Hi va haver un moment en què, a la seu de Convergència, semblava que s'hi celebressin les imputacions. "Així em podré defensar millor", sostenia l'afectat en qüestió, com va ser el cas d'Oriol Pujol quan va haver d'afrontar el procés judicial pel cas de les ITV. L'edifici situat al carrer Còrsega de Barcelona, de set plantes i amb una sala de reunions presidida per un logotip del partit esculpit en fusta, estava en el punt de mira de la Guàrdia Civil, que hi entrava buscant proves de la corrupció que sobrevolava el partit. La confessió de Jordi Pujol va ser la gota que va fer vessar el got. CDC, com fa ara el PSOE, establia un vincle entre el calendari judicial i els grans esdeveniments polítics.
Quan l'expresident de la Generalitat va fer pública la carta sobre la deixa a l'estranger, quedaven només uns mesos per la consulta del 9-N del 2014. El procés havia arrencat i l'Estat es movia per lesionar el sobiranisme, amb Pujol com un dels objectius. Just abans de les eleccions plebiscitàries del 2015, amb Artur Mas com a candidat a la presidència per part de Junts pel Sí -primera i única vegada que van unir esforços electorals amb ERC-, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de CDC. Pedro Sánchez està veient aquests dies com la concatenació d'escàndols l'està castigant a l'hora d'encarar el tram final d'una legislatura incerta i que té un peu i mig als tribunals que investiguen l'activitat del PSOE.
Si Mas va veure com el seu referent -Pujol- desapareixia per una causa encara pendent de sentència, Sánchez ha constatat els perills que un mentor -José Luis Rodríguez Zapatero- es vegi esquitxat per presumptes males pràctiques. Hi ha hagut una diferència, això sí, entre l'actuació de l'exlíder convergent i el president del govern espanyol: Mas va tallar tota relació pública amb el fundador de CDC, mentre que Sánchez ha defensat el seu antecessor. Ho ha fet al Congrés i en rodes de premsa, malgrat que els detalls que han anat apareixent -i que es dirimiran en la declaració a l'Audiència Nacional- hagin anat complicant la defensa de l'expresident espanyol, almenys a nivell de relat públic.
La taca a Convergència també tenia a veure amb el cas del Palau de la Música -clau a l'hora d'entendre per què va desaparèixer el partit, refundat primer en el PDECat i després sota el paraigua de Junts- i amb el del 3%, que encara està pendent de judici. En el cas del PSOE, Zapatero ha estat l'última figura en ser esquitxada. Primer van ser José Luis Ábalos i Koldo García, després va caure Santos Cerdán, i en les últimes setmanes ha reaparegut Leire Díez, la lampista socialista a qui l'Audiència Nacional situa a l'epicentre d'una presumpta trama per atacar el prestigi dels jutges que investiguen l'entorn de Sánchez. Begoña Gómez, dona del president espanyol, també està sota sospita.
La principal diferència, en tot cas, és que res fa pensar que els socialistes desapareguin com ho va fer Convergència. Altra cosa és què passarà si Zapatero acaba sent enviat a judici i Sánchez, com indiquen totes les enquestes, acaba perdent el poder. Perquè les instruccions judicials en marxa no només garanteixen que el calendari polític continuarà contaminat per l'agenda que tinguin els tribunals -com també denunciava CDC fa una dècada-, sinó que situen el PSOE dins d'un laberint processal en els propers anys. Tindran els socialistes el seu particular cas Palau? La caiguda de Zapatero lesionarà els seus hereus? Passaran la síndrome de Jordi Pujol sense haver d'entrar en cures intensives?
