El Centre d'Estudis d'Opinió fa mesos que, per dificultats administratives en el procés de licitació, té pendent publicar el seu Baròmetre. L'últim és de novembre de l'any passat, però ja es constatava que la preocupació per les relacions Catalunya-Espanya no era al pòdium dels "problemes". De fet, era el vuitè. L'habitatge es consolidava amb una enorme diferència al capdavant. Queda lluny el 2017, quan la relació amb l'Estat era el principal maldecap. Que la ciutadania pateixi per altres assumptes o els consideri més urgents no vol dir, però, que el vell plet estigui resolt o que no n'expliqui d'altres molt vius. Tal vegada la manca d'inversió en infraestructures, la fallida de Rodalies, l'infrafinançament, la insatisfacció política o les dificultats del català per sortir-se'n els explica el "problema" Catalunya-Espanya.
És evident que no està resolt. És oportú recordar-ho avui que just fa vint anys del referèndum de l'Estatut, el darrer cop que, d'acord amb la legalitat espanyola, els catalans vam resoldre a les urnes una pregunta binària sobre el nostre autogovern. Els altres cops, el 9-N i l'1-O, es va fer al marge de la seva legalitat: en el primer cas amb caràcter consultiu per evitar un xoc frontal, i en el segon amb una promesa de fer-lo vinculant que no es va fer efectiva per la repressió de l'Estat i la manca de determinació dels líders del procés, que es mantenen a primera fila.
L'Estatut aprovat al Parlament el setembre de 2005 per CiU, el PSC, ERC i ICV es va rebaixar brutalment a Madrid. José Luis Rodríguez Zapatero -que ara té altres urgències- es va desentendre de la promesa de ratificar-lo i, davant la campanya de la dreta i les divisions al PSOE, va optar pel tacticisme buscant i trobant un pacte amb Artur Mas per desactivar-lo al Congrés. En l'acord van caure el concert econòmic solidari, la definició de Catalunya com a nació, el poder judicial propi o les competències en aeroports o immigració. Uns assumptes que continuen sent recurrents.
L'argument era que el text que sortís del Congrés i es votés en referèndum havia de passar el filtre constitucional. Es va votar fa vint anys i, en un context de baixa participació i amb ERC i el PP demanant el no per motius diferents, el sí es va imposar amb rotunditat després d'una forta mobilització de l'establishment polític, mediàtic i social per evitar que descarrilés. N'era punta de llança la plataforma "Estatut, jo sí" que lideraven Agustí Colomines, ara diputat de Junts, i Rosa Cullell, ara ubicada en l'espanyolisme.
Quatre anys després aquell Estatut rebria una segona estocada: el Tribunal Constitucional n'anul·laria 14 articles i n'interpretaria a la baixa molts altres. Que l'alt tribunal, de caràcter eminentment polític, rebregués el que havien votat els ciutadans li va treure legitimitat després que els acords a Madrid li haguessin tret ambició. Allò va carregar de raons l'independentisme, desarmar l'autonomisme i, en un context de forta crisi, activar el carrer. La independència ràpida i indolora que es prometia se situava com l'única solució.
Des d'aleshores, l'Estatut, que s'ha complert a mitges (en l'àmbit del finançament ha estat només un text orientatiu tot i ser llei orgànica espanyola), no té qui el reivindiqui. El dia d'avui passarà sense pena ni glòria ni actes de record institucional que es convoquen amb qualsevol excusa. Ahir, al Parlament, ERC va preguntar a Illa per la "resolució del conflicte polític". Illa va concedir que els problemes polítics s'havien de resoldre des de la política -diferent del que va defensar durant el procés i el cicle repressiu- i va insistir en l'amnistia, que ja no depèn dels governs socialistes, sinó dels tribunals: pròxima parada, la sentència del TJUE el 16 de juliol. I aquí va quedar la cosa malgrat que ERC té pactat, en el marc dels acords d'investidura d'Illa, una convenció per a la resolució del conflicte polític que havien de presidir. Es va ajornar sine die i ara ningú sembla tenir-hi gens d'interès, sigui per manca de propostes, per temor a generar més frustració, o per càlcul electoral.
