¿És José Luis Rodríguez Zapatero, el primer president espanyol que arribava al càrrec sense les motxilles del franquisme i la Transició, un corrupte i un farsant que acabarà d'ensorrar la imatge de Pedro Sánchez i del PSOE en un final de legislatura agònic? ¿O és senzillament un frívol amb un pèl d'innocència que no va calcular la contradicció ètica de les seves accions i la nefasta imatge d'acceptar joies regalades per sàtrapes quan transitava la fina línia que separa la política i els negocis que es fan entorn de les administracions públiques i les relacions internacionals?
En la vida de Zapatero hi ha una constant -la política-, però en la seva dilatada trajectòria costa distingir entre la convicció, canviant i adaptable a les circumstàncies, i les conviccions, que sempre s'han presentat com a socialdemòcrates -més en la forma que en el fons- i amb aroma republicà. De fet, la seva no és una biografia massa diferent de la d'altres líders del PSOE, que han sabut doblegar-se per evitar trencar-se. Nascut a Valladolid ara fa 65 anys, però fet políticament a Lleó, qui fou president espanyol entre 2004 i 2011 i que aquest dimecres declara a l'Audiència Nacional per delictes de tràfic d'influència, blanqueig de capitals, delicte fiscal i contraban de joies, és un producte genuí de la capacitat i l'instint del PSOE d'adaptar-se al moment. Assemblar-se millor que ningú altre a Espanya, en diuen ells.
Per això Felipe González va passar del no a l'OTAN i les americanes de pana als pactes amb la dreta basca i catalana, després al lobbisme exercit amb aires d'estadista i, finalment, a ser icona de la dreta mediàtica i política espanyola, que l'usa contra arma llancívola contra l'actual govern progressista. Alfredo Pérez Rubalcaba, epítom d'home al servei de l'estat, transitava entre la crítica i les maniobres de tota mena contra la dreta als pactes per una abdicació ordenada de Joan Carles I o la política antiterrorista. Per acabar, el mateix Sánchez va intentar primer arribar a la Moncloa amb un pacte amb Ciutadans i ha acabat cedint (sobre el paper) fins on calia amb els independentistes per mantenir-hi. No va ser un problema acordar l'amnistia o un nou finançament després de pactar l'aplicació del 155 després de rebutjar el diàleg polític amb els independentistes i haver-ne demanat el compliment íntegre de les penes.
El partit i el pacte
Zapatero va passar de la facultat de dret (on va impartir algunes classes com a professor associat) a la política. Amb només 26 anys, aquest net d'un militar republicà afusellat però amb una branca de la família conservadora, es va plantar al Congrés com a diputat per Lleó en els anys de l'abundància socialista. A l'organització provincial del partit, que va liderar, es va bregar en la pugna interna. Era felipista, però va saber-se entendre amb els guerristes que bevien del substrat miner i ugetista de la zona.
El seu escàs contacte amb el que que hi ha fora de la política potser explica la seva actitud dels darrers anys en l'esfera dels negocis privats a l'entorn de les administracions, però havia fet que, en la vida de partit, es mogués amb una extraordinària habilitat i sentit de l'oportunitat. Fins al punt de convertir-se en president del govern contra tot pronòstic i d'anar creixent com a orador.
Després d'uns anys grisos al Congrés portant temes d'administracions públiques, el 2000, en plena crisi d'un PSOE que no païa la seva sortida del govern el 1996, va veure un forat. I es va presentar contra José Bono, que encarnava la vella guàrdia, amb un discurs regenerador, rejovenit i federalista. Va fer oposició contra el José María Aznar megalòman i fervorós atlantista de la majoria absoluta i que liderava un govern que ell presentava com a "mentider". El titllava de forma insistent com a "autoritari, antic i antisocial".
