Salvador Illa ja té dues de les tres fotografies que buscava. La primera se la va fer dijous de la setmana passada amb Jéssica Albiach, cap de files dels Comuns, per presentar l'acord pels pressupostos per al 2026. La segona ha arribat aquest dilluns, acompanyat per les patronals i els sindicats, amb el mateix teló de fons: la necessitat de tenir comptes, els primers de la legislatura, aprovats durant les properes setmanes. Foment del Treball, Pimec, CCOO i l'UGT han avalat tant el traspàs de Rodalies com l'acord pel finançament, però han evitat posar per escrit que la Generalitat ha de recaptar l'IRPF. Una demanda que, per ara, és l'únic escull per tal que ERC surti a la tercera foto que desitja el president.
Arribarà? És probable que la resposta passi més per la Moncloa i pel Ministeri d'Hisenda que no pas per Palau, perquè qualsevol decisió sobre impostos -si no tens el concert econòmic- passa per Madrid. Oriol Junqueras posa aquests dies l'accent en el paper d'Illa, perquè a parer seu no ha fet prou per convèncer els seus companys del PSOE a l'hora de fer complir els acords, però sap que l'epicentre de la decisió no és a Barcelona. De la mateixa manera que ERC només va pactar la investidura d'Illa quan a Ferraz van aixecar el polze per validar el nou finançament, ara Junqueras té clar que la clau de la caixa -mai més ben dit- la tenen Pedro Sánchez i María Jesús Montero.
En tindrà prou el president d'ERC amb un compromís verbal d'Illa i Sánchez? Serà suficient que el president del govern espanyol convenci el substitut de Montero -que haurà de plegar aviat per anar a fer de candidata a Andalusia- de transferir a Catalunya la recaptació de l'IRPF? Junqueras necessita fets si no vol reeditar les decepcions que s'ha anat enduent ERC en els últims anys, quan ha tingut la sensació que el PSOE complia menys del que s'esperava. A Pere Aragonès, per exemple, cada vegada que hi havia problemes a Madrid se li concedia una reunió de la taula de diàleg prèviament pactada -i dilatada- pels socialistes, i la relació sempre s'acabava arreglant. Fins i tot pel cas Pegasus.
Junqueras, que veia episodis com aquest amb cert recel silenciós, no té contrapoders a ERC que li compliquin el dia a dia, però la seva credibilitat passa per fer complir l'acord del finançament. Illa ha decidit activar un compte enrere que Aragonès, el seu predecessor, ja havia intentat: presentar pressupostos sense acord amb tots els socis. L'expresident va tenir el suport del PSC al projecte del 2023 i, de cara al 2024, malgrat va veure que els Comuns no s'hi posaven bé, els va presentar, va naufragar i va convocar eleccions anticipades. Què farà Illa si no té comptes? Junqueras ha obert la porta a anar validant els suplements de crèdit d'una pròrroga, però la relació quedaria tocada.
Illa té més palanques que Aragonès a l'hora d'aprovar els pressupostos -perquè en teoria el PSOE hauria de remar a favor i, a Madrid, ERC és presonera del relat de la por a l'arribada del PP i de Vox a la Moncloa-, i no tenir-ne suposaria un fracàs. Sobretot per a qui va prometre una gestió eficient, a diferència -segons el relat del PSC- de l'independentisme durant l'última dècada. En els propers dies es veuran pressions de tot tipus sobre ERC, perquè és l'únic cromo que falta a l'àlbum dels nous comptes. Un àlbum en el qual els Comuns tenien garantit sortir-hi: el seu track record evidencia fortalesa amb els republicans i, per ara, més proximitat amb els socialistes. Allà on sigui necessari.