L’escena és coneguda, fins i tot la va recollir una pel·lícula ara fa pocs anys. L’octubre de 1936, en un acte al paranimf de la Universitat de Salamanca, el rector Miguel de Unamuno s’encara amb el general Millán Astray, fundador i líder de la Legión. “Vencereu, però no convencereu”, li diu. Una història bonica, l’intel·lectual contra el militar i les idees contra la violència.
Una contraposició lírica, però incompleta. L’anècdota oblida que en un primer moment Unamuno va donar suport al cop d'estat, que el govern de la República el va destituir com a rector i que els franquistes el van reinstaurar en el càrrec quan van ocupar Salamanca. Poc després, és cert, els mateixos franquistes el destituirien de nou i el confinarien al seu domicili, on va morir al cap de dos mesos. Llums, ombres, clarobscurs i contradiccions.
Fa cinquanta anys que el dictador va morir al llit. Cinquanta anys que marquen l’inici de la Transició a la democràcia. Han passat cinc dècades i la memòria del franquisme continua sent una qüestió controvertida. Present de forma gairebé constant en l'actualitat política. Més encara, el franquisme ha sortit de la tomba i la nova extrema dreta espanyola el reivindica de nou sense complexos. Costa d’entendre. La paradoxa d’Unamuno i la impossibilitat d’integrar el passat quan s’explica en llenguatge binari. Ni bons tan bons ni dolents tan dolents. I d’allà aquí.
El postfranquisme va per barris. La Transició no va ser un procés de democratització homogeni arreu d’Espanya, sinó dos processos paral·lels. A Catalunya la democràcia arriba com el tancament d’un parèntesi, el retorn del catalanisme i una victòria pòstuma de la República. Allà on la memòria republicana era forta i la dreta espanyola dèbil, la Transició es va viure com un trencament i un nou inici, però hi havia una altra Espanya.
A les províncies castellanes que fan d’espina dorsal al “massís de la raça”, expressió afortunada de Dionisio Ridruejo, el relat de la Transició era un altre. La democràcia com a evolució tranquil·la del franquisme. La mort de Franco tancava amb èxit una etapa de creixement i maduració que deixava el país a punt per conviure amb el sufragi universal. Que l’any 2000 encara hi hagués a Espanya set-cents carrers i places amb el nom del dictador ajuda a entendre aquest relat dual. En molts racons de l’Estat la democràcia es va rebre com una conquesta franquista. Ni tan sols van canviar el nom dels carrers.
Mig segle després de mort encara és impossible tractar el General Franco com un personatge històric. La paradoxa d’Unamuno. Encara és difícil estudiar el cop d'estat com el reflex d’una República fracassada. Autoritaris de dretes contra autoritaris d’esquerres i la democràcia al mig. La guerra va ser una tragèdia i el franquisme un règim tètric, anticatalà, corrupte i corruptor. També va ser capaç d’evolucionar cap a la tecnocràcia, construir el primer Estat funcional de la història d’Espanya i superar amb un incipient progrés econòmic els fracassos del segle XIX. Fruita bona d’un arbre enverinat. Llums, ombres, clarobscurs i contradiccions.
És impossible tractar el general Franco com un personatge històric perquè el franquisme no és història, mai no va desaparèixer del tot. Ni als noms dels carrers ni als límits que marcaven el terreny de joc de la Transició i la Segona Restauració: centralisme, castellanisme i monarquia. La democràcia espanyola és, alhora, postfranquista i antifranquista. Mig Suárez i mig Carrillo. Democràcia, sí, però espanyola també. I encara ens costa d’entendre.