Manuel Delgado (Barcelona, 1956) ha publicat Todas las ciudades están poseídas (Capitán Swing), un llibre que té molt de memòria personal i que ha escrit just quan passa a ser professor emèrit del departament d’Antropologia Social de la UB. Ell assegura que el llibre no és original i cita les influències que ha rebut de pensadors com Henri Lefebvre, però, original o no, és brillant i genera debat. Delgado repassa la seva visió sobre l’espai urbà i escomet de valent contra la degradació mercantilista de les ciutats.

Què vol explicar al lector amb aquest llibre?
Hi ha llibres que tenen una dimensió biogràfica, gairebé confessional. Em trobo bé per ara, però sí que aquest llibre té una mica la voluntat de testament. També és un ajustament de comptes perquè fa quaranta anys que dono classe en aquesta casa i dono dues assignatures que tenen noms aparentment desconnectats. D’una banda faig Antropologia Religiosa i de l’altra Antropologia Urbana. Justament el que poso de manifest en el llibre és que les categories i les teories relatives a la religió com a fenomen social són perfectament aplicables a la manera com s’administren les ciutats. 

Ah, sí? I això ens ho pot explicar?
Les ciutats sempre han tingut, per part d’aquells que les governen, la voluntat d’estar organitzades sota principis que tenen a veure amb la fundació divina. Sempre hi ha alguna font de legitimitat basada en la voluntat dels déus o d’instàncies sobrehumanes. Ara, evidentment, no s’invoca Déu però és similar quan s’instal·la al centre d’una ciutat un gran centre cultural mamotrètic. Les ciutats es governen a partir de principis místics insondables: la ciutadania, el civisme, la lluita contra el canvi climàtic, la cultura com a religió d’Estat. Són coses contra les que no pots estar. Com pots estar en contra de la cultura? Són coartades sagrades.

Contraposa en el llibre cultura urbana i cultura urbanística.
És clar. Perquè la cultura urbanística és la cultura dels urbanistes, professionals que treballen amb uns plànols, uns projectes, tenen uns despatxos i juguen amb formes i estructures. I la cultura urbana és la cultura de la vida urbana, d’allò urbà, que és bàsicament el dimoni que s’intenta exorcitzar i de la que parla el llibre, i de la que la cultura urbanística no sap pres.   

Segons vostè, hi ha en les polítiques urbanístiques molt d’impostura. Explica la reforma del Raval com un projecte que parla de rehabilitació quan buscaria la colonització turística i l’expulsió dels veïns. 
La lògica és aquesta. Reformar és expulsar. Rehabilitar un barri és inhabilitar la gent que hi viu. És una mena de llei, per no dir una maledicció. El Raval n’és un exemple. Va ser l’intent de convertir que havia estat problemàtic en un lloc atractiu per un cert tipus de públic comprador que podia estar feliç de viure en un entorn antic i fins i tot un punt canalla. Que és la gent que va viure allà i acaba penjant pancartes que reclamen "Volem un barri digne". Com si el barri no fos digne abans que arribessin ells. Potser fins i tot més. 

No deixa canya dreta.
Aquesta reforma va ser un cop de destral. Sap qui va inspirar la reforma? Els bombardejos de l’aviació italiana. Què és la Rambla del Raval? És la continuació de l’Avinguda de les Drassanes, que la van obrir les bombes de l’aviació italiana. Els bombardejos i els terratrèmols són la utopia de qualsevol urbanista. És Gaza. Molt sovint l’actuació urbanística implica desolar.

Vostè creu que el Raval era millor abans? Amb les instal·lacions que hi ha, la Filmoteca…
Fantàstic! És com si van a casa teva, et posen la griferia d’or i et diuen que a partir d’ara pagaràs quatre vegades més. No estic en contra de millorar els barris, però sí del fet que quan diuen que milloraran els barris et facin fora. Creu que em semblava millor el carrer Robadors quan hi havia el bar Alegria? Ara hi ha una botiga de disseny que té per nom Alegria Fashion. Una manera de dir: mira que bonic. Però abans qui hi havia allí? Aquí mateix on som.

Però vol dir que no ha millorat això, amb el CCCB, el MACBA…
Però on està la gent que hi havia? Aquí abans vivia gent. És clar que em sembla bé que es millorin les ciutats. El problema està en què aquestes reformes estan destinades a crear espais de qualitat. I la qüestió és si tu ets de qualitat. Perquè com no ho siguis, automàticament et fan fora. No m’ho han explicat. tinc tres filles que no poden viure al meu barri, Fort Pienc. Ja han marxat.

Allí hi ha algunes de les grans institucions culturals, com el TNC o l’Auditori, inspirats en el Centre Pompidou. 
És el model Jack Lang, el model francès de convertir la cultura en una font de dignificació d’espais urbans que d’aquesta manera queden moralment elevats. El Pompidou va ser el primer exemple de mamut cultural. Però allí abans vivia gent. L’operació de Les Halles va ser, literalment, destruir el barri. Els grans pioners d’això vam ser nosaltres, Barcelona. El Barri Gòtic, on no hi ha ni un sol edifici gòtic. És tot postís. 

Es refereix també a l’artistització del paisatge urbá, fent de la ciutat una mena de museu a l’aire lliure per fer-la atractiva a turistes i inversors. Però afegeix que la vida real manipularà aquests nous protagonistes, els monuments o les peces d’art en places i jardins, al marge de la voluntat dels planificadors.
És clar que sí. Tot l’argument del llibre és que la vida real segueix les seves pròpies lògiques, en les quals la voluntat de l’urbanista són irrellevants. Tu pots dissenyar un paisatge, però no evitaràs que hi hagi camins que no has fet tu, que són els que segueix la gent. Tu pots dissenyar un contenidor que sigui premi FAD, però no evitaràs que algun dia sigui cremat.    

Si posa el termòmetre al model Barcelona, què hi veu?
Hi ha un model Barcelona, que és purament utòpic, una mena d’al·lucinació d’una ciutat plena de persones bones ciutadanes, preferiblement de classe mitjana i que viuen una mena d’autenticitat social que algú ha somiat. Un model de ciutat sempre determina l’ús que ha de rebre i manté a ratlla aquell que no s’hi adapti.  

Es mostra crític amb el llegat d’Ada Colau.
Ada Colau és una persona que aprecio i que en un determinat moment vaig acompanyar o em va acompanyar en les lluites socials, i que va creure que havia de fer més que protestar i participar en el govern de la ciutat. Crec que s’ha adonat que els governs no governen. Qui governa és el mercat. Si algú diu que aquest llibre està està escrit contra el poder s’equivoca. Aquí el que hi ha és un mercat. Si hi ha d’haver un poder, que s’ocupi del benestar públic. Per exemple, garantint l’habitatge. 

El que hauria de quedar en mans del dimoni de l’urbà, que és la vida, és el que es vigila, i el que es deixa en llibertat és el que hauria d’estar vigilat, com l’habitatge. Però està controlat que no es pugui jugar a pilota al carrer.

Colau va prometre resoldre part del problema de l’habitatge i va ser un fracàs.
Perquè no depèn d’ella. Hi ha forces contra les quals és impossible lluitar. Per això dic que no estic contra el poder en abstracte. Colau ha fet el que ha pogut. No els estic acusant de traïció.     

M’ha cridat l’atenció el que diu de la covid i com algunes de les mesures adoptades responen també a certa idea de malignització de la ciutat. 
Les mesures contra la covid i les actuacions urbanístiques, mig clandestines, que les van acompanyar, amb la incorporació de l’urbanisme tàctic, van ser el nou higienisme. Com neix l’urbanisme del segle XIX de la mà de Cerdà? Per lluitar contra les infeccions i els problemes de salut. El que la covid va propiciar va ser un nou higienisme. Jo faig antropologia religiosa i el primer que explico és com la Reforma va imposar uns principis que impliquen una malignització de l’espai exterior. 

La ciutat luterana.
Efectivament. El protestantisme considera que allí on pots trobar alguna cosa similar a la gràcia és en el teu propi interior, una mena de bombolla com és la llar. I la pandèmia va implicar el retorn al que abans es deia l’hogar, dulce hogar. Té gràcia com la depredació capitalista es fa en nom de valors abstractes que són místics. 

Té al cap algun referent d’urbanisme respectuós amb la història i la cultura popular?
És clar que sí. No vull produir la imatge d’algú que vol fer una completa desqualificació de l’urbanisme. La plaça Fort Pienc, un treball de Josep Llinàs, està molt bé. Perquè hi ha gent. És una plaça discreta plena de nens jugant sota un cartell que diu “prohibit jugar a pilota”. No demano res més. Hi ha urbanisme que és capaç de generar sociabilitat en lloc de matar-la.

Quina percepció té de l’alcalde Zohran Mamdani?
És com Ada Colau. És difícil no sentir simpatia per ell, però tinc tanta desconfiança en les possibilitats que té una política social en un context capitalista… Li tinc simpatia. Acaba d’engegar una campanya perquè els nens puguin tornar a jugar a pilota pel carrer. Amb aquest tipus d’iniciatives, Mamdani em roba el cor. 

Va ser ponent de la comissió d’immigració del Parlament. El tema de l’acollida dels nous catalans està al mig del debat públic en ple ascens de corrents xenòfobs. 
Vaig ser un dels redactors del document final de la comissió d’estudi sobre la immigració, però quan vaig veure que el parlament el votava per unanimitat… Hi havia coses que dèiem que eren incompatibles amb les orientacions d’alguns partits. Era el 2001. Quan vaig sortir del Parlament, vaig poder veure la caravana de policia que anava a desallotjar els immigrants acampats a la plaça André Malraux. Recordo que un dels treballs va ser definir què era immigrant. 

Ho van consensuar, pel que diu.
Immigrant, per començar, és un gerundi. Una persona que estigui aquí no és un immigrant, podria ser un immigrat. Això ja adverteix que una de les característiques de l’immigrant és que per molt que faci mai arribarà aquí. Està atrapat en una mena de limbe. Després, s’ha arribat a parlar d’immigrants de tercera generació. No es pot néixer immigrant. Escolta, si no em queixo dels turistes, em queixaré dels immigrants? Ells venen aquí perquè els necessitem nosaltres. Això sí, que arribin nedant, o sigui, els més forts. Les lleis d’immigració no es fan perquè la gent no vingui, sinó perquè no marxi. 

El que es vol és que arribin els qui poden ser mà d’obra. Que vinguin nedant! L’ideal seria que arribessin discretament i anessin directes a treballar, per exemple, als escorxadors de Vic i que no sortissin. El problema és la seva visibilitat. Ja li asseguro que no els faran fora, són la base de moltes branques de producció. Però no se’ls ha de veure, com no s’ha de veure la pobresa, la matèria primera de la qual es nodreixen les ciutats, que és el conflicte.      

Com veu el fenomen d’Aliança Catalana?
L’extrema dreta… Fa uns dies, en una tertúlia amb David Fernández, parlàvem de l’extrema dreta. 

Una tertúlia molt woke…
Ni woke ni llets. Encara tinc carnet del partit. No em pregunti de quin partit. 

D’aquest partit que té una enganxina aquí al despatx?
Ara es diu Comunistes de Catalunya. Però tampoc es pensi que em fan gaire cas. Tinc un carnet de partit comunista i un carnet sindicalista anarquista, de la CGT. Crec en l’anarcoleninisme. De fet, en el sector de l’educació hi ha hagut un transvasament de gent que estava a Comissions cap a la CGT. 

I com veu aquesta penetració de l’extrema dreta?
Mira, menys mal que tenim a l’extrema dreta. Tenim alguna cosa més? Tenim al davant algun horitzó històric? Sabem contra qui estem, però algú sap a favor de què estem? Per lluitar, ja només ens queda l’extrema dreta. Estem a la defensiva. Ens neguem a reconèixer els responsables reals del que està passant, que és un sistema de món injust per definició. Els qui aproven les lleis que estan fent que la gent mori al mar no són d’extrema dreta. Són gent que menja cuscús els diumenges, superfans de Manu Chaos, gent multiculti. Socialdemòcrates. O comunistes… Què ha fet Podem per evitar això? Absolutament res.  

La perspectiva d’un govern PP-Vox no l’espanta?
Si no ho estigués gravant diria que aviam si rebenta això… Faré un esforç per donar una resposta moderada: segons com es miri, es podria considerar positiu que cert tipus de contradiccions afloressin d’una forma més crua i això ens animi a reaccionar.