Entre 2019 i 2024, el salari mitjà va augmentar a Espanya un 20%, i l’IPC un 21%. Aquesta pèrdua de la capacitat adquisitiva podria semblar menor; però estem parlant d’una mitjana entre tota la població; i l’augment ha estat molt més agut en drets bàsics, aquells que no pots escollir si consumeixes o no. Els aliments han registrat un augment del 34%, l’habitatge de compravenda un 26%, i els lloguers un 28%.

Aquest encariment dels drets humans més irrenunciables no afecta a tothom per igual, sinó que empobreix més aquells grups de població que tenen ingressos mitjans o baixos. I explica el creixent malestar generalitzat davant la crisi de l'habitatge, o l'encariment dels aliments i l'energia. Veiem aquesta realitat replicada en molts països europeus i d'Amèrica del Nord, i això ha fet que en els últims anys s'hagin articulat des de tot l'arc polític diferents propostes que busquen garantir l'assequibilitat.

Els governs conservadors o d’extrema dreta de França, Croàcia i Hongria han adoptat contencions de preus alimentaris; la UE està desenvolupant el Pla Europeu d’Habitatge Assequible, liderada i impulsada en gran part pel partit socialista europeu. A l’altra banda de l’atlàntic, Mamdani va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Nova York centrant-se en l’assequibilitat de l’habitatge, l’alimentació i el transport públic; i Trump va sorprendre el mes passat amb l’emissió de l’ordre executiva que prohibeix la compra de cases unifamiliars per part de grans inversors.    

Algunes d'aquestes polítiques responen a interessos electorals: no podem oblidar que els votants són molt sensibles als anuncis de polítiques de contencions de preus bàsics. Donald Trump, Orbán i l'extrema dreta que encapçalen no tenen cap intenció real de garantir el dret a l'habitatge i l'alimentació o d'abordar la financerització, però necessiten guanyar terreny electoral de cara a les eleccions que tenen a prop. I no són els únics que veuen una possibilitat de capturar el discurs contra el capital estranger o els fons d'inversió en el sentiment i reconeixement generalitzat que el sistema financer és un dels culpables d'aquest encariment.

A Espanya, VOX ha registrat proposicions per frenar "la compra massiva d'habitatge per part de fons i fortunes estrangeres"; ha criticat Ayuso per "posar catifa vermella als voltors", i ha declarat que volen que "els propietaris siguin els d'aquí, no de fora". VOX defensa que l'habitatge ha de "recuperar la seva funció social i familiar", un discurs ultraconservador que acompanya d'unes posicions espantosament xenòfobes, com les de limitar l'accés a l'habitatge protegit només als espanyols, d'exigències de "remigrar" immigrants, i d'eliminar el dret d'arrelament.

L'extrema dreta busca capitalitzar un descontentament que sorgeix arran de les mobilitzacions socials contra els fons d'inversió. Utilitzen el terme "fons voltor", que va ser popularitzat pels moviments per l'habitatge com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Però la seva crítica antiglobalista i ultranacionalista només vol restringir l'entrada de capital estranger per mantenir la propietat en mans nacionals, justificar l'agenda xenòfoba i deixar intactes les pràctiques especulatives.

És cert que la majoria de fons que operen en l'habitatge europeu provenen de l'estranger. Blackstone, Patrizia, Lone Star i Amundi controlen el 50% dels habitatges gestionats per fons d'inversió, i els tres principals compradors de préstecs morosos entre 2015-2017 van ser Cerberus, Blackstone i Fortress. Tots aquests fons són nord-americans. Ens cal actuar contra els actors especulatius amb seu a l'estranger, però no podem oblidar que les dinàmiques rendistes es donen igualment per actors nacionals. El major tenidor d'habitatge de lloguer a Catalunya és La Caixa, i la simbòlica lluita de la Casa Orsola va enfrontar un fons d'inversió controlat pel català Albert Ollé.

Des de l'Observatori DESCA hem analitzat quines polítiques frenen i reverteixen l'impacte dels fons d'inversió, en el nostre nou informe "El capital no discrimina: l'especulació en l'habitatge, l'alimentació i el treball". En el camp de l'habitatge, detallem mesures com la restricció de la compra d'habitatges per a fins no residencials, el tempteig i retracte a favor de cooperatives o habitatge social, o polítiques fiscals per desincentivitzar grans tenidors.

En el camp de l'alimentació, existeixen exemples de prohibició de control corporatiu de terres agrícoles, o llocs on s'ha restringit l'entrada de capital inversor estranger, com a l'Argentina amb la Llei de Terres. Tot i tenir una efectivitat limitada, sí que va disminuir les compres estrangeres de terres agrícoles, i el govern de Milei l'ha tombat en arribar al poder, una mostra de la sintonia entre l'extrema dreta i les inversions estrangeres en drets bàsics. Mesures amb què caldria complementar una restricció d'entrada de capital estranger són la prohibició del control corporatiu de les terres agrícoles, limitant-ne la propietat als petits agricultors; aplicar polítiques fiscals que desincentivin la concentració de terres; reconèixer les comunalitats i la propietat col·lectiva de la terra; o limitar els preus de les terres agrícoles.

A més, la retòrica de l'extrema dreta contra els fons d'inversió amaga una contradicció flagrant: els vincles entre el poder financer i l'extrema dreta. Al Regne Unit, els fons de cobertura van finançar el Brexit i avui financen Reform UK de Nigel Farage. Als EUA, han passat de finançar Clinton el 2016 a donar suport a Trump el 2024. I Stephen Feinberg, fundador de Cerberus, és avui subsecretari de defensa dels EUA.

L'extrema dreta no vol acabar amb l'especulació immobiliària, ni té una agenda real per adreçar l'encariment de la vida. Busca aprofitar el malestar social generat precisament per l'escassetat de béns i serveis bàsics que, degut a la privatització i falta de regulació dels últims anys, han acabat en mans dels fons d'inversió. A més, l'extrema dreta es beneficia electoralment de la desinversió en serveis públics. Per evitar els impactes socials de l'activitat d'aquests actors corporatius, com l'erosió de la democràcia, cal que els poders públics actuïn de manera immediata: acaparar béns i vulnerar els drets humans no els hi pot sortir a compte.

Agraïments a: Alessandra Palomar, Irene Escorihuela