Aquesta setmana, en resposta a una entrevista seriosa (de les que no se'n fan gaires), Miquel Iceta va dir que si la independència tingués un suport del 65%, la democràcia espanyola l'hauria d'acomodar. Aviat se'n va desdir, assetjat per l'agressivitat espanyolista que no va tardar a posar el crit al cel. Però el plantejament no era nou, ni gaire diferent del que va deixar anar Pablo Iglesias en una entrevista menys seriosa (d'aquestes se'n fan moltes més) amb el presentador d'un programa anomenat El Hormiguero.

Aquesta idea d'imposar un llindar supermajoritari en un hipotètic referèndum d'independència s'ha anat generalitzant entre els sectors a priori més oberts de l'esquerra estatal. Alguns ho plantegen com una opció 'de sentit comú': no es pot canviar l'statu quo amb una majoria justa. Tanmateix, no deu ser tant de sentit comú quan el requisit d'una supermajoria en referèndums és molt poc freqüent al món democràtic. El cas més conegut és el de Montenegro, on es va imposar una 'supermajoria' més modesta de la que suggeria Iceta: el 55%. Al Sudan del sud, el requisit era del 51%, i només en algunes províncies del Canadà s'han imposat llindars d'aprovació per reformes electorals del 60% dels vots. En cap cas, però, s'arriba a les xifres que suggerien aquesta setmana Iceta o Iglesias.

De fet, les mateixes normes de la comissió de Venècia desaconsellen la imposició d'aquests requisits, perquè en la hipòtesi que la proposta sotmesa a votació obtingués una majoria per sota del llindar, es generaria una situació política difícil. No cal tenir gaires escrúpols democràtics per entendre que si es sotmet a votació popular una proposta, i aquesta obté més vots a favor que en contra, no adoptar-la pot generar una situació d'injustícia per la majoria guanyadora.

Sovint sentim, com a justificació, que les reformes constitucionals requereixen majories molt àmplies als Parlaments per anar endavant. Això sí que és habitual. Però òbviament no és el mateix imposar una supermajoria a un Parlament que fer-ho quan qui s'expressa és el cos electoral directament. Ni la blindadíssima constitució espanyola del 78 va gosar introduir un requisit supermajoritari en els referèndums de reforma constitucional. En el cas dels parlaments cal tenir en compte que expressen la voluntat popular de manera indirecta i sovint mediada per sistemes electorals que la distorsionen. Però en els referèndums és el poble que s'hi expressa directament.

No semblaria raonable, doncs, imposar aquesta mena de requisits supermajoritaris en un hipotètic referèndum. Ara bé, això no ens hauria d'impedir reflexionar seriosament sobre el problema de legitimitat que generaria una independència feta sobre una majoria mínima o circumstancial. Un element fonamental és un consens més ampli i transversal sobre el procediment de decisió. No seria gaire democràtic demanar supermajories en la votació popular, però sí que sembla raonable que les regles, calendaris i procediments per prendre la decisió tinguessin un consens supermajoritari a Catalunya. Penso que si el referèndum de l'1 d'octubre hagués comptat amb aquesta mena de consens, la participació hauria sigut molt més elevada i el pes polític del resultat hagués sigut molt major.

Si Iceta, o qui sigui, vol parlar seriosament d'acordar un procediment democràtic per resoldre l'atzucac polític en què ens trobem, podria començar per aquí. Ara bé, malauradament, sembla que el 65 o el 75% són simples ocurrències circumstancials, que es veuen obligats a respondre davant l'evidència, democràticament inacceptable, que amb les normes actuals la independència no seria possible encara que la volgués el 100% de la població de Catalunya. Per això, si algú vol parlar d'aquestes supermajories i ho vol fer seriosament, hauria de plantejar un procés per constitucionalitzar un mecanisme de secessió. Això, fins i tot sense independència, seria un mecanisme molt poderós de salvaguarda dels drets de les minories nacionals a Espanya. De moment, però, Iceta sembla que prefereix seguir sent part del problema i no encarar la solució. Caldrà esperar una mica, encara.