Enrique Roig és un diplomàtic nord-americà, de pare de Mataró i mare xilena, que va ser un alt càrrec del Departament d’Estat durant l’administració Biden. Sotssecretari adjunt destinat a l’Oficina de Drets Humans, Democràcia i Treball, amb anterioritat havia estat assessor per qüestions de migracions i estratègia de prevenció de conflictes. És màster en Relacions Internacionals per la Universitat Americana de Washington. 

Roig serà uns mesos a Barcelona per impartir un curs a la Facultat de Comunicació i relacions Internacionals Blanquerna. Hi conversem a la Llibreria Ona, en companyia d’Isidre Sala, exdelegat als Estats Units. En un català perfecte, repassa l’actualitat internacional, amb el cap al seu país, en plena campanya electoral per les midterm del 3 de novembre, que dictaran sentència sobre el futur de Donald Trump.  

Com arriba un fill de catalans a un alt càrrec del Departament d’Estat?
És tot una història. El meu pare és de Mataró, treballava de mariner i va emigrar a Califòrnia els anys 60. Allí va conèixer la meva mare, que és de Xile, i es van casar. Vaig néixer a Califòrnia i vaig tenir l’oportunitat d’estudiar Ciència Política a Califòrnia i Relacions Internacionals a Washington, amb una formació molt enfocada cap a Amèrica Llatina. 

Es va vincular a l’activitat política?
Sí, em vaig vincular al Partit Demòcrata a Washington. Vaig ser coordinador de l’Agència de Densevolupament dels Estats Units, encarregat de temes de seguretat i violència a Amèrica Central, en temes que anaven de les bandes al narcotràfic. Més tard, en  participar en la campanya presidencial de Joe Biden el 2020. Així vaig arribar a exercir com a sotssecretari adjunt al Departament d’Estat, a l’Oficina de Democràcia, Drets Humans i Treball, i vaig tenir responsabilitats en les àrees d’Amèrica Llatina i Àfrica durant tres anys, a l’Administració de Joe Biden. 

Quines tasques feia?
Vaig treballar en temes de defensa dels drets humans i sancions a països que els estaven violant. Vaig fer 44 viatges a 22 països liderant diàlegs amb governs. En aquella època publicàvem un informe anual sobre drets humans que era molt important, però que ara ha perdut entitat amb l’Administració Trump. També vaig treballar a Sèrbia, per donar suport a la societat civil dins del procés d’integració a la Unió Europea que està obert. Recordo també la tasca feta sobre el Pla Colòmbia durant cinc anys. Moltes coses.  

L’aliança transatlàntica ha passat per moments millors. Ens interessa saber com veu l’estat de salut de les relacions amb Europa des de Washington.
Bé, estem veient com la situació és molt complexa, tant pel que fa a les relacions amb la UE com amb el Canadà. Tenim un munt d’expedients oberts, tots preocupants, com el debat entorn les tarifes duaneres o la guerra a Ucraïna. Ara, la guerra oberta a l’Iran, empantanegada, està afectant els preus de l’energia. 

Veu que el vincle entre els Estats Units i Europa es podrà refer?
Possiblement es recuperarà, però aquesta administració ha fet molt de mal i quedaran ferides per tancar. Les decisions sobre els aranzels i els desacords produïts amb Brussel·les sobre el curs de la guerra a l’Iran, especialment, han enterbolit el clima atlàntic. També en el tema de Gaza s’han evidenciat diferències entre Washington i diverses capitals europees. Costarà molt reconstruir els lligams entre els dos costats de l’Atlàntic. Irònicament, les decisions preses per Trump han fet que molts països parlin ara amb més fluïdesa amb la Xina.

Aquesta setmana s’ha celebrat l’Assemblea de Nacions Unides. Si observem el panorama internacional és per neguitejar-se. Del que veu al mapa, què l’inquieta més?
En aquests moments, el que preocupa més és la guerra amb l’Iran  perquè no se li veu el final al conflicte. I està tenint un impacte molt seriós sobre les economies. Això serà un factor important de cara a les eleccions de midterm.

