L’exercici de la política demana convenciment en els postulats ideològics que cadascú defensa i respecte cap als dels adversaris. I en política no cal creure més que en allò que sigui estrictament imprescindible. La llibertat, individual i col·lectiva, n’és una, de convicció de la qual no podem prescindir.
Aznar i Ayuso no li ho posen fàcil, a Feijóo. Ell, que se sap perifèric i sap com Espanya necessita les peces del mosaic que la componen per governar-se, es queda fora de joc quan l’ala menys contemporitzadora del seu partit diu “prou”. Feien, i fan, semblantment Felipe González i Alfonso Guerra quan deien que no se li ha de fer cap de mena de cas a una minoria a extingir i que l’amnistia no hi cap, a la Constitució. Però les fiscals, d’amnisties, com les dels governs de Felipe González i com de Montoro, aquestes sí que hi caben, oi? O quan Felipe González diu que en unes pròximes eleccions no votarà el PSOE, no li ho posa fàcil, a Pedro Sánchez. Quina por que fa Catalunya!
Les declaracions d’uns i altres, à droite i à gauche, evidencien aquesta ideologia dreto-esquerranoïde que “històricament ha estat i és amargament decisiva”, que deia Joan Fuster. “Això que anomenem ‘Espanya’ necessita uns detergents ‘ideològics’, precisament perquè és una ‘ideologia’. Però també és l’estat...”. I continua: “La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres –quina?- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del ‘revisionisme’, i tot és un bloc unànime. L’esquerra intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, contra l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps”.
Si l’esquerra espanyola fos crítica, hauria de desmitificar el nacionalisme espanyol. Perquè l’espanyolisme, ens fa notar Joan Fuster, no és una simple confecció de la dreta: és una confecció espanyola. Respecte a la unitat d’Espanya, entre Calvo Sotelo i Negrín hi havia més afinitats que diferències. Passa avui semblantment entre Aznar i Ayuso i González i Guerra respecte a Catalunya i la seva voluntat d’Estat.
No volen sentir parlar d’amnistia perquè actuen amb venjança. Ja ho van fer amb l’espionatge. No ens n’hem pas oblidat. Perquè la venjança sempre ve després. Encara ho recordem quan la ministra de Defensa, Margarita Robles, responia a la sessió de control al govern a la diputada de la CUP, Mireia Vehí, tot preguntant: “¿I què ha de fer l’Estat quan es declara la independència? ¿I què ha de fer l’Estat quan algú talla la via pública? ¿I quan hi ha desordre?”
L’espionatge ha estat i és la venjança de què se serveix l’Estat, tant sota el govern Rajoy com sota el govern Sánchez, per poder saber, sense que se sàpiga, què feia i que fa l’independentisme. La venjança és el recurs del dèbil. La política practicada amb convenciment ideològic se serveix del diàleg i de la consegüent negociació, mentre que l’acció d’espionatge té forma d’agressió.
Des de la responsabilitat que atorguen les urnes, un governant no pot permetre aquesta política practicada amb aires de censor. I si el valor és allò on carreguem un accent d’intensitat, Catalunya ha de dir “prou”. Però ara és quan ens toca ser conseqüents, amb aquest “prou”, sobretot quan Espanya necessita suports de l’independentisme per ser governada. I els partits independentistes han de triar, pel que fa als suports als governs d’Espanya, entre la ideologia o la voluntat d’Estat de la seva nació. En el nostre cas.