S’obre pas entre alguns analistes la hipòtesi d’un suposat esgotament dels moviments d’extrema dreta populista. És la derrota de Viktor Orbán el cant del cigne de l’onada ultra? Una onada que la primera victòria de Donald Trump va anunciar i el seu retorn a la Casa Blanca el 2024 semblava corroborar. A cada derrota significativa del populisme hi ha qui proclama la davallada del fenomen, que es veu sobredimensionat després d’una nova victòria. Sembla més realista donar per fet que l’extrema dreta és un nou protagonista que no deixarà l’escena, però que topa amb uns electorats que no estan disposats a lliurar-s’hi.
De la derrota d’Orban a l'"avís" a Netanyahu
L’ensulsiada d'Orbán a Hongria ha estat saludada amb eufòria per tot el ventall de forces democràtiques. Molts l’han vist com el full de ruta a seguir per derrotar la dreta ultra. Ho va explicar molt bé Christian Edwards, periodista britànic que escriu per a la CNN, quan va assenyalar que el cas hongarès mostra la contradicció insalvable d’un nacionalisme autoritari quan acaba convertit en una titella d’una altra potència (en aquest cas, de Trump i Putin). Edwards també destacava la mala gestió econòmica i dels serveis públics, que van erosionar Orbán. Passar del discurs antielits a una llarga etapa de govern té el seu cost.
Edwards també detectava el pragmatisme de les forces progressistes per anar darrera de Peter Magyar, un conservador que enarborada l’única alternativa viable. Passarà el mateix a Israel el proper octubre? Benjamin Netanyahu ha d’enfrontar-se a les urnes. De moment, el líder centrista Yair Lapid ja ha cedit el primer lloc del bloc opositor al conservador Naftali Bennett, a qui es veu com l’únic amb possibilitats d’arruïnar les aspiracions del primer ministre israelià d’eternitzar-se en el poder.
La gran partida d’Amèrica Llatina
Una de les grans partides polítiques s’està jugant a Amèrica Llatina, que va ser en els primers quinze anys de segle majoritàriament progressista. El 2003 es van iniciar llargs períodes d’hegemonia del partit dels treballadors de Lula al Brasil i el peronisme d’esquerres dels Kirchner a l’Argentina, mentre a Xile predomina, amb excepcions, el centre esquerra de la Concertació. Hans-Jürgen Burchardt, un reputat científic social de l’acadèmia alemanya, ha explicat aquests canvis en un article a la revista Nueva Sociedad.
Segons ell, el boom econòmic d’aquells anys al continent va nodrir les finances d'uns governs que feren despesa social. La pobresa va recular. Però la política social va tenir més d’assistència que de canvi d’estructures. Quan el preu de les matèries primeres va caure, a partir del 2013, va haver una regressió. Segons Burchardt, la pèrdua de seguretat econòmica i la corrupció van fer que molta gent s’aferrés als valors identitaris. Aquest corrent s’ha estès i explica el triomf de l’ultraconservador Kast a Xile i de Javier Milei a l’Argentina. Un Milei que a l’octubre va aconseguir guanyar les legislatives. Ara, però, pateix un gran desgast. L’èxit del seu experiment i les eleccions brasileres de finals d’any decantaran el continent.
Els èxits de Mamdani i Rob Jetten
La victòria del socialista Zohran Mamdani per l’alcaldia de Nova York, el novembre passat, va ser tot un contrapunt al de Trump l’any anterior. Però possiblement va tenir més de corrent de fons el triomf d’altres candidats demòcrates en estats més profunds que una Nova York excepcional en moltes coses. A Europa, les eleccions holandeses d’octubre del 2025 van ser una esmena a les del 2023, que van col·locar la formació xenòfoba de Geert Wilders en primera posició. El jove líder Rob Jetten, del partit D66, liberal de centre esquerra, va guanyar i va formar un govern amb els conservadors i els democristians en una aliança centrista. Totes les forces democràtiques busquen el seu antídot contra la pressió ultra.
L’esgotament de la versió "hardcore" del populisme ultra
Recula l’extrema dreta? Entre els optimistes i els pessimistes, potser hi ha una via intermèdia. El que sembla que ha ensenyat molt les costures és la versió més extrema del radicalisme ultra. Si l’alternativa il·liberal és sobretot un experiment social, aquest té diverses tonalitats. El fracàs d’Orbán ho és sobretot dels seus excessos darrers. Qui millor ho ha percebut és Giorgia Meloni, desmarcada ja del furor ideològic dels primers moments (i més ara, després de perdre un referèndum per controlar la justícia). Pragmàtica, Meloni aspira a un altre model: el “rostre humà” del populisme de dretes. Marine Le Pen podria emular aquesta tàctica.
La dreta espanyola no canvia
Mentre el termòmetres de les eleccions arreu assenyala moviments sensibles, el bloc conservador espanyol roman inalterable. El PP i Vox ja han encarrilat diversos acords de govern -Extremadura i l’Aragó- i ningú nega que si arriben als 176 escons al Congrés formaran govern. La marca espanyola de l’extrema dreta, Vox, no sembla donar-se per al·ludida de la caiguda d’Orbán i les relliscades quotidianes de Trump, roman en el paper de cortesà del nord-americà.
El PP, exponent de la dreta tradicional, ha optat per no ficar-se en política internacional ni assajar cap discurs diferenciat de l’extrema dreta, a diferència del que va fer Donald Tusk a Polònia enfront els ultres de Llei i Justícia, o com acaba de fer Peter Magyar a Hongria. Ja tindria ironia que mentre la dreta extrema perd gas en molts indrets, Espanya tornés a ser la reserva espiritual de la reacció.
