Fa alguns anys, quan el procés bullia d'entusiasme, un sector de l'independentisme va somiar amb el retorn triomfal de Carles Puigdemont. La presidència de Quim Torra era vista llavors com un parèntesi forçós, un estrafaig fugaç, una tapadora. Puigdemont era el president legítim per molt que l'article 155 hagués fet callar per la força la veu de les urnes. Havia d'arribar el dia en què les aigües tornessin al seu llit i el bastó de comandament tornés a les seves legítimes mans. Encara quedava algun desig de somiar un futur republicà sense presos ni represaliats.
Una teoria més pessimista, no obstant això, va anar guanyant pes en l'ambient. Era raonable pensar que Puigdemont conservaria la seva veu de comandament, si més no des de la llunyania de Waterloo. Era també assenyat valorar el capital simbòlic d'un president forçat a l'exili. El que ocorre és que el temps i la distància no sempre juguen a favor de les nostres aspiracions. S'intuïa que la rutina administrativa acabaria reafirmant el marc autonòmic. També era previsible que la pugna entre Junts i ERC acabés per trencar les costures de la unitat independentista.
Ara ho veiem tot més clar. Avui dia, el pes de Puigdemont en la política espanyola és inequívoc i no hem de subestimar el paper del seu partit en l'aprovació de la llei d'amnistia. Però la política catalana ha patit una mutació en aparença irreversible. De fet, una bona part dels votants de Junts sembla haver-se decantat per Sílvia Orriols. Així ho suggereix l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, que ve a confirmar una sospita generalitzada.
Els optimistes més recalcitrants s'aferren a una altra dada: el suport a la independència ha crescut fins a recuperar l'alè d'altres anys. El problema, és clar, és que no hi ha independentisme viable sense que mediï alguna estratègia d'unitat. I mai hem estat tan lluny d'aquest panorama. Al clima de desencantament cal sumar una llarga llista de greuges i rancors entre partits. El creixement d'Aliança Catalana tampoc sembla contribuir a una hipotètica atmosfera de concòrdia.
En aquestes, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea arriba per a avalar la llei d'amnistia. Entre les raons jurídiques, s'ha apel·lat a la reconciliació nacional i a la voluntat d'apaivagar el conflicte. Aquí apareix una curiosa paradoxa: la legitimitat de Puