L'independentisme ha perdut el poder institucional després de més d'una dècada de governs i majories al Parlament. Amb el canvi de cicle, també han canviat els debats. Mentre el referèndum o la declaració d'independència dormen el son dels justos, han guanyat força la reforma del finançament o la denúncia de l'espoli fiscal que pateix Catalunya. Tornen els clàssics amb la novetat que l'extrema dreta independentista els estalona o supera a les enquestes.
ERC i Junts, amb aproximacions diferents, posen al centre els greuges de la dependència. Sigui reclamant un model de finançament nou que tingui en compte el principi d'ordinalitat i permeti a la Generalitat recaptar tots els impostos o bé denunciant el poc marge de dèficit, o exigint la publicació de les balances fiscals i les dades d'execució pressupostària, que il·lustren de manera crua la situació.
El fet que Catalunya sigui la tercera comunitat que més aporta al sistema via solidaritat i la desena que menys rep és insostenible i la reforma del finançament ho ha de corregir i blindar per evitar que passi. La consellera Alícia Romero, que parla poc sobre el tema però quan ho fa acostuma a deixar titulars, ho verbalitzava dimarts a Els Matins, preguntada pel principi d'ordinalitat. "Hem de quedar en una situació similar a la que tenim quan aportem", va dir. Tampoc és sostenible que 22.000 milions d'euros marxin i no tornin, com acredita l'últim càlcul de les balances fiscals fet pel Govern. El nou sistema de finançament ha de servir per reduir aquest dèficit fiscal. No l'eliminarà del tot, però sí que l'hauria de corregir, i farà bé l'independentisme d'aprofitar la seva força per pressionar perquè així sigui i aconseguir-ho. A vegades, també està bé guanyar.
De la mateixa manera, tampoc és acceptable que l'Estat es resisteixi a concretar quin percentatge de les inversions previstes a Catalunya s'executa realment. Des d'un punt de vista de transparència aquestes dades haurien de ser públiques, i no és vàlid l'argument de la rivalitat territorial o que això "enfanga" el debat. Convé saber si sistemàticament el percentatge d'execució de les inversions a Catalunya -sigui perquè se sobrepressuposta o per poca voluntat política- queden per sota dels llindars raonables. El president Illa ha promès aquest dimecres "avenços tangibles" aviat en aquest sentit.
Després dels anys àlgids del procés, en què el relat s'allunyava del greuge econòmic pensant que, més d'hora que tard, el país disposaria de tots els recursos, l'independentisme recupera antics debats en un moment també en què creix la diferència entre les bones dades macroeconòmiques (l'economia espanyola creix a bon ritme i això permet a Sánchez fer grans promeses o gastar més que mai en armament) i la realitat a peu de carrer. Als problemes per l'accés a l'habitatge o de mobilitat amb Rodalies se suma, per exemple, que la pobresa infantil no para de créixer i afecta un de cada tres menors, també el malestar de mestres i sanitaris, o els esforços que han de fer els autònoms.
Milloraria, aquesta situació, si la Generalitat disposés de tots els recursos que genera? O si l'espoli fiscal fos menor? O si no hi hagués hagut una desinversió en la xarxa ferroviària que tot just fa uns anys que s'ha començat a revertir? L'independentisme torna als clàssics, però les preguntes són legítimes i la resposta no pot ser només recordar que ERC i Junts han governat Catalunya els últims anys.