A tot Europa hi ha un desplaçament cap a la ultradreta per la caiguda de les expectatives de l’estat del benestar i per l’angoixa davant dels canvis culturals que la tecnologia i la immigració estan comportant. Les probabilitats que els partits que ho representen arribin al poder augmenten. Ara bé, en les democràcies anglo-nòrdiques i en les que van sorgir de la ruptura amb règims totalitaris, com ha passat a Itàlia, l’accés al govern de l’extrema dreta és improbable que comporti una ruptura dels marcs democràtics bàsics molt consolidats.

No és aquest el cas de l’Estat Espanyol, l’únic d’Europa que havent patit una dictadura totalitària no va establir una ruptura clara amb l’antic règim. El pacte de la Constitució del 78 que es movia amb prou ambigüitat per satisfer a la majoria, a banda i banda, tingué trampa. La trampa va consistir en el fet que el poder judicial i el poder executiu (repressiu), el poder econòmic de l’oligarquia i els seus tentacles en els mitjans de comunicació no es van depurar. I el bipartidisme del PSOE va beneir aquesta situació.

Per això, la deriva cap a la ultradreta a Espanya té un plus que no existeix en els altres casos europeus. A Europa, hi ha un vot de protesta contra les limitacions i corrupcions de les actuals democràcies, però a part d’endurir i dretanitzar les polítiques, no sembla que ningú s’atreveixi a una liquidació dels marcs democràtics bàsics. En canvi, a l’Estat Espanyol, el viratge reaccionari és protagonitzat per una cursa cap a l’hegemonia política i social del PPostfranquisme i del neoVoxfranquisme. Aquests corrents bessons propugnen un canvi de règim buidant la Constitució del 78 dels pocs aspectes progressistes que podia contenir. I incomplint-la en el dia a dia, en les comunitats autònomes i municipis on manen: contra el plurilingüisme, contra l’autogovern, contra la igualtat de gènere, contra la laïcitat... Només cal recordar la similitud d’aquest programa amb les esmenes d’Aliança Popular al text constitucional del 1978, represes com a far conductor per la Fundació d’Aznar (FAES) i executades de facto des dels Governs que controlen.

Aquí, doncs, la ultradreta ofereix als joves i ciutadans, cabrejats per la pèrdua de poder adquisitiu, l’encallament de l’ascensor social, la corrupció, el xoc cultural i social de la immigració... una ruptura amb el règim del 78, que és tornar d’alguna manera al del 39. I a l’Estat espanyol, això no és una broma perquè la sintonia dels aparells de l’estat amb aquesta pretensió està molt estesa. Només cal fer un estudi demoscòpic del comportament de vot en les meses on voten majoritàriament, les forces d’ordre o militars, o bé observar la politització dels sindicats de policies o de les agrupacions de jutges, per comprovar el grau de penetració de l’ADN franquista en les estructures bàsiques de l’Estat. 

Fa vint anys, el règim del 78 ja grinyolava

La paràlisi del règim del 78, que avui està facilitant l’èxit d’aquesta bandera del canvi reaccionari de règim, ja existia, però, fa dues dècades. A Catalunya, d’entrada s’hi respongué amb l’intent reformista del nou Estatut del 2006. I posteriorment, coincidint amb la fallida estatutària i les retallades de les polítiques socials, es van originar dos moviments que volien ser una esmena a la totalitat del règim del 78. I per això, van tenir tants adeptes. El moviment del 15 de maig del 2011, dels indignats, es manifestava proclamant: "No som titelles en mans de polítics i banquers" o "Democràcia real ja! No som mercaderia en mans de polítics i banquers". Aquesta força rupturista que apuntava als pilars oligàrquics i a la monarquia, canalitzada a través de Podemos va estar a punt de sobrepassar el PSOE, però va diluir-se aviat en convertir-se en un corrector del règim, en un matís al partit de l’alternança, el PSOE, però deixant de ser-ne l’alternativa. Per aquí, ha crescut la reacció en clau espanyola. De l’enfrontament amb l’estat oligàrquic s’ha passat a les batalles ideològiques intrapopulars.

El segon moviment alternatiu fou el procés cap a l’autodeterminació i la independència de Catalunya que va arrencar amb força l’11 de setembre de 2012 amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa”, però amb antecedents clars en les massives manifestacions de l’11 de febrer del 2006, en plena retallada de l’Estatut: “Som una nació i tenim el dret de decidir”, la de l’1 de desembre del 2007 amb l’estatut ja retallat i portat al TC: "Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures" i, finalment, la posterior a la destralada del TC de 10 de juliol de 2010: “Som una nació. Nosaltres decidim”. El moviment independentista català ha estat el correctiu més fort al règim del 78. El malestar social, econòmic, cultural amb plusos evidents a Catalunya, es canalitzà cap a la voluntat de fer cau i net en un canvi democràtic de règim que només seria possible amb un estat propi. La posterior fallida del procés i la desorientació generada, ha deixat a molta població òrfena de banderes de canvi real. Per aquesta banda, també està creixent la dreta populista, versió ultra espanyola i versió nostrada. De l’enfrontament amb l’Estat espanyol s’ha passat a les batalles entre pobres i empobrits i posant el focus en persones i no en estructures de poder.

Ni la nostàlgia ni l'angoixa són estratègies

La fuga del malestar popular cap al populisme de dreta o cap a l’abstenció, sigui en clau de progressisme o d’independentisme, només es podrà combatre amb un programa d’alternativa a l’actual règim. Un programa de ruptura o de canvi fort pel que fa als poders econòmics i mediàtics, a l’estructura autoritària de l’estat, a la concepció supremacista espanyola. No hi ha per ara sobre la taula res que s’hi assembli. De fet, les posicions a l’esquerra del PSOE i també en l’independentisme català, estan ancorades en la nostàlgia. Tornar a fer allò que no va funcionar. Assistim a l’enèsima refundació de l’espai postcomunista amb els mateixos protagonistes i amb una sopa de sigles que cada cop s’incrementa, mentre disminueixen els vots (Sumar, Colau, Urtasun, Díaz...) i la fuga cap a l'exaltació del model xinès i el camí del radicalisme ideològic de la France Insoumise del món de Podemos. Això sí, en ambdós casos, des d’una visió jacobina que, com a molt, inscriu una marca blanca subalterna en algun territori i intenta fagocitar les forces progressistes sobiranes. Amb aquest panorama ningú s’hauria d’estranyar de la persistència de l’abstenció i de la fuga cap al populisme de dreta.

Assistim també als exercicis de nostàlgia que practiquen les direccions dels partits independentistes i d’alguns moviments civils. Situats encara en el 2017, els dos principals líders represaliats estan encapçalant una nova etapa on la independència immediata no està a l’agenda, amb la consegüent manca de credibilitat. No es vol reconèixer que s’han retrocedit moltes caselles en el joc de força amb l’Estat. I que tenir a Madrid un govern en minoria pot incentivar a llençar els daus per recuperar posicions. Però és temerari vendre que es cobrarà per avançat o que els acords signats per millorar l’autogovern tindran garantia de compliment. En el marc autonòmic, d’on mai ens hem pogut escapar, la persistència i l’aprofitament de finestres d’oportunitat són claus per obtenir noves quotes d’autogovern. Sempre que hi hagi un consens actiu favorable de la societat civil, els agents socials i la majoria de partits catalanistes. Des d’òptiques independentistes crítiques, s’acusa del retorn a l’autonomisme. Però si fem cas del suport electoral aquestes posicions, són estancades o minvants. Vam poder assajar una estratègia de moviment ràpid, el 2017, perquè abans hi havia hagut molts anys d’estratègia de posicions, picant pedra en tots els camps, no mirant filiacions sinó objectius compartits. Doncs, sense reconèixer que hem retornat a una nova fase gradualista cap a la independència, ens trobem encallats. Així que, com en el cas del progressisme espanyol, ningú s’hauria d’estranyar de la persistència de l’abstenció i de la fuga cap al populisme de dreta.

La nostàlgia no és una estratègia va dir el primer ministre canadenc, Mark Carney, referint-se al canvi de realitat de l’ordre internacional. Ens ho podem aplicar aquí. Per això, la proposta de Gabriel Rufián ha sotraguejat un panorama ancorat en la nostàlgia. Si veiem el que està venint i persistim en fer el de sempre, obtindrem el resultat de sempre, però empitjorat. I el ressò mediàtic del diputat es pot atribuir a la seva capacitat de comunicació sintètica i a l’estil que irrita o no agrada als partidaris de formes més homologades d’acció política, però que es demostra eficient per arribar a població poc polititzada. I a la sensació que si es vol mobilitzar els adormits cal una mica de canya. Vistes les reaccions arreu i la crua realitat es demostra que Rufián va aixafar ulls de poll a Madrid quan va plantejar que una resposta al risc de reacció s’havia d’articular des de les forces progressistes plurinacionals i no al revés des de forces espanyoles que conviden a companys de viatge perifèrics. I també a Catalunya, on no es vol veure que històricament i fins als moments de ruptura amb l’estat, per ara tots fallits, les forces polítiques hegemòniques han sabut, o han hagut, de combinar una Catalunya endins amb una Catalunya enfora, amb binomis coneguts i no sempre plàcids: Pi i Margall/Almirall, Cambó/Prat de la Riba, Companys/Macià, Roca/Pujol.

Un cop remogut el vesper per Rufián què observem? La inviabilitat de cap operació de suma de sigles que ni tan sols és segur que sumin. I la necessitat de preguntar-se per a fer què. Un dels punts febles de la proposta Rufián és que pivota massa en la por compartida a l’arribada de PP/VOX. El discurs de la por pot incrementar la fuga de vot útil cap al PSOE, un dels pilars del règim del 78. Així que, jo diria que l’angoixa tampoc és una estratègia. Ni nostàlgia ni angoixa.

Cal una alternativa progressista al règim

Programa, programa, programa, que deia Anguita. Unitat d’acció entorn d’una proposta de canvi de règim mirant endavant. El canvi contrari al que proposa VOX, amb èxit, de mirar endarrere. Però en els temes socials que cremen hi ha opinions i propostes diverses i confrontades al si mateix de les forces progressistes: habitatge, pèrdua poder adquisitiu dels salaris, emancipació juvenil, impacte social i cultural de la immigració, seguretat, feminisme, plurilingüisme, laïcitat... Aquesta diversitat que travessen, fins i tot, els mateixos partits, només és digerible i aglutinable en forces socialdemòcrates amb voluntat de poder nacional, ben liderades i que siguin capaces d’abordar les angoixes de la població i no criminalitzar-les. A escala d'Estat, el centre socioliberal del PSOE; i a les nacions no castellanes, les esquerres nacionals, si ho fan bé. Però, aquesta complexitat que comporta que a tot Europa l’esquerra resti paralitzada davant la simplicitat de les ofertes populistes de dreta no pot resignar-nos al quietisme a l’estat espanyol, on tenim riscos superiors que a Europa.

Per això crec que a hores d'ara, i vist el pati, caldria centrar els esforços unitaris en un programa mínim de canvi democràtic estricte. 1) Democratització dels aparells de l’estat i depuració de corruptes i prevaricadors; 2) Combatre el control de l’oligarquia sobre l’estat; 3) Transparència sobre l’ús de mecanismes il·legals de control de la dissidència; 4) Garantir la llibertat d’expressió i amnistia als represaliats; 5) Llei estatal d’oficialitat de les llengües no castellanes; 6) Marc referendari obert per facilitar la tria de règim i el dret a l’autodeterminació. I altres punts que s’hi podrien afegir des de la voluntat de canalitzar el malestar social cap a una proposta engrescadora, que cada força amaniria en el seu territori nacional o electoral amb les propostes socials i nacionals que creguessin oportunes. Les urnes ja decidirien on posen l’accent. En definitiva, partint de la realitat d’una macedònia ideològica en el camp social, allò que pot ser un programa de mínims compartit és la defensa d’una democràcia integral davant de l’autoritarisme, de l’economia productiva davant l’oligarquia, i de la plurinacionalitat i el plurilingüisme davant de l’Espanya madrilenyitzada.