Internacional

Trump i Delcy Rodríguez es reuneixen per «enfortir les relacions bilaterals»

Com es pot entendre que, amb tan poca informació, Donald Trump decidís emprendre una guerra contra el règim de Teheran?
És evident que va ser molt mal assessorat, especialment per la cúpula del Departament de Guerra, com s’anomena ara, amb l’actual cap del Pentàgon al davant, Pete Hegseth. És un personatge inconcebible. A més, aquesta guerra ha impactat de ple en l’armament. S’ha utilitzat tal potencial d’armes que ara el Pentàgon afronta problemes de munició. No es veu que hi hagi cap pla de sortida. S’ha dit que s’atacava per destruir el potencial nuclear iranià, però això ja havia quedat neutralitzat en una operació anterior. 

Finalment, no estem més segurs per la decisió d’atacar l’Iran. Es van eliminar dirigents del règim, però tot indica que els nous són més intransigents. Això tindrà un impacte en la regió per molt de temps. I ara el conflicte s’ha estès amb l’ofensiva dels hutis del Iemen i els atacs contra l’Aràbia Saudita. Estem assistint a l’impacte sobre el preu de la benzina. 

No preveu que l’Iran reculi aviat?
No, la veritat és que no ho crec. Els dirigents iranians no són rucs, tenen astúcia política i estan contemplant l’escenari electoral als Estats Units. Saben que Trump se la juga i que la guerra és impopular. Intueixen que Trump sortirà molt afeblit de les eleccions. Si els demòcrates obtenen la majoria del Congrés, moltes comissions començaran a reclamar informació sobre les accions de l’Administració, els seus conflictes d’interès i la seva corrupció. Canviarà molt la dinàmica.     

Som a cinc setmanes d’aquestes midterm que seran crucials. Com veu les coses? Dona per bones les enquestes, que mostren una clara victòria demòcrata?
Sí, els demòcrates hem aconseguit eixamplar el mapa de possibles victòries i ara semblen a l’abast en llocs per nosaltres difícils, com Carolina del Nord, Alaska, Texas o Ohio. També he de dir que ja fa temps que a Texas els demòcrates creiem que ho tenim a tocar i al final fem curt. Però podria ser que el candidat James Talarico se’n sortís. Aquesta vegada és veritat que la popularitat de Trump està molt baixa, entre un 35% i un 40% segons el mostreig. 

També cal afegir que molts de nosaltres tenim molta preocupació pel que pugui fer Trump per evitar una derrota. Podrien enviar agents d’ICE als centres de votació per espantar la gent que va a votar, especialment els llatins, que tenen molta por a ser deportats. 

Veu capaç a l’Administració d’enviar agents d’ICE als col·legis electorals?
Oi tant. S’estan programant accions per contrarestar aquesta possibilitat i preparar possibles litigis posteriors. També podria passar que un Congrés encara en mans republicanes no certifiqui els resultats en alguns llocs. Per exemple, si a Pennsilvània hi hagués una diferència de cent vots en un comtat, es poden esgrimir dubtes sobre els resultats i endur-se les màquines de votació.

Això que diu és molt inquietant.
S’està treballant en moltes direccions, en especial de cara als litigis judicials que poden venir després. Pensem que en aquests moments el Centre Carter, que monitoritza processos electorals en altres països, està fent tasques de vigilància en llocs com Michigan! Això és inusual. Hi ha temor a un frau i el que fa el Centre Carter és útil per disposar també d’un recompte independent.      

De cara a les presidencials del 2028, està pensant a treballar en alguna campanya?
Encara és molt aviat. El procés començarà l’any vinent. Ja en parlarem.

Quins noms li atreuen, de moment?
M’agrada el governador de Califòrnia, Gavin Newsom. Soc de Califòrnia! Un altre és el governador de Kentucky, Andy Beshear. El senador de Geòrgia, Jon Ossoff. 

I Alexandra Ocasio-Cortez?
No crec. Encara és molt jove i el seu perfil socialista és molt fàcil d’atacar. No crec que fos bona candidata. A les presidencials sempre és millor tenir un candidat que estigui més al centre. En aquest sentit, Newsom també pot tenir problemes perquè el vincularan a la Califòrnia progressista. Hi ha un debat intens ara al partit. 

I Rahm Emanuel, l’exalcalde de Xicago?
Ui, no. Crec que mai guanyarà. Trobaria moltes resistències. Vaig treballar amb ell al Departament d’Estat. És molt bo, però crec que ell és massa centrista. No li resultaria fàcil guanyar a les primàries demòcrates.  

Els anys 30, el feixisme es va apoderar del continent europeu, mentre que el Regne Unit i els Estats Units van preservar les seves democràcies. Ara sembla que els problemes de populisme reaccionari han començat al Regne Unit, amb el Brexit, i al seu país, amb Trump. Veu més “madur” Europa o els Estats Units per ser diguem-ne pioners d’un nou feixisme aquest cop?
En aquests moments, el que veiem és que l’extrema dreta s’està estenent per tot el món. A l’Amèrica Llatina que conec, tenim Bukele al Salvador, ara l’elecció d’Abelardo de la Espriella a Colòmbia, Kast a Xile. És un fenomen global. Potser als Estats Units no duri tant el trumpisme, que és en bona part un culte a la personalitat. No crec que J.D. Vance tingui prou força per ser el successor. Entorn Trump s’ha format tot un conglomerat divers i no veig ningú amb prou capacitat després d’ell per mantenir-ho tot unit. 

Fa dos anys, en una compareixença que vam fer al Congrés, la congressista republicana María Elvira Salazar va atacar durament l’Administració Biden per no fer prou per la democràcia a Veneçuela. I ara? Què diuen aquests republicans després dels acords entre Trump i Delcy Rodríguez? Ara ha sortit Salazar, fa uns dies, amb un vídeo on critica les deportacions. Ho fa perquè té dificultats per revalidar el seu escó a Florida.     

I Catalunya com es veu des dels cercles de poder de Washington? Pot ser descarnat…
Pel nord-americà del carrer, Catalunya no és prou coneguda. Pels responsables polítics, Catalunya sempre forma part de les relacions amb Espanya. En temes de comerç, ja hi ha més identificació amb el que és l’economia catalana. Però, políticament, no és un tema que preocupi. 

Quan estava a la secretaria d’Estat, li preguntaven per la realitat catalana, poc després del procés?
En aquells moments sí. Volien saber quina perspectiva tenia. Però, com passa també amb el cas del Quebec, les relacions sempre es plantegen amb l’Estat.

Com va viure l’1 d’octubre?
Amb molt d’interès. Analitzant, al final del dia, quina seria la millor opció per Catalunya i preocupat per les accions dutes a terme pel govern espanyol, que foren molt fortes. En tots els llocs on he estat, sempre he promogut la negociació i el diàleg, buscant les maneres d’evitar la violència. Les actuacions com les que es van fer amb els presos polítics no foren bones accions perquè podien generar més conflicte i polarització.   

Ha estat en molts processos de negociació. Quins personatges l’han sobtat per la capacitat d’escoltar i entendre l’altre?
Deixi’m pensar…

Potser el president Santos, de Colòmbia?
Sí, ell va fer molt per obrir espais de diàleg amb les FARC, els pobles indígenes i la societat civil. Sempre m’ha agradat Gabriel Boric, a Xile. La meva mare és xilena. Era una persona jove, sorgida dels moviments socials. Després es va generar un clima negatiu que presentava Xile com un país amb molts inseguretat, una campanya de desinformació. Però em va semblar interessant. També Bernardo Arévalo, de Guatemala. Ho ha tingut complicat. A Guatemala hi ha moltes forces ocultes, però nosaltres vam jugar un paper important perquè es consolidés.