El 12 de maig va marcar un abans i un després en la trajectòria de Florentino Pérez. La roda de premsa -entre grotesca i surrealista- en què va anunciar eleccions va servir per retratar en públic la versió privada del personatge. Tothom que l'ha tractat coincideix a dir que aquell era el Florentino real, el que ha travat tota una cadena de poders des de la llotja del Bernabéu que l'han ajudat a ser una autoritat indestructible. Almenys fins aquest diumenge, ja de matinada, quan ha sabut que un 35% dels socis estava en contra de la seva gestió. Ha guanyat les eleccions -el contrari hauria estat una debacle-, però ara és mortal. Enrique Riquelme l'ha mossegat fent només dues setmanes de campanya.
És probable que no ho sàpiga, o que no ho vulgui veure, però el president del Reial Madrid és mortal. Ara tindrà oposició i no tothom li riurà les gràcies de manera monogràfica com fins ara, encara que continuarà disposant dels ressorts necessaris per manar sense contrapesos, almenys en el curt termini. La pressa per vendre part del club és un senyal evident de problemes econòmics en un moment en què la reforma del Bernabéu ha continuat incrementant els costos i no es pot explotar -almenys fins que la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament aprovin lleis a mida- com s'havia previst. Com es conjuga protegir els socis amb desposseir-los d'un percentatge significatiu del club?
Florentino, en vint anys, ha passat de robar-li al Barça la principal estrella a anunciar una oferta per valor de 150 milions d'euros per un jugador de Champions en el marc d'una entrevista al programa d'Iker Jiménez. Ningú pot menystenir el paper del president blanc, perquè ha sabut construir una dinastia a Europa amb equips capaços -com sempre recorda Jon Sindreu a La setmana tràgica d'El Suplement de Catalunya Ràdio- de competir només durant uns quants minuts en els partits veritablement rellevants, però viu en una realitat que ja no existeix. Demanar a la UEFA que retiri al Barça els títols aconseguits durant l'etapa del cas Negreira és un deliri digne d'haver perdut del tot el nord.
Per començar, perquè el club blaugrana i el Madrid només s'han enfrontat una vegada en els últims quinze anys en Champions: va ser aquella eliminatòria de l'assistència deliciosa de Sergi Busquets per l'eslàlom de Leo Messi, i en què José Mourinho -que ara torna al Bernabéu, perquè Florentino deu pensar que el passat és l'únic que no et pot trair- va demanar als seus jugadors que es preparessin per perdre i, d'aquesa manera, continuar queixant-se artificialment dels àrbitres. I un altre element: en bona part de les competicions europees que ha guanyat el Madrid, sempre hi ha algun error arbitral que els somriu. En l'eliminatòria que sigui, també finals. Us sona Pedja Mijatovic?
L'imperi, en tot cas, mostra signes de desgast i es bunqueritzarà, perquè és exactament el que fan els règims quan comencen a perdre. Florentino, en el fons, podrà exhibir tot allò que s'havia proposat quan plegui: un palmarès immaculat, una obra faraònica i una nova estructura societària que, en el mig termini, es pot convertir en un problema seriós. Però això li serà igual, com li ha estat sempre igual la part estètica del futbol. Li han sobrat els entrenadors, ha tingut al·lèrgia al talent i, quan les coses han començat a anar malament, se li ha vist a la cara la frustració -i la por- de qui no sap com reaccionar davant l'adversitat perquè, al despatx, tothom li ha donat la raó.