La consellera de l'Interior, Núria Parlon, compareix aquesta tarda al Parlament. Ho fa a petició de l'oposició per informar de la remodelació de la cúpula del departament i de la dels Mossos per la jubilació del comissari Esquius. També retrà comptes per l'actuació policial durant la Diada, que va acabar amb detencions per les topades entre feixistes i antifeixistes i es va denunciar per excessiva.
La consellera ha tingut dificultats en la gestió, però les dels darrers dies han estat sonades. Va dimitir el seu número dos, Tomàs Carrión, que havia aterrat a la seu del passeig de Sant Joan també des de l'Ajuntament de Santa Coloma. No s'han donat grans explicacions -tampoc dins dels òrgans de direcció del departament- però diverses fonts ho han atribuït a la mala relació amb el major Josep Lluís Trapero, que havia estat comissari en cap i que va ser el fitxatge estrella del govern de Salvador Illa per ocupar la direcció general de la Policia.
Optant per Trapero, el PSC va trencar una llarga tradició quan va situar en el càrrec polític a un policia. Això, a priori, té els avantatges del coneixement operatiu i de l'autoritat sobre els seus companys. Però també els hàndicaps de les motxilles i prejudicis, la temptació d'un excés d'intervencionisme i el risc de caure en el menyspreu a l'autoritat i coneixements de la resta. Parlón ha seguit per la mateixa via i el lloc del dimissionari l'ocupa un altre comissari, Ferran López, que va ser a qui se li va confiar el cos durant el 155, que després va passar al sector privat i que ara estava a càrrec d'una relació amb els cossos estatals que ara és bona. De fet, han proliferat els operatius conjunts, cosa que no agrada a tots els sectors de la policia catalana.
Trapero, la cara policial dels atemptats del 17-A, l'home que va gestionar amb encert la tensió de l'1-O i que l'octubre del 2017 tenia un pla per detenir el Govern si feia efectiva la república, no es va entendre amb els anteriors consellers. Tampoc ara amb Parlon. Pot ser un bon policia, però les seves topades confirmen que el seu és un caràcter diguem-ne que complicat. En tot cas seria oportú que, atès que el seu càrrec era de designació política i és una figura reconeguda dins i fora del cos, el major donés alguna explicació sobre què és el que el va portar a deixar el càrrec i que aclarís les desavinences amb la consellera.
Si només tenen a veure amb el nomenament de la nova comissària en cap o hi ha alguna cosa més. Cal recordar que Trapero i altres comissaris van posar pegues a la feminització de la cúpula del cos que l'anterior conseller, Joan Ignasi Elena, va posar en marxa i que no és diferent de la que s'ha operat en altres estaments de l'administració, en les grans empreses, organitzacions o tribunes públiques. Tampoc els va acabar d'agradar que, pels conflictes durant el procés, es canviessin els criteris i recursos fent més restrictiva la defensa dels agents i que la Generalitat desistís de personar-se per desordres públics o si l'autor d'una agressió a un policia no estava acreditat. El mateix Trapero va fer declaracions el 2022 en contra d'un control extern que fiscalitzés determinades actuacions del cos.
En tot cas, i a diferència del que va passar quan Trapero va topar amb consellers de Junts i d'ERC, ara ni la majoria dels mitjans ni l'oposició han lamentat la "politització intolerable" del cos ni han defensat amb vehemència l'absoluta rectitud i exemplaritat del major, que sembla haver perdut l'aura que l'acompanyava. Aquesta sobrevinguda despolitització és un consol per Parlon.
Però més enllà de les polèmiques entorn Trapero, la consellera hauria d'evitar apartar-se del que defineix una policia democràtica com han de ser els Mossos, que, per sort, encara són diferents d'altres cossos. La consellera està al servei dels ciutadans abans que dels agents. I això vol dir que aquests, a qui col·lectivament hem acordat atorgar el monopoli en l'ús de la força, han d'actuar sempre de forma proporcionada i amb la màxima cura. Les queixes de periodistes que no poden fer la seva feina o d'antifeixistes que sempre són més maltractats que els feixistes són massa habituals i cal posar-hi remei fent els canvis o les correccions que calgui per protegir els drets de tots. Avui a la tarda hauria de donar respostes.
Avui no et perdis
- Illa topa amb l'Espanya post-Sánchez a Extremadura; per Bernat Surroca Albet.
- Itàlia, el nou «màxim obstacle» per a l'oficialitat del català a Europa; per Lluís Girona Boffi.
- El Consell de la República expulsa un membre de la direcció per donar suport a Aliança Catalana; per Lluís Girona Boffi.
- Europa aposta per prohibir l'accés dels menors de 13 anys a les xarxes socials; per Marc Orts i Cussó.
- Barcelona fa créixer el truc urbà per aprofitar l'aigua de la pluja: ja ocupa la mida de 14 illes de l'Eixample; per David Cobo.
El passadís
A la conferència de Salvador Illa de dilluns hi eren tots els que hi havien de ser. Podem dir que tothom va fitxar. Entre els periodistes convidats hi havia una cara tan popular com inesperada en un acte d'aquestes característiques. Es tracta del periodista esportiu Gerard Romero, que s'ha treballat una bona parròquia de seguidors a les xarxes seguint l'actualitat del Barça. Trobar allà el periodista de Vilanova i la Geltrú abillat amb la seva gorra va ser una sorpresa jijante.
Vist i llegit
El cinema i les sèries mai són aliens a la realitat que els envolta i sovint poden ser un instrument de propaganda política. I la cinquena temporada a Netflix de Fauda, una ficció israeliana sobre un comando especial (agents que fan operacions de guerra bruta contra els islamistes) n'és una prova encara més viva que en les anteriors temporades. La factura és bona, com sempre, però pot fer emprenyar a qui no combregui amb la causa sionista.
El fil conductor són els atacs terroristes de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 als que Israel ha replicat amb una guerra genocida a Gaza i les seves conseqüències. En el relat de part no hi falten ni tan sols els retrets als europeus per la seva proximitat a la causa palestina. Fauda vol dir caos en àrab i és un codi que utilitzen aquesta mena d'unitats per alertar d'una operació secreta que es complica. El primer capítol de la nova temporada arrenca explicant que Tha'r és el terme àrab que vol dir "revenja de sang". Hauria estat més bon nom que no pas fauda per la cinquena temporada de la sèrie creada per Kior Raz i Avi Issacharoff. La podeu veure aquí.
La cançó
Aquest és un any de commemoracions. Moltes iniciatives arriben als 50 anys. I una de les fonamentals del nostre país i la nostra llengua és la Bressola, la xarxa d'escoles immersives en català de la Catalunya Nord. Ahir celebraven el mig segle de vida. Ara en són nou, completen tot el cicle escolar i continuen amb la tasca de recuperació de l'ús social de la nostra llengua. Però el context institucional no els és gens favorable. Per celebrar que hi són i que seguiran sent-hi i per recollir fons han editat, amb la col·laboració de diversos artistes, un disc que recull diverses cançons populars nordcatalanes i algunes del cantautor perpinyanès Jordi Barre.
El presentaran el 25 de setembre a Girona i podeu comprar aquí les entrades. De les cançons del disc us deixo amb una ben popular, La cançó del lladre, que interpreten els lleidatans Sexenni. També en trobareu de Maxime Cayuela o de la Maria. I aprofito també per recordar el sempre imprescindible cantautor del Bages, al Rosselló, Joan Pau Giné amb el seu gran clàssic l'Allioli que ens diu molt del que cal saber d'aquell bocí del nostre país. Llarga vida!
