Cap de setmana políticament intens. Els líders espanyols han vingut a obrir curs a Catalunya i els partits independentistes han provat de treure el cap. Divendres Santiago Abascal va ser a Barcelona i ahir van participar en actes concorreguts Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. La Festa de la Rosa del PSC, l'aplec nacional a la Pineda de Gavà, i la botifarrada el PP a Badalona són cites anuals que solen connectar-los amb la franja majoritària del seu electorat, la que sent interpel·lada per la política de Madrid amb els seus líders i el xafarranxo virulent dels mitjans de l'M-30.
I uns i altres van fer, malauradament, bons els mals pronòstics. Abascal i Feijóo van prometre, mirant a Ceuta però conscients de la realitat de molts barris i ciutats, mà dura amb la immigració i polítiques més restrictives. Sense compromisos concrets i adaptats per resoldre els problemes que se'n deriven ni solucions pels dèficits de les infraestructures o els serveis socials catalans. La dreta busca que la demagògia, les mentides i els vents que bufen converteixin l'enclavament a l'Àfrica i les polítiques migratòries en l'últim clau al taüt de Sánchez, que sospesa el millor moment per convocar eleccions. Saben que només han d'esperar i no equivocar-se.
Dels líders de la dreta, tal com explicava Roger Pi de Cabanyes en el seu informat Canal Madrid, se'n pot esperar poc, ben poc. Però de Sánchez, que governa gràcies a Catalunya i a uns partits catalans als que encara vol seduir per esgotar la legislatura, se'n podia esperar més. Sigui per deixadesa o per incapacitat, no proposa i no acaba de sortir-se'n amb el que té entre mans. Es va limitar a prometre que els diners del finançament (uns 4.700 milions addicionals a Catalunya fruit de la cessió de part de la recaptació estatal a les autonomies) que ara es tramitarà al Congrés arribaran. No va donar cap pista sobre els mecanismes de seducció per garantir els vots de Junts i d'alguna altra minoria que podrien engegar-ho tot a rodar.
L'assumpte no és menor, és clar. Però hi ha dues mancances. La primera és que Sánchez no combati l'argument que el nou finançament és una concessió i un privilegi català amb la idea que és un pas en la direcció federal i per fer un sistema menys injust. Si prospera, Catalunya encara tindrà un dèficit fiscal amb l'Estat de més de 15.000 milions a l'any. El 2024 la Generalitat va gastar en educació poc més de 12.000 milions, per exemple.
La segona és que Sánchez -pot argumentar que Salvador Illa tampoc li posa pressió- no presenta full de ruta per resoldre el conflicte polític que el PSOE havia admès per escrit. Obvia les qüestions de fons de l'autogovern -podrien alimentar el cos a cos amb el PP i Vox que busca- i ho redueix tot a un greuge en vies de solució i a la idea que la dreta és, efectivament, pitjor. Pels socialistes, la carpeta del "conflicte" està tancada amb ells manant a Madrid i a Barcelona encara que els catalans vulguin de forma molt majoritària més autogovern i tinguin un Estatut que no han votat. És possible que quan la dreta governi Espanya siguin els primers interessats a reobrir-la.
Em referia al principi als independentistes. ERC va aprofitar el consell nacional per afirmar que els agradaria que, a Espanya, passés com al Regne Unit i que les nacions sense estat -Catalunya, Euskadi i Galícia- es coordinessin com els governs sobiranistes i d'esquerres d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord per pressionar per exercir el dret a decidir. Passa, però, que el desig, que topa amb una cultura política dominant i d'arrel castellana, necessita que algú l'empenyi amb un full de ruta rupturista clar i creïble. No passarà per decantació i els republicans segueixen en guerra freda amb Junts i no han arrossegat el PSC a posicions més catalanistes que el situïn en un escenari de complicitat amb aquesta demanda. Veurem si, tal com els fan pensar algunes enquestes i van fer fa una dècada, el buiden atraient-ne els quadres i votants més catalanistes, que són menys que aleshores.
I Carles Puigdemont va aparèixer després de mesos de fer-ho només a les xarxes. Ho va fer en una entrevista al The Times per parlar del seu retorn, un escenari que tant els jutges a Madrid com Junts veuen com a imminent per bé que tothom abraci la prudència pública. Vol "sentir" el país de nou i fer una "immersió". Però tard o d'hora haurà de prendre decisions sobre el seu futur personal i el rol del seu partit en aquesta Catalunya amb un mapa polític diferent del que ell va deixar el 2017.