El conflicte és de fons i els inconvenients es manifesten en la manca de recursos i competències per, malgrat la sintonia entre governs, atendre uns serveis públics estressats. O per garantir la supervivència del català, que necessita una actitud militant i vigilant permanent tal com vam constatar de nou en la visita de Lleó XIV. L'independentisme va situar el dret a decidir com una reivindicació radicalment democràtica i clara, abraçada al sentit comú, i que homologaven processos com l'escocès. Això va fer que sumés adhesions més enllà del seu camp i que aquest s'ampliés pel col·lapse de l'autonomisme. Els que el rebutjaven, com ara el PSC, argumentaven que era radical i divisori i que hi havia altres solucions.
Però dos anys després d'arribar al Govern, amb les costures de l'autonomia molt visibles, i amb un Estatut amortitzat (Rubalcaba va dir que havia estat una operació política "fracassada") no consta cap sortida. No se sap quin autogovern incorpora la "normalització" d'Illa. Si voldria plantejar un nou Estatut -com va dir el 2021-, si s'avalaria un referèndum si el 65% vol la independència com va concedir Miquel Iceta el 2019, si valdria la tercera via que es contraposava a l'independentisme el 2017, o si cal insistir en la reforma federal de la Constitució promesa mantes vegades pel PSOE. A Illa el salva que ningú el pressiona, ni al Parlament ni al carrer. Però el conflicte és estructural i segueix allà, hibernat, a l'espera de solució i de l'efecte del sotrac que implicarà l'arribada del PP i Vox al govern espanyol si Pedro Sánchez no obra un miracle. Passeu un bon aniversari de l'Estatut del TC!
Avui no et perdis
- Les explicacions de Zapatero refermen el suport de Sánchez i les sospites del jutge; per Bernat Surroca.
- El Comitè d'Empresa de TV3 convoca aturades parcials per les noves marques i les hores extra; per Víctor Rodrigo.
- Entrevista a Ferran Campillo, pediatre: «Els infants no voten ni tenen dret a vaga, però pateixen la calor a les aules molt més que els adults»; per Anna Mira.
- Catalunya s'enfronta a temperatures extremes: consulta-les municipi a municipi; per Arnau Urgell.
- Un lloc curiós: Castellfollit de la Roca, el poble que es va fent més petit; per Aleix Pérez.
El passadís
Mentre al Palau Episcopal es respira amb satisfacció després de la visita de Lleó XIV, que ha posat a prova el conjunt de l'Església barcelonina, retornen els rumors de tota mena entorn la successió del cardenal Juan José Omella. Encara no hi ha senyals d'un relleu imminent a l'arquebisbat, però Omella ja ha fet 80 anys i es troba en temps de descompte per tornar a l'Aragó. Hi ha qui assegura que el nomenament es pot accelerar i se situa el juliol com el més adequat per materialitzar-lo. Els més veterans, però, apunten a un canvi més tranquil, en línia amb l'estil i maneres de fer d'aquest Papa, que es pren temps per decidir i que ha aprofitat el viatge per fer-se una idea pròpia de la situació a l'Església catalana. La visita del Papa era el Rubicó, i ja s'ha creuat.
Vist i llegit
Com ens mirem els catalans això del Mundial i la selecció espanyola? N'hi ha que no tenen inconvenient a anar amb Espanya, qui vol que perdi fins i tot als entrenaments, qui se la mira amb simpatia perquè està plagada de jugadors catalans i bascos, qui passa de tot... Al darrer Snooker amb el Ramon Usall i la Neus Climent ho vam abordar. Aquests dies, però, m'ha semblat enginyós i divertit el fil a X -on encara hi ha alguna cosa que paga la pena- d'Adrià Luria, un dels integrants del pòdcast La Riota. El podeu llegir i triar quina mena de catalans sou.
La cançó
Aquest cap de setmana comença l'estiu i això vol dir també vacances i turisme. Un dels espais del nostre país on el debat és més viu és a les Balears, on aquesta indústria és hegemònica. El quartet de Mallorca i Eivissa Terra i Sal acaba de publicar la cançó Esclat en defensa de la seva identitat i contra les externalitats negatives amb la seva proposta de folk-indie. La presenten com un "himne de resistència". Bon cap de setmana!
