-t’ho. Normalment t’ho dic després de quedar-me callat, de tancar la boqueta i de fer gestos amb el cap com si fos de la banda de Tony Soprano. Aquell animal que era en Sartre deia que “sentir-se indefens no és manca de força, és manca d’esperança que la força serveixi de res”. I bé, jo m’he sentit cansat. De vegades a posteriori, esclar, però tot sovint per aquesta indefensió. Per creure que la providència ja ha fet o farà la feina. No sortirà aquell projecte, no cal que parli amb aquest perquè, total, no tinc res a pelar amb una dona com tu. I, per tant, cal creure en la pròpia força. Perquè, noi, la resiliència no s’entrena en un despatx. Aquest primer pas, aquell moment en què poses la mà sobre la taula i et lleves, aquell primer somriure quan ningú et mira. Ai, que t’estic veient. Tu a què has vingut? No pas a rendir-te.

I seguim amb la conversa pel telèfon. Missatges i més missatges. Hores intempestives. Setmanes, mesos i anys. L’evolució de la nostra evolució. Pot ser que l’editem i ens forrem per Sant Jordi. Perquè, si això no és una novel·la, ja em diràs què. A més, ens creuem cançons. I mentre em fas sonar C. Tangana declamant que “tú me dejaste de querer cuando te necesitaba / cuando más falta hacía / tú me diste la espalda”, jo no entenc que em llencis retrets, sinó que vull imaginar que em trobes a faltar, o que potser enyores algun d’aquells moments en què vam estar tan junts i tan en silenci que sabíem que el present i el futur eren la mateixa cosa, però que no podríem saber què serà. Perquè sembla que no aconseguiré saber més de tu. I com pot ser que, volent-ho tot, m’hagi de creure que unes molles i unes guspires són el que ens vam prometre.

Perquè va entrant el segon moviment de la Setena i jo em vaig creixent. Soc tot allò que he volgut ser.

Deixo de notar el pes absurd i estremidor de viure en una malenconia sense base ni justificació. Entomo que només som espectadors, actors obligats, passatgers lligats amb brides d’un destí establert. I ja sabem que no. Que el que està escrit no és a les estrelles, és al nostre desig. Perquè ho sabem, des del vertigen i des de la calma hem arribat a saber que, quan ens mirem als ulls, ho sabem. Que potser sembla que canvies de vaixell, però el destí és el mateix. Ho sabem. Quan t’adones que ets tu, sigui quin sigui el vaixell, qui porta el timó. Bon port, ja m’ho diràs.

I la meva ment inquieta i terrible em destaca el clarobscur. Perquè em recorda que he arribat a ser algú que pensa en com de trist estarà quan et perdi definitivament. Però que pensa, que valora, que sopesa, si llavors estarà més o menys trist que quan t’ha tingut, si és que mai ha estat així. Sembla malaltís. Però hi ha tantes maneres d’estimar com de deixar de fer-ho. Vull creure que tots els amors són de veritat. Que no són tòxics, com es diu ara, perquè sí. Ho poden ser les persones, les circumstàncies o fins i tot les casualitats. Hi ha amors purs. No dic immaculats o virginals. De puresa, superiors per amunt i per avall. I algun cop passen per la vida. No vindré amb allò dels trens i les estacions i tota la resta. No voldria insultar gaire el lector.

Diuen que tenir fills és el que dinamita matrimonis i parelles: el temps per a un mateix, el cansament, el sacrifici, aquella nova etapa dedicada sovint a la supervivència. Jo crec que no és ben bé això. La paternitat o la maternitat t’obre una altra porta: l’amor incondicional, perenne, indestructible. Comparar-lo amb qualsevol altre amor és impossible; seria com posar en la mateixa balança un tortell amb el Sol. Tenir fills no soluciona res. Només obre aquesta altra porta, i no és poca cosa.

I això que sembla un parèntesi és per guanyar temps perquè he esborrat el que havia escrit. Perquè no sempre és un avantatge estar decidit. Haver viscut i viure no són la mateixa cosa. Viure i voler viure sí que ho són. És ara, i una mica d’ahir i tot el demà, que dibuixem el nostre mapa del temps. Tot i que no puguem preveure curtcircuits. Fins i tot imaginem els núvols i les tempestes. Aquesta nit hauríem d’haver-nos banyat al mar. Recordo altres cops, en altres vides, en què tu, valenta com ets, et banyaves decidida i jo només podia fer que somriure cap endins i procurar no evidenciar tantes coses. Perquè, si ens haguéssim immergit al mar, les ànimes en remull s’haurien enganxat més a la lluna. Carrincló, però ja sé de què parlo. No jugueu amb el que no sentiu. Perquè la marea ens hauria acollit en una remor d’onades i ens hauria clavat allò de Cortázar: “Sempre vas ser el meu mirall; vull dir que, per veure’m, havia de mirar-te”. No dic que siguem o hàgim estat mai un mirall. Quina bogeria i quin avorriment. Però sí que tot té una mica més de sentit quan la complicitat ja és més cristall que sal.

I deia al principi que no t’escriuria el que et vaig prometre. No ho recordes. I està bé. Pot passar un dia, pot passar un any. I la meva memòria és aquí per ser la xarxa que tot ho aguanti. Perquè un record no serà mai un retret. Jo no soc així. No sé si mai ho he estat, però ara segur que no. Mira, diuen que la bellesa és en l’harmonia. Que si Praxíteles, que si la proporció àuria, que si totes aquestes impertinències de manual. També diuen que el dimoni és en els detalls, i això ja ens ho explicarem. Però sí que sé que és la corba del teu somriure diabòlic la que fa que sí, que cregui en el cel i en l’infern, i torni a pecar, i només vulgui anar on ets tu. Per riure i fer-te riure. I per més coses, però aquests senyors no n’han de fotre res.