Planeja sobre el nostre funcionariat una merescuda fama d'adormir-se als llorers un cop aconseguida la tan desitjada plaça fixa. No tothom és igual, per descomptat, i no s’ha de menysprear l'esforç que suposa l'oposició (no en tots els casos, també cal dir-ho). Però la duresa del “càsting” -que, per cert, també es produeix a les grans empreses sense assegurar que el famós contracte fix sigui més enllà d’un nom- no justifica aquesta relaxació de l'eficiència que en molts empleats públics comença llavors o es va encomanant amb el pas del temps i acaba per eliminar la seva excel·lència. Aquella advertència que alguns nouvinguts reben perquè no es cremin massa posant en evidència la resta, aquests dies propis allargats amb ponts i estratègia, aquestes baixes sospitoses o aquell teletreball que és molt tele i poc treball i aquest relaxament horari als llocs on el control és menor… no cal posar l'exemple del germà del president per saber de què estem parlant.
Enmig d'aquest panorama que sens dubte contribueix a fer que l'índex de productivitat del nostre país sigui deplorable, apareix un tal Juan Carlos per esdevenir mirall de l'esperpent públic. Resulta que el SEPE, aquest inefable servei de suposada ajuda al ciutadà cotitzant en la gestió i tramitació de les incidències que tenen a veure amb els seus llocs de treball, ha decidit expedientar Joan Carles, funcionari d'una de les seves oficines, pel fet de tramitar en les estones lliures que a la feina se li obren entre cita i cita atesa els expedients dels que no poden o no saben com accedir a la quimèrica cita prèvia, i per això arrisquen perdre prestacions a què tenen dret.
El seu expedient sancionador concentra tot el que de millorable té el servei, al seu torn metàfora d'altres. Hi ha un mercadeig infame en el servei de cites prèvies al qual ningú sembla posar remei en temps d'IA; les que es concedeixen ho són de forma aleatòria al perímetre de la província, sense tenir en compte que no tothom té capacitat o temps per traslladar-se de punta a punta de la mateixa; no hi ha control sobre el nombre de cites prèvies que s'obren, i ningú, excepte gent com Joan Carles, sembla disposat a qüestionar un model de gestió que fa cada vegada més gran la bretxa digital que s’està convertint en una nova manera de segmentació social.
El papa Lleó XIV ha vingut fins a casa nostra per recordar-nos l'ajuda mútua com a signe fonamental de la comunitat cristiana catòlica. És una ironia que un heroi anònim (ben segur que en són molts) manifestació viva del que significa santificar el treball, amb la mirada posada en l'altre i unes palmàries ganes de fer les coses bé, sigui precisament qui estigui arriscant una suspensió de sou i feina. Una sanció que en tot cas els seus veïns de la ciutat on exerceix la seva feina han manifestat multitudinàriament que no estan disposats a acceptar. El Papa no passarà per Mèrida, i per descomptat moltes situacions més doloroses es trobarà pel camí, però mirant amb ulls positius aquest despropòsit, algú podria dir-li que hi ha gent que materialitza cada dia en el que fa part dels missatges i exhortacions que ens està traslladant el Sant Pare.