La inexistència d’un mercat editorial en llengua catalana estable, dinàmic i ben relacionat internament té conseqüències molt negatives per a la nostra cultura nacional. Aquesta mancança comporta que siguin molts els títols que publicats fora del propi àmbit més proper de cadascú (Andorra, Catalunya Nord, Principat, la Franja, País Valencià, Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera i fins i tot l’Alguer) passin sovint desapercebuts. O, en el millor dels casos, que n’arribi la notícia de la publicació mesos o anys i tot després d’haver estat editats. Són ben poques les editorials que aconsegueixen de fer el salt fora del primer àmbit, generalment les més potents de Barcelona. Les dificultats d’accés a les novetats editorials s’agreugen si aquestes procedeixen dels punts més extrems o llunyans al lloc del possible lector. Per això és bo de referir-se a aquells títols d’interès evident, l’existència dels quals no sempre ha tingut el ressò que caldria.
Manuel Lillo, ara redactor del diari Información d’Alacant i director del setmanari El Temps durant anys, és autor de dues obres imprescindibles per conèixer i per entendre l’Alacant de les primeres dècades del segle XX. Es tracta de L’Alacant del Tio Cuc i de Josep Coloma Pellicer: periodisme i batalla cultural a Alacant (1875-1936). D’ara endavant, doncs, seran títols de lectura obligada per tenir una visió bàsica d’una ciutat i una regió, a l’àrea més meridional del país, que sovint ha dut alguns estudiosos a referir-s’hi com “Alacant, a part”, pel fet de ser, en algunes coses, no sols lluny de Barcelona i Palma, sinó també, i sobretot, de València. Vèncer la desinformació i combatre el desconeixement són sempre objectius que esdevenen eines útils per fer front als tòpics més tronats i als prejudicis més habituals.
Alacant, els primers anys del segle passat, era una ciutat catalanoparlant on el valencià era del tot majoritari al carrer i on el castellà havia començat a substituir la llengua pròpia, gràcies al procés lingüístic dimissionari protagonitzat per la burgesia local. Es tractava d’una ciutat de tarannà liberal i tendència republicana (amb noms com Rodolf Llopis, Carles Esplà, Àlvar Botella o Àngel Pascual Devesa), en la qual alguns elements de dissidència a l’ordre establert (monarquia borbònica, oligarquia econòmica, jerarquia catòlica) havien arrelat amb força. La importància del seu port va ser fonamental per al desenvolupament econòmic de la ciutat i de tota la seva àrea d’influència.
Fou notable la importància que hi adquirí la maçoneria i també el protestantisme, en aquest cas gràcies a l’escola Model, el millor centre educatiu protestant dels Països Catalans, la primera escola de la ciutat que va disposar de biblioteca, cinema i banda de música pròpia. L’única capital que, el 1931, tenia un pastor protestant com a president de la Diputació (Franklin Albricias) i un exalumne de la Model com a batlle (Llorenç Carbonell). Tant l’un com l’altre van haver d’exiliar-se a Algèria, com tants altres republicans, una destinació tradicional de l’emigració econòmica del sud valencià, menorquina i eivissenca. D’Alacant salpà, cap a Orà, el mític vaixell Stanbrook, ple fins dalt de fugitius de les tropes franquistes que ja entraven a la ciutat, el 28 de març de 1939, tres dies abans del final de la guerra.
En les obres esmentades, Lillo ens aproxima a la vida del periodista Coloma i Pellicer i a la seva creació més emblemàtica: El Tio Cuc. Josep Coloma va néixer el 14 d’abril de 1875, a Alacant, i era fill d’Antoni i Joana, tots dos originaris d’Ibi (l’Alcoià). De xiquet treballà com a enquadernador i de seguida destacà per la seva afició a la lectura i per col·laborar amb textos propis en publicacions locals de caire festiu i satíric, bilingües, com ara La Granera, El Cacahuero, El Nano de Jijona, El Cullerot i Milord Quico. M. Lillo subratlla com, sobretot en aquest darrer mitjà, “l’ús del valencià com a llengua de referència evidenciava la seva voluntat d’arribar a les classes populars”, així com la crítica a l’ús postís del castellà en certs estaments.
El 1906 es professionalitzà a l’Heraldo de Alicante, que acabà dirigint el 1908 i, un any després, ja creava El Popular. Aquell qui, segons Lillo, fou el periodista alacantí més influent de la seva època, fundà el novembre de 1914 la seva publicació més destacada: El Tio Cuc, el darrer número de la qual aparegué el dia abans de la seva mort, el 1936. Inspirat en la revista satírica de València La Traca, dirigida per Vicent Miguel Carceller, que serà afusellat pels franquistes, estava escrita en un valencià prenormatiu i tenia un to satíric i humorístic que la convertí en molt popular. Però dificultats econòmiques posaren fi a la primera etapa de la revista, el setembre de 1918, un cop acabada la I Guerra Mundial.
El Tio Cuc començà la seva segona i darrera etapa l’agost de 1923. Llavors, Coloma ja havia fet una incursió en el món de la maçoneria, el pas per la qual va ser efímer. Director, redactor i home tot terreny de la revista, tot i que comptava amb col·laboradors generalment signants amb pseudònim, en tenia fins i tot la redacció a casa seva. Va ser també autor d’algunes obres teatrals que no li van donar, però, l’anomenada que li conferí el periodisme. Totalment immers en la vida cultural i social de la ciutat, Coloma va ser un dels promotors de les fogueres de Sant Joan, activitat a la qual s’abocà en cos i ànima i, any rere any, a partir de 1928 publicava un número especial d’El Tio Cuc, amb caràcter monogràfic, dedicat a les fogueres, número que tenia una gran acceptació i contribuí també a l’edició de la revista Foguera de Orán, en una ciutat amb tants residents d’arrels alacantines.
Coloma va ser un home republicà i d’esquerra i fou el primer a casar-se pel civil a Alacant. Fou membre de l’associació Amics de la Unió Soviètica, juntament amb el jove Enric Valor, amb qui promogué l’Agrupació Regionalista Alacantina. Això era el 1933 i l’entrada de Valor a la revista comportà la normativització de la llengua a El Tio Cuc, tota una veritable revolució ortogràfica en passar de la grafia castellanitzada de “chent”, “Chuan” o “Chusep” a “gent”, “Joan” o “Josep”. I, malgrat que la primera setmana la publicació passà de distribuir-ne 20 mil exemplars a només divuit mil, aviat es normalitzà la situació. Alhora, Coloma adoptava posicions clarament valencianistes, la seva revista defensava l’Estatut valencià i es relacionava, per exemple, amb Nicolau Primitiu Gómez Serrano, figura del valencianisme cultural i polític.
Va morir als 61 anys, el 8 de novembre de 1936, l’endemà que sortís al carrer el número 688 d’El Tio Cuc. Havia tingut just tres mesos per prendre partit enfront del “chulo cabesilla Frasquito Franco i Bahamonde” i “els mandons insurrectes” com anomenava els militars revoltats contra la legalitat republicana. No va patir ni la dictadura franquista, ni el procés de substitució lingüística i nacional actual contra el qual, sens dubte, El Tio Cuc hauria alçat la seva veu, amb la fermesa de sempre.