“Podia haver estat pitjor”. Així s’expressa una destacada sòcia del Cercle d’Economia després de la intervenció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo , en la segona de les Jornades que celebra aquest lobi econòmic. Les edicions anteriors, recorda, van ser més crispades i aquest cop a Feijóo se l’ha vist una mica més relaxat. Però s’ha escenificat davant dels assistents l’enorme distància, a vegades intangible, entre un sector de la burgesia catalana i el cap de la dreta espanyola.
Al Cercle troben a faltar l’exministre d’Indústria i d’Afers Exteriors Josep Piqué, un dels seus, que va ser un pont decisiu entre el PP i CiU, i amb tot el món empresarial català. Tot i que també Piqué, des que va establir-se a Madrid, va girar a posicions més rígides. “Ara no hi ha Piqué”, deia la reconeguda sòcia. I un membre de la junta de l’entitat asegurava: “Miracles no n’hi ha”.
En un cercle -valgui la redundància- format per alguns dels assistents es comentava la perplexitat que genera el fet que el líder d’un partit de dreta no generi bona química en un auditori majoritàriament de centre dreta, moderat i empresarial. “La realitat és que aquí entren millor els socialistes que els membres del PP”. I un altre sentenciava: “És un problema d’entesa. Fins que no entenguin la realitat catalana no aniran bé aquí”.
Potser per això un dirigent històric del Partit Popular explicava abans de l’arribada de Feijóo que ells es troben més còmodes amb “els petits empresaris del Baix Llobregat que s’ho treballen cada dia que amb el tipus de socis habituals del Cercle, que s’han d’escoltar amb respecte, és clar”. I rematava amb una frase: “A Catalunya hi ha més societat mercantil que societat civil”. Però el comentari també delata una ferida: al PP hi ha el sentiment, i potser el ressentiment, de no veure’s plenament reconeguts en un fòrum així.
Una manca de química que ve de lluny
Les Jornades del Cercle sempre són un bon termòmetre del clima general a les elits econòmiques del país. En un país normal, les relacions entre el principal partit conservador de l’Estat i el que és un dels fòrums econòmics i empresarials més influents seria una bassa d’oli. Però no és així. Les sinergies entre la burgesia catalana i el PP han estat sempre complexes, amb alguns moments càlids i molts d’altres d’incomprensió i malestar.
El procés va generar irritació mútua. Els habituals de les Jornades encara recorden l’esbroncada de l’aleshores president espanyol Mariano Rajoy a Juan José Bruguera en el moment més àlgid del procés sobiranista. Rajoy va exigir al Cercle que abandonés la “neutralitat”, mentre des de l’entitat econòmica es feien esforços perquè s’obrís pas una via de negociació. Més tard, la intransigència de Feijóo davant de l’amnistia va provocar que una part delss ocis del Cercle expressessin pels passadissos la seva decepció amb el polític gallec. Tot i que avui el clima ha estat més cordial, les coses no han canviat del tot.
Avui, s’ha visualitzat un intercanvi molt respectuós de missatges que no es trobaven. La presidenta del Cercle, Teresa Garcia-Milà, que ha fet una intervenció ben treballada, li ha demanat al cap de la dreta espanyola que negociï el finançament, li ha recordat que també l’oposició és responsable del clima de crispació i s’ha preguntat perquè és tan difícil entendre’s amb el PSOE per “construir consensos”. Feijóo ha fet “patinatge artístic” en el finançament (com ha comentat un rellevant líder patronal pels passadissos), ha dit que ell faria un govern “decent” i, potser com a concessió, ha afegit que “amb CiU ens hi enteníem”.
Però eren altres anys. Els anys 90, el PP necessitava els vots de la burgesia catalana al Congrés. Ara el soci amb qui suma és Vox. I en elss ectors méss ensibles de la burguesía es té la trista sensació que ene ls propers anys, el vot dels “catalans” pot ser tràgicament innecessari.