Primera prova d'estrès, les municipals de maig. Oriol March explicava ahir que la direcció no vol pactes amb l'extrema dreta d'Aliança. Veurem fins on mantenen la posició i amb quines renúncies davant de candidats temorosos de perdre alcaldies perquè, també al nostre diari i entrevistat pel nostre subdirector, el cap de llista de Junts a Manresa, Ramon Bacardit, deia que ell pactaria "amb qui faci falta".
Els independentistes no passen, és evident, el millor moment quant a projecte i capacitat de suma i han de gestionar l'aparició d'un actor nou que ho complica tot més. Però la deixadesa dels grans partits estatals amb Catalunya, que ara semblen veure-hi només un teatre electoral per aconseguir uns escons decisius a Madrid, els dona molt marge de millora.
Avui no et perdis
- L'última palanca de Conde-Pumpido per no ajornar més del compte l'amnistia; per Bernat Surroca Albet.
- Reportatge: Els nens del procés tornen als carrers: «És el nostre moment, s'ha acabat el pessimisme»; per Lluís Girona Boffi i Bernat Castanyer Colomer.
- Primícia: Els Mossos als desnonaments: 713 dotacions d'antiavalots activades en cinc mesos; per David Cobo.
- L’Esquerra guanya a Berlín i l’extrema dreta d’imposa a Mecklemburg-Pomerània; per Natàlia Pinyol.
- Entrevista a Eloi Vila: «Les famílies dels vencedors de la guerra són les que menys volen parlar»; per Pep Martí i Vallverdú.
El passadís
Moviments a l'espai mediàtic de l'extrema dreta. Arnau Borràs, director d'e-noticies i presentador del pòdcast la Catalunya Woke, ho ha deixat definitivament tot després d'uns mesos out. La web, dedicada a alimentar el relat de Vox i d'AC en la immigració, la seguretat o les polítiques públiques de suport al català, està ara repensant-se mentre altres petits pseudomitjans miren de treure el cap per pujar a l'onada orriolista. Fa uns mesos ja va tancar, després d'haver llençat algunes campanyes ad hominem contra Jordi Borràs i altres periodistes i mitjans, la web L'Alternatiu. Arnau Borràs, que havia estat vinculat a la CUP de Reus, va esborrar els seus continguts a xarxes i el pòdcast, per on havien desfilat Sílvia Orriols i altres figures de la dreta radical, va buidar tot el seu arxiu malgrat que ell semblava estar-ne orgullós.
Vist i llegit
Si fa uns anys ens ho haguessin dit hauríem pensat que era una distopia fatal. Però no. Donald Trump, a qui alguns encara presenten com un líder "del món lliure", ha complert la seva amenaça i ha retirat des d'aquest cap de setmana les acreditacions de premsa de la Casa Blanca a mitjans molt seguits i prestigiats com CNN, MS NOW i Politico. Al líder republicà no li agraden ni les seves preguntes ni les seves informacions i ja ha avisat que, si no revisen la seva línia, d'aquí a poc li podria passar el mateix al New York Times i al Washington Post, els principals diaris del país. Ho explica en aquesta informació la corresponsal d'El País Macarena Vidal Liy. Per llogar-hi cadires.
Pilota a l'olla
El Reial Madrid va caure derrotat ahir al Wanda Metropolità davant l'Atlètic de Madrid al derbi de la capital espanyola. El Barça, que dissabte es va imposar còmodament a Sevilla, va com un tro i totes li ponen mentre l'equip de Mourinho no ha començat bé la temporada i ja està a sis punts. No era això el que esperava Florentino Pérez, que amb el tècnic portuguès volia recuperar la tensió competitiva. Passat el disgust amb Mbappé i companyia per no acompanyar la "solidaritat" espanyolista amb les samarretes de Ceuta, l'entorn merengue ja començava ahir a disparar contra Mou. Arran de les exagerades crítiques als àrbitres de l'entrenador, Paco González, de la Cope, deia que el Madrid "necessitava un entrenador i ha fitxat un guionista de Real Madrid TV" i que "li calia un tècnic modern i n'ha portat un de fa quinze anys". Crispetes.
