Salvador Illa i Oriol Junqueras s’han donat temps. El Govern ha decidit in extremis retirar el projecte de pressupostos de la Generalitat abans de patir una derrota anunciada aquest divendres al Parlament. Ara comença una nova etapa en què intentaran refer les negociacions per mirar d’arribar a una entesa. De moment, s’ha aprova aquest dijous un suplement de crèdit de 5.000 milions, un estri molt tècnic per evitar tensions a l’administració. Fracassen les negociacions? Més aviat, d'alguna manera, triomfa la política.
Fins i tot polítics que apareixen com a previsibles, com el president Salvador Illa, poden calcular malament. Ho va fer quan va decidir aprovar el projecte al consell executiu sense tenir tancat el sí d’Esquerra Republicana. Junqueras ha mantingut una posició ferma reclamant el traspàs del 100% de l’IRPF. Però el cert és que la decisió d’Illa de retirar els comptes coincideix amb un to suavitzat del líder independentista de cara a fer de la recaptació dels impostos una línia vermella.
La sortida de la vicepresidenta Montero del ministeri d’Hisenda pot acabar sent l’anella que falta per aquesta cadena. L’encara ministra ha de defensar la bandera del PSOE a les eleccions andaluses d’aquesta primavera, i no pot competir amb Moreno Bonilla arribant a la seva terra després d’haver “claudicat” davant els catalans. Una certa sensació de win-win sembla apuntar en aquest escenari fet de renúncies compartides. Això sí, amb la marxa enrere del Govern, que no volia ajornar els pressupostos.
Després d’aquest torcebraç -que no ha arribat mai a la pèrdua de les formes-, cal esperar un horitzó de converses entre socis rivals que no serà fàcil, però que pot culminar amb un sí. En un moment polític en què s'ha instal·lat la inviabilitat de cap acord rellevant -no ja entre adversaris, sinó entre formacions polítiques que han compartit vots d’investidura-, seria d’agrair la millor predisposició per a l’acord. És sempre qui té la major força qui ha d’actuar amb més generositat.
Si Catalunya aprova els pressupostos, serà un model d’estabilitat que no haurà estat emulat a l’estat espanyol ni en la majoria de comunitats, on els interessos electoralistes de socis de legislatura -ho hem vist en els comicis anticipats després de xocs entre PP i Vox- han dut a fer impossible l’aprovació dels comptes. Es queixen els polítics del descrèdit que pateixen a ulls d’una ciutadania que veu com els serveis públics surten de la via o queden desvalguts serveis essencials. Illa haurà après de ben segur de l’experiència i la història dels pressupostos pot acabar bé. I seria una lliçó pels qui només somien en desestabilitzacions institucionals.