Que Juanfran Pérez Llorca s’estrenara com a president de la Generalitat Valenciana envoltat de taurons era un presagi del que li esperava. Fou el 9 de desembre de 2025, al restaurant de l’Oceanogràfic, en un acte organitzat per la cadena SER. Havia promès a Bernardo Guzmán, el director de Ràdio València, que la primera entrevista com a president seria per a ell. I va complir la seua paraula, davant l’estupefacció d’À Punt, la radiotelevisió pública valenciana, i la indignació explícita de Las Provincias, el mitjà de referència de la dreta autòctona. En el primer cas, va haver d’enregistrar una entrevista que s’emetria unes hores després que la de la SER. El diari degà, de la seua banda, va editorialitzar que un polític sempre ha de saber quin és el seu públic potencial i va contraprogramar l’especial radiofònic amb una entrevista a Francisco Camps en què l’expresident reivindicava el seu dret de tornar, de manera immediata, a la primera línia política. "Soc l’únic candidat del PP que pot garantir guanyar per majoria absoluta", n’era el titular. A Pérez Llorca, refer la complicitat amb el periòdic de Vocento li ha costat el seu temps.
L’estiu passat, al MetLife Stadium de Nova Jersei, el cap del Consell va presenciar de prop la mossegada d’un altre tauró. El valencià Ferran Torres anotava el gol que li donava el segon Mundial de futbol a la selecció espanyola. A través d’una persona de la RFEF a qui coneix de fa anys, havia aconseguit dues invitacions —va acudir-hi acompanyat del secretari autonòmic de Comunicació, Vicente Ordaz— per seguir la final des d’una ubicació privilegiada. Com que no es tractava d’una visita oficial, cadascú d’ells va assumir les despeses del viatge i l’allotjament. Però les argumentacions aportades no han estat suficients a ulls del PSPV, que n’ha requerit les factures, ni de Compromís, que ha denunciat el cas davant l’Agència Antifrau perquè investigue si existit un possible suborn.
Taurons, taurons i més taurons. Des que el 2 de desembre va prometre el càrrec de president valencià, Pérez Llorca s’ha habituat a nadar entre taurons. I els més perillosos que s’ha trobat pel camí no són els de la Ciutat de les Ciències ni els que calcen botes de futbol: pertanyen al seu partit. El democristià Giulio Andreotti ja va deixar-ho dit: "A la vida hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit". Una gradació que qualsevol militant de qualsevol formació política pot certificar.
Hi ha un mar de fons que alimenta aquesta percepció. Des que fou investit per Les Corts amb els 40 vots del PPCV i els 13 de Vox, Alberto Núñez Feijóo i la seua mà dreta, Miguel Tellado, han optat per una ambigüitat molt calculada. Gènova en cap moment no ha qualificat Pérez Llorca de president interí o de transició, però tampoc no ha volgut donar-li les claus d’un projecte a llarg termini. Gènova va situar-lo com a president de la gestora que dirigeix el rumb de la formació després de la marxa de Carlos Mazón, però ha ajornat sine die el congrés del PPCV pendent des de fa un any. Un congrés que l’hauria enfortit portes endins i portes enfora, de cara a la ciutadania. Un congrés sense data a l’horitzó, encara que ja s’han celebrat el de Catalunya i Balears. El de Cantàbria serà l’últim cap de setmana de novembre i Isabel Díaz Ayuso ja ha informat que el de Madrid també serà enguany. Del valencià, potser el més necessari de tots, res no se’n sap.
Com a substitut de Mazón, tant Feijóo com Tellado haurien preferit l’alcaldessa de València, María José Català. I la prefereixen ara com a candidata autonòmica en 2027, però ella ja ha manifestat, per activa i per passiva, la seua voluntat de continuar centrada en el cap i casal. Que Compromís i el PSPV hi presenten dues candidates tan potents com Mónica Oltra i Pilar Bernabé, respectivament, tampoc no convida a fer-hi experiments. Seria com vestir un sant per desvestir-ne un altre.
Ni en els plans de Llorca figurava l’opció de presidir la Generalitat ni en els de Feijóo i Tellado que ell fora l’ungit. Però estava en el lloc oportú en el moment adequat. La llista de possibles substituts se circumscrivia als parlamentaris de Les Corts i era ben reduïda, tot i que Esteban González Pons, assessor àulic del tàndem gallec, va arribar a plantejar el nom d’una diputada random de la circumscripció de València que pilotara una transició fins a les eleccions del 27, quan Català, per fi, n’agafaria el relleu. La seua prioritat era que Alacant —topònim al qual són al·lèrgics alguns sectors del PP valencià— perdera el control del partit i de la Generalitat.
Un casc blau en zona de conflicte
Siga com siga, Pérez Llorca tenia un currículum interessant, i no sols per les seues majories absolutíssimes a Finestrat. A l’inici de la legislatura, en 2023, havia tancat un acord amb Compromís per a incloure’n una representant a la Mesa de Les Corts en detriment d’una altra del PSPV, havia posat les bases del Govern de coalició amb Vox que presidiria Mazón i li havia servit en safata a Vicente Mompó l’únic vot d’Ens Uneix, la formació comarcalista i progressista que desequilibrava l’empat a 15 de PSPV-Compromís i PP-Vox a la Diputació de València. Fou aquesta fama de dialogant, el seu encert a l’hora de teixir pactes a banda i banda de l’espectre polític, l’aval que va propulsar-lo al Palau de la Generalitat. Com el casc blau destinat a una zona de conflicte.
El despatx presidencial el coneixia sobradament. N’era un assidu. Encara que no integrava el nucli zaplanista, Mazón valorava tant el seu savoir-faire que progressivament va concedir-li més responsabilitats, fins al punt de designar-lo secretari general del PPCV. La seua mà dreta al partit. I més endavant, síndic a Les Corts. La seua mà dreta a l’hemicicle. Enrere quedaven els anys de la Diputació d’Alacant, en què li havia confiat, com a president de la corporació provincial, la cartera d’Arquitectura, una de les de menys pes.
El seu perfil baix i la condició d’actor secundari del PPCV que hereta, de sobte, el paper de protagonista principal, no l’ha ajudat gens. Els taurons, en política, oloren la sang a molts quilòmetres de distància. Com els ossos a l’alta muntanya. I Llorca, en aquest sentit, n’és la víctima propiciatòria. Els dubtes que projecta Gènova empoderen els possibles aspirants i els qui maniobren en secret amb l’objectiu de desplaçar-lo.
Fruit d’això, Pérez Llorca arriba aquest dilluns al debat de Les Corts més important de cada any, el de política general, amb l’etiqueta de president provisional. Tant ell com el seu entorn ho tenen clar: en serà el candidat. La paràlisi de Feijóo i Tellado, però, no ho corrobora.
Madrid, Madrid, Madrid
Dilluns passat, Pérez Llorca va reunir-se a la seu de Gènova amb Miguel Tellado. Es tractava d’una de les cites periòdiques que la cúpula del partit manté amb els presidents autonòmics, però el viatge a Madrid de seguida va interpretar-se com la seua ratificació com a candidat. I l’absència d’aquesta confirmació va generar, precisament, l’efecte invers: l’increment de la incertesa. Ateses les circumstàncies, des del punt de vista del PP hauria estat més convenient que aquesta trobada protocol·lària s’haguera produït lluny dels focus, en algun restaurant o en la cafeteria d’un hotel.
Així doncs, aquest dilluns, Pérez Llorca pronunciarà el seu primer discurs com a president en un debat de política general sense la candidatura a la butxaca. L’hora d’inici de la sessió —les 12 en lloc de les 10— també ha generat suspicàcies. Com que aquell matí està convocada una reunió de la junta directiva del PP, corria el rumor d’una possible designació tot just abans de dirigir-se a Les Corts. Un colp d’efecte que desactivara les acusacions de l’oposició, que insisteix a titllar-lo de president feble. Una proclamació in extremis, a punt d’accedir a l’hemicicle, sembla impossible. No forma part de l’ordre del dia. Feijóo pretén centrar els focus en la situació de Ceuta i mostrar el suport del partit al president de la ciutat autònoma, Juan Jesús Vivas.
Llorca s’adreçarà als altres 98 diputats quan faltaran 236 dies per als comicis valencians. En 2011, Francisco Camps, imputat pel cas Gürtel i a un pas de l’obertura de la vista oral, no fou confirmat com a cap de llista pel comitè electoral del PP fins el 4 d’abril, és a dir, a 48 dies de les eleccions. I el seu successor, Alberto Fabra, que també fou investit de manera precipitada, no va rebre el nihil obstat de Gènova fins el 6 de març, a 79 dies dels comicis de 2015. En el segon cas, els mals resultats que pronosticaven les enquestes van impulsar el nom d’Isabel Bonig com a possible candidata popular. L’alcaldessa de València, Rita Barberà, n’era la seua gran defensora. Bonig, tanmateix, mai no s’hi va postular en veu alta.
Intrigues de palau
Res a veure amb la conjuntura actual. Vicente Mompó no amaga, ni en les seues afirmacions ni en els seus gestos, la seua aspiració de ser alguna cosa més que president de la Diputació de València. Ja va situar, com a secretari general de la gestora, Carlos Gil, més ocupat en les intrigues de palau que en l’elaboració de les llistes electorals en els municipis on el PP va quedar fora del govern. Les expectatives de la formació a la comarca de l’Horta, i molt especialment a la zona zero de la dana, no són gens bones.
L’equip de Mompó, des del Palau de la Batllia, contempla el veí Palau de la Generalitat com la Bastilla. De la Batllia a la Bastilla. Volen fer la seua revolució. A més, Mompó s’ha guanyat la simpatia de González Pons. L’eurodiputat el veu com l’última carta de la baralla després del fracàs de l’as a la màniga que era Català i dels intents frustrats que també ha experimentat amb Susana Camarero o Gerardo Camps, alternatives que ha sondejat sense èxit i no sempre amb el vist-i-plau dels patrocinats.
L’envit de González Pons l’ha dut a compartir interessos amb Macarena Montesinos. Si ell és el valencià de confiança de Feijóo al si del partit, ella és la valenciana de confiança al grup del Congrés. O l’alacantina, diria ella. Íntima de Mazón, els moviments de Montesinos transiten en contradirecció a Pérez Llorca. L’expresident i qui va rellevar-lo a penes interlocuten. No és un fenomen estrany, associat al canvi climàtic. Va passar amb Zaplana i Camps, va passar amb Camps i Fabra i passa ara amb Mazón i Pérez Llorca. El successor vol volar tot sol i el predecessor no vol perdre la seua influència. En el socialisme valencià, Ximo Puig i Diana Morant viuen un procés similar. La manera com Llorca ha volgut distanciar-se de la gestió anterior, manifestada en alguna entrevista, o el retard a l’hora de situar en un càrrec ben remunerat a Santiago Lumbreras, són alguns dels elements que han trencat la sintonia preexistent. No, la relació Llorca-Mazón no desprén bones vibes.
A Feijóo i Tellado, tot això els arriba. I recorden, igualment, que Llorca va ser l’executor del pacte amb Vox ordenat per Mazón abans de les eleccions del 23 de juliol de 2023, quan la consigna als territoris era la contrària: deixar passar els comicis estatals per a no mobilitzar l’electorat progressista que s’havia quedat a casa al maig. Feijóo sosté que l’encaixada de mans i les abraçades de PP i Vox a València van rearmar l’adversari i que per culpa d’ells ara no dorm a La Moncloa amb la família.
Ni a ell ni a Tellado tampoc no els va agradar que Llorca es reunira clandestinament amb els tres barons provincials per a preparar l’endemà de Mazón sense consultar-ho a Gènova, com si el PPCV fora un partit d’estricta obediència valenciana. I no els satisfà, en definitiva, el fet de no haver pogut escollir el recanvi del dimissionari entre el conjunt de la militància del PPCV, sinó exclusivament entre els posseïdors d’una acta de diputat a Les Corts. Aquell malestar acumulat explica la contemporització actual i multiplica les esperances dels qui es creuen aspirants. A Gènova, però, l’alternativa Mompó no entusiasma. En un partit més jerarquitzat que la piràmide de Kheops, va caure en la trampa de significar-se com a possible successor de Mazón, tot i que la seua candidatura, en realitat, exigia dissoldre Les Corts. Una mena de ruleta russa.
De qualsevol manera, Mompó continua amb la seua estratègia. Periòdicament dina amb periodistes madrilenys per a donar-se a conèixer, eleva dossiers que assenyalen possibles pràctiques irregulars del cercle més pròxim a Llorca i descol·loca la Generalitat amb anuncis d’impacte com el tancament unilateral del Teatre Principal de València, per risc d’enderroc, l’endemà de la presentació de la programació per part de la Conselleria. Vist amb perspectiva, és probable que Llorca estiga maleint l’aproximació que va iniciar amb Ens Uneix per a fer-lo president de la Diputació. Sense aquesta plataforma d’exposició pública, ara Mompó no seria un entrebanc més.
"Debe llamar al señor Feijóo"
Fart de tanta especulació, el 18 de setembre passat, Pérez Llorca va ser taxatiu en respondre una periodista que va preguntar-li, en una visita al Campello, per la seua candidatura. "Yo creo que debe llamar al señor Feijóo", li va dir. Conscients que la pressió cada vegada és més considerable, el seu equip pretenia que no contestara cap pregunta que no guardara relació amb l’acte en qüestió, però va ser impossible.
Segons les directrius emanades del PP, cal concentrar tots els missatges en l’erosió del Govern per la crisi de Ceuta. Com si confirmar els noms dels candidats autonòmics en desviara l’atenció. En el cas del PPCV, per si no hi havia prou, el comitè electoral de la gestora està presidit per González Pons. Per posar-hi un símil, com si les llistes de Pedro Sánchez hagueren de ser supervisades i ratificades per Emiliano García-Page. I una de les quatre vocals és Macarena Montesinos. Els altres tres són Alberto Fabra, el regidor de València Juan Giner, un home de María José Català, i Magdalena González de la Red, vicepresidenta segona de Les Corts i parella de David Serra, una persona de la confiança màxima de Pérez Llorca. És l’advocat de la seua família.
Curiosament, de tots els noms que orbiten al voltant de Pérez Llorca, qui menys maldecaps li està causant és el de Català. La persona que veritablement podria haver-lo destronat. Però ella, reiteradament autodescartada com a presidenciable, tampoc no manté una relació fluïda amb Mompó. Llorca és conscient de la necessitat d’obtenir un bon resultat a València i Català també té clar que el dia de les eleccions, la llista autonòmica ha de funcionar. Tenen interessos mancomunats. Les Falles d’enguany van exhibir un bon feeling.
La pax que guia les relacions amb Català, l’aprovació dels pressupostos de 2026 amb els vots de Vox, la normalitat amb què pot eixir el carrer i la recuperació del PPCV en les enquestes han sigut, fins ara, les millors notícies per a Pérez Llorca. Les pitjors han tingut a veure amb la vaga de l’ensenyament, que va prolongar-se moltes setmanes i podria reactivar-se; amb la contractació de la seua dona, com a funcionària de la Diputació de València, a través d’una comissió de servei que li proporcionava un sou sensiblement superior al que percebia a Finestrat, i la recent polèmica per les entrades de la final del Mundial, on va coincidir amb Bernabé Cano, alcalde veí de la Nucia i bon amic des de fa lustres.
No debades, la influència nuciera en el Consell —i les ombres que hi projecta— és allargada. Marian Cano, germana de l’alcalde, és la consellera d’Indústria, Turisme, Innovació i Comerç. Una filla del primer edil, Ángela Cano, és la directora general d’Anàlisi i Estudis, i la direcció general d’Urbanisme està en possessió de Miguel Ángel Ivorra, àlies Migue, mà dreta de Berni. Tots ells estaven en l’etapa de Mazón i estan encara més a gust amb Llorca, igual com José Sendra, secretari autonòmic d’Infraestructures i Transports. Ivorra i Sendra són dos dels grans puntals de Llorca.
El dossier remès a Gènova també inclouria el nom de Jorge Cuerda, secretari municipal de l’Ajuntament de Finestrat des de 2020, després d’haver superat el pertinent concurs públic. El paper de Cuerda fou determinant en les contractacions presumptament irregulars que van provocar l’esclat del cas Alqueria, pel qual l’ontinyentí Jorge Rodríguez va haver de dimitir com a president de la Diputació de València i va abandonar el PSPV.
En quina mesura tot això està retardant la proclamació de Pérez Llorca? Des de Presidència no hi donen cap importància. Transmeten la convicció que la designació oficial es farà efectiva quan Gènova ho estime oportú. Ara bé, la següent estació de penitència està a tocar: el Nou d’Octubre. Commemorar la festivitat dels valencians sense la seua confirmació com a candidat proveiria de més munició als grups de l’oposició.
Girar la mirada al Nou d’Octubre de l’any passat, però, permet comprovar-ne les diferències. Aleshores totes les mirades estaven posades en Mazón. Seria capaç de desfilar en la processó cívica? Una alerta meteorològica va suspendre’n l’agenda. Pérez Llorca, per contra, sap que recorrerà els carrers del centre de València sense por de ser increpat, com ja ha passat a Paiporta o Picanya. I això, tractant-se d’un president del Partit Popular en plena legislatura de la dana, no és poca cosa. Potser constituisca, de fet, el seu principal aval.
