Catalunya no és un país per a infants

«Està a les nostres mans no resignar-nos davant de les desigualtats a la ciutat perquè el temps continua passant, les famílies patint sense solucions, i van perdent la fe en les institucions»

25 de febrer de 2026

El col·lapse de Rodalies i la successió de vagues de la setmana són la metàfora perfecta de “la Catalunya pacificada” del PSC. Tenim problemes estructurals i la resposta que se’ns ofereix és limitar-nos a anar fent, sense massa ambició més que l’anar tirant. Darrere aquesta pretesa imatge que tot va bé, vivim problemes greus que s’agreugen sense abordar-los com, per exemple, la pobresa infantil. 

A Catalunya, segons l’Idescat, l’any 2025, 1 de cada 3 nens i nenes es troben en risc de pobresa o exclusió social. La xifra creix any rere any i dol, encara que no ocupi gaire temps als informatius. No és admissible que en un país que ens diuen que creix econòmicament hi hagi una part de la infància que no pot desenvolupar-se plenament per culpa del seu codi postal.

Darrere d’aquestes xifres hi ha nens i nenes; hi ha famílies que no arriben a finals de mes perquè el cost de la vida no para de créixer, però els sous no ho fan al mateix ritme. En el cas de Barcelona, viure en aquesta ciutat és cada vegada més car i l’augment del cost de vida està pressionant, especialment, les famílies amb infants. 

Una de les despeses principals de les famílies barcelonines és el menjador escolar, un servei àmpliament utilitzat i essencial per al funcionament quotidià de milers de famílies. I què hi podem fer nosaltres, des de Barcelona? La nostra proposta és clara i directa: bonificar el 50% del cost del menjador escolar a l’educació infantil, primària i especial. A tothom. Per alleugerir el cost de la vida de les famílies. I apujar el 70% que molts dels infants tenen becat, fins al 100%.

Ho fem des de la convicció que el menjador escolar no és un servei accessori. Primer, és una eina d’equitat que garanteix, com a mínim, un àpat complet en dies lectius, alhora que també resulta un espai de mixtura social, amb una funció socialitzadora i d’aprenentatge. Segon, és una condició indispensable perquè pares i mares puguin treballar atès que la societat ha canviat molt els darrers anys. La idea de poder recollir les criatures el migdia per endur-se-les a casa a dinar potser era generalitzada fa dècades, però el món laboral d’avui i la dificultats que comporta per a la conciliació fan que el menjador escolar sigui imprescindible per a la majoria de famílies. 

Avui, al voltant del 70% dels alumnes d’educació infantil, primària i especial utilitza els menjadors escolars i la meitat d’aquests infants gaudeixen de beques menjador. Alleugerir el cost a les famílies amb aquesta bonificació universal té un cost aproximat de 40 milions d’euros. És una xifra important, però assumible. Sobretot, tenint en compte que l’abril entrarà en vigor el nou recàrrec turístic, una eina promoguda per Esquerra Republicana que permetrà disposar de 60 milions d’euros més en els propers tres anys. 

Aquests recursos poden servir per protegir la infància, i alleugerir la càrrega econòmica de les famílies. Està a les nostres mans no resignar-nos davant de les desigualtats a la ciutat perquè el temps continua passant, les famílies continuen patint sense solucions i van perdent la fe en les nostres institucions. 

Ajudar les famílies a pagar el menjador és invertir en cohesió, en igualtat d’oportunitats i en el futur de la nostra ciutat. És també una eina de predistribució perquè s’actua abans que la desigualtat es consolidi, abans que les diferències es tornin cròniques. I, definitivament, és una resposta decidida i directa per contrarestar l’augment del cost de vida que expulsa les famílies de Barcelona. 

Això pot ser una realitat a Barcelona i ens duu a pensar que podria ser una bona mesura per a tot el país. Per què?  Els 4.700 milions d’euros d’un eventual nou finançament han de servir, no per ser exhibits, sinó per canviar vides. Cal aprofitar l’oportunitat de fer un salt endavant en la cistella de polítiques de benestar que millori la vida d’aquesta majoria invisible que avui es configura al nostre país. 

La majoria invisible que representa la classe mitjana i treballadora a Catalunya atrapada entre dues fronteres: massa rica perquè les institucions l’ajudin, però massa pobra per sortir-se’n sola. Si avui una gran majoria sent que la política s’ha oblidat d’ells, cal que els nous recursos que arribin al govern de la Generalitat serveixin per obrir una nova etapa en el benestar del nostre país.