Enric Juliana explicava que una majoria de PP i Vox de 210 diputats al Congrès podria provocar reformes constitucionals que afectessin drets nacionals i socials molt sensibles. Ningú em prendrà per un defensor de la Constitució espanyola, de fet m’agradaria que en tinguéssim una de pròpia i no ens hi hagéssim de regir, però seria una inconsciència, veient el vendaval reaccionari que ens ve de cara, que no entenguéssim la importància de que ara com menys coses es toquin millor. És moment de serrar les dents, d’agafar forces, de recuperar confiances perdudes per “tornar-ho a fer” tan aviat com puguem.
De fet, una reforma constitucional de profunditat requereix d’unes majories qualificades també al Senat. I ves per on, l’extrema rigidesa de l’anomenada carta magna, que ens tenalla la capacitat de transformació nacional, aquesta vegada pot jugar al nostre favor. En temps de turmenta és bo trobar aixoplucs. Fins ara tot, els discursos que he sentit de reunificació de l’esquerra es basen en la por, sense poder amagar que per fer front a la colossal amenaça tots haurem de renunciar a part de les nostres pretensions. Aquest enfoc no engresca ningú, bé que ho estem veient.
I si traguéssim de l’equació el discurs de la por i ens dediquéssim a crear, a generar esperança? Per començar la casa pels fonaments, igual que passa al futbol, hauríem d’assegurar-nos a mantenir la porteria a zero. En hem plantejat una presència de les forces progressistes al Senat, suficient per bloquejar qualsevol canvi de profunditat? El cert és que ara mateix la majoria del PP al Senat és tan aclaparadora que costa molt que pugui créixer prou com per arribar a les majories de 3/5 o 2/3, depenent dels apartats constitucionals, que es necessiten a la cambra alta, però matemàticament és possible i no ho hauríem de descartar absolutament.
La fórmula és senzilla i ja ha estat testada: les coalicions electorals només per al Senat. De fet, és aterrar allò que ja s’ha proposat, anar circumscripció a circumscripció. La primera observació que cal fer, atenent als comportaments electorals reiterats i a les enquestes d’opinió, és que cal treure del polinomi a bascos i catalans. Per dues raons: perquè la possibilitat de que la dreta extrema i l’extrema dreta espanyola treguin un senador a Catalunya i Euskadi és igual a zero i perquè qualsevol projecte electoral espanyol tindrà molt més oxigen si evita ser caricaturitzat com a filo etarra o colpista.
A la resta de circumscripcions l’aliança al Senat és factible i guanyadora: candidatures compartides entre el PSOE i els partits democràtics, d’esquerres, independentistes, nacionalistes i regionalistes. La conseqüència directa d’aquesta operació pot canviar notablement la composició del Senat, allunyant el papus d’una reforma profunda del sistema polític que ara només ens la podríem plantejar en termes de derrota. No són poques les demarcacions en les que la majoria de representants passarien a ser del bloc que m’aventuro a titllar de democràtic.
El Partit Popular podria reaccionar fent una coalició amb Vox, és veritat. Possiblement ho farien, com a mal menor, però molt a contra cor, conscients que això els portaria una muntanya de problemes a futur. Si ho fessin tampoc seria un desastre. Impossibilitaria que a cap demarcació Vox tingués representació, com podria passar a Múrcia, Almeria i a alguna província castellana en detriment del PSOE, i seria relativament senzill mantenir l’actual proporcionalitat.
D’altra banda, portar a terme el que proposo capacitaria els partits democràtics a mantenir les seves propostes polítiques al Congrés, la qual cosa té molta més capacitat de mobilització que la dissolució en un magma programàtic inconcret i, a més, evitaria l’allunyament de les respectives bases electorals.
Es tracta de treure la por del centre del discurs i posar-hi l’esperança, evidenciar que la lluita per tot allò en què creiem segueix viva, fins i tot quan les condicions són més difícils. Hem de fer que arribin temps millors per la nostra gent, sense oblidar com ara és d’important mantenir la porteria a zero.