Aprofitant l'aniversari de la mort de Franco, Movistar Plus+ ha estrenat Anatomia d'un instant, una minisèrie d'Alberto Rodríguez basada en el famós llibre de Javier Cercas. El centre de la trama és el 23-F, no tant el cop en si, com alguns dels factors que van propiciar el cop. A falta que el govern espanyol desclassifiqui els documents, la versió autoritzada és que el rei Joan Carles I va detenir els revoltats i va salvar la democràcia amb la seva proverbial pagesia. Tot ordre polític necessita els seus mites i l'ordre polític nascut de la Transició necessita una doble ració.
Diu José Manuel Lorenzo, el productor de la sèrie, que volia explicar a la joventut els secrets de la Transició entesa com a pacte entre adversaris. El llibre de Cercas li va semblar la font més adequada. Té sentit. En certa manera, l'autor cacerè ha cultivat com ningú el mite de la concòrdia i el miratge de la reconciliació nacional. En aquest esquema no acabava d'encaixar el cinema d'Alberto Rodríguez, les pel·lícules del qual caracteritzen la Transició com una cronificació violenta del franquisme.
És cert que la sèrie s'inspira en el llibre de Cercas, però la mirada d'Alberto Rodríguez no deixa molt lloc a les fantasies oficials. El personatge d'Adolfo Suárez, interpretat per Álvaro Morte, apareix dibuixat com un oportunista capaç de vendre a la seva família per un tros de pessebre. És franquista més per ambició que per convicció i es mou com a peix en l'aigua en les lògiques corruptes del sistema. La TVE de l'època es presenta com un instrument més al seu servei. Els militars ho miren de reüll perquè temen que pugui legalitzar el PCE. I Santiago Carrillo, encarnat per Eduard Fernández, s'obre a gairebé qualsevol renúncia amb la condició d'acudir a les urnes.
La sèrie no pot ni pretén abastar tots els detalls d'aquells anys tèrbols. De fet, l'homologació del PCE sempre va endolcir el que en realitat va ser un procés de legalització selectiva. Diversos partits republicans i independentistes van quedar llavors al marge de la llei. El que sí que mostra la sèrie és que la Transició no va anar tant d'un exercici de concòrdia com sí d'una pugna entre sectors del règim. El pols d'un búnquer preconciliar i el desafiament dels militars més bàrbars van fer que els nous franquistes passessin a la posteritat com a demòcrates agosarats. Algú s'estranyarà, diu Rodríguez, que mostrem a Suárez saludant a la romana. Però és el que va haver-hi i el que hi ha.
Pel que sembla, tant Lorenzo com Cercas han quedat satisfets amb la sèrie. Jo no he vist concòrdia ni reconciliació per cap part sinó un pacte entre les elits amb la societat civil com a convidada de pedra. Avui es proclama amb to de lament que molts joves no saben res sobre la dictadura de Franco. El problema és que molts adults tampoc saben o volen saber massa sobre la Transició més enllà del mite tantes vegades repetit i tantes vegades refutat.