L'11-M i el "no us fallaré"
Aquell PP va perdre l'oremus després dels atemptats de l'11-M i ell va aprofitar aquella primera oportunitat com a cap de cartell i arribar a la Moncloa enfilat al drama i al "no us fallaré". El primer que va fer va ser treure les tropes espanyoles de la guerra il·legal d'Iraq (després n'han vingut tantes...) i derogar algunes mesures polèmiques com ara el Pla Hidrològic que va revoltar la conca de l'Ebre. Zapatero va avançar en drets i va obrir alguns debats que van reeixir, però altres es van tancar a mitges o sense els recursos necessaris. Dels seus anys de govern són el matrimoni igualitari que el va enfrontar a la jerarquia catòlica, la llei de la dependència o la primera llei de la memòria. Arraconar aquestes polítiques havia estat un dels peatges que l'esquerra va pagar a la Transició.
En l'àmbit executiu, Zapatero no va capgirar el model turbocapitalista i radial dels governs d'Aznar i tampoc va moure fitxa contra l'estat profund que mantenia velles formes de fer en àmbits com la judicatura o els cossos policials. Una maquinària que, acompanyada d'una artilleria política i mediàtica ben greixada per sectors de l'Ibex, ara castiga el PSOE amb el que té base i amb el que no, tal com havia fet abans amb els independentistes i altres enemics de l'Espanya tradicional.
El final d'ETA i el trilerisme de l'Estatut
En el terreny polític, dues iniciatives. Calia acabar, per la via negociada o la policial, amb ETA, que agonitzava militarment i acusava la pèrdua de suport social, sense contrapartides polítiques que en altres moments havien estat possibles, i escometre una actualització del sistema autonòmic. Del primer assumpte se'n va sortir en el seu segon mandat, però va tenir la sensació que la dreta sempre li va regatejar el reconeixement. Va trobar a faltar la lleialtat recíproca que ell els havia ofert com a cap de l'oposició quan, per exemple, va avalar la llei de partits i l'estratègia d'ofec de l'esquerra abertzale.
Segurament la sortida traumàtica del govern del PP el 2004 sumada al sentit patrimonial del poder i al monstre creixent del Madrid DF, explica que els anys de Zapatero no fossin aliens a un context de crispació en el que també opera ara Sánchez. Un context d'atacs -fonametats o no, però sempre agres- que, com explica l'expresident, va activar la solidaritat entre l'un i l'altre, malgrat que havien defensat solucions diferents per al PSOE en el postzapaterisme.
Com a líder del PSOE, Zapatero havia donat un suport sense reserves a Pasqual Maragall i a la seva idea de tripartit d'esquerres, treballada des de 2001 i que prendria forma a finals de 2003. Aquell Govern volia regenerar Catalunya amb un nou Estatut que, des de la part, havia de servir per federalitzar el tot. Zapatero, que havia guanyat per la mínima el congrés del PSOE gràcies al suport guerrista d'última hora per aturar Bono i, sobretot, a un nucli que formaven les federacions més perifèriques i d'ànima més federalista, va comprar la idea. Ho va fer fins al punt de prometre, amb una sinceritat que va mudar en cinisme, que donaria suport sense prevencions a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. El famós "apoyaré" davant un Palau Sant Jordi ple al final de la campanya de Maragall del 2003.
A Catalunya el PSC, que liderava el Govern i que no es podia permetre que l'operació descarrilés, va acompanyar la competició entre CiU i ERC per apujar el llistó. Això va fer que s'enviés a Madrid un Estatut de màxims que el PP va usar per encendre els ànims i la catalanofòbia. I Zapatero es va espantar. Tenia la dreta mobilitzada i el PSOE dividit, i va trair els companys de viatge. Va deixar a l'estacada a Maragall -una jornada de pesca dels dos matrimonis a Menorca va acabar com el rosari de l'aurora- i també a ERC, que l'havia investit president el 2004. Va oferir a Mas fer-lo president si guanyava les eleccions -el líder de CiU estava segur de fer-ho- a canvi de rebaixar significativament l'Estatut en temes com el finançament, la definició de Catalunya com a nació o l'aeroport, i el va convèncer. També va desactivar Josep Antoni Duran i Lleida alimentant en ell l'expectativa de fer-lo ministre, i va apartar Maragall animant el PSC a situar com a candidat José Montilla.
Montilla i la direcció del PSC es van desentendre de l'acord i, malgrat que CiU havia guanyat clarament a les urnes, l'esquerra va tornar a sumar el 2006 i va fer un segon (i últim) tripartit. Zapatero es va fer l'orni i aquell president culer, federalista i empàtic va ensenyar als polítics catalans la seva cara menys confiable. Van deixar de refiar-se'n, però la por del PP a l'electorat (aquell "si tu no hi vas, ells tornen") van donar al PSC el rècord dels 25 diputats a les eleccions generals del 2008. I l'Estatut pactat? El Constitucional, amb l'actuació providencial d'un magistrat, Manuel Aragón, triat personalment per Zapatero, acabaria de donar el cop de gràcia al "mascaró de proa" del seu model territorial el 2010.
Adeu a la Moncloa per la porta del darrere
Però si havia estat murri en les relacions polítiques de la seva primera legislatura, la segona legislatura el va arrossegar. Una crisi econòmica que en campanya havia negat va bloquejar el seu govern i la UE, liderada per Angela Merkel, el va obligar a retallar de valent els serveis socials i a rescatar la banca sota amenaça d'intervenció o sortida de l'euro. Va ser tal el desgast que no va tenir empenta per esgotar la legislatura i menys encara per buscar un tercer mandat. El 2011 va donar el relleu electoral a Rubalcaba, que va fer el pitjor resultat del PSOE i va veure com Mariano Rajoy, a qui ell havia derrotat el 2004 i el 2008, aconseguia la majoria absoluta.
Zapatero es va refugiar en la figura d'expresident, en les lectures polítiques que tant li agraden i les llargues vacances a Lanzarote, i va estar uns anys fora del primer pla i ajudant Susana Díaz a ser líder del PSOE. No se'n va sortir i quan Sánchez va fer-se amb el poder l'enfrontament del nou president amb González, Guerra i la vella guàrdia li va donar una autopista per on transitar i va sorgir l'ajuda i el benefici mutu.
Comunió d'interessos i rehabilitació
Va aprofitar la segona oportunitat per rehabilitar-se després de deixar la Moncloa per la porta del darrere, per fer negocis en l'àmbit de la consultoria -ell i les seves filles i amics-, per aparèixer com un far ètic i moral de l'esquerra i per recuperar un rol polític. Primer per fer de mediador a Veneçuela -amb més reconeixement del chavisme que de l'oposició de dretes-, després per fer gestions polítiques i comercials amb els països àrabs i la Xina i, finalment, per tenir un paper d'home bo amb Podem (va construir una relació més que cordial amb Pablo Iglesias) i amb els independentistes catalans. La seva presència en les darreres campanyes ha estat molt potent, especialment a Catalunya.
Com Sánchez, l'expresident havia fet costat al 155. Però va ser també clau per facilitar els indults, les reformes al codi penal o la llei d'amnistia. I mentre feia aquests treballs per al president, no deia que no a cap míting i castigava la dreta, feia també negocis. Creia que altres expresidents o exministres obraven igual, que estava normalitzat i que ell no seria un trofeu de caça de la dreta política i mediàtica. Si fa o no el mateix que li va passar a Jordi Pujol quan va agafar la pancarta de l'estat propi tenint plom a les ales en forma de casos de corrupció dels seus fills o comptes a l'estranger. A ell, però, tampoc l'han perdonat i, malgrat la seva baraka, com en els anys de la crisi la pedra ha tornat a rodolar muntanya avall. Veurem si hi ha una tercera oportunitat i si l'aprofita millor que les altres dues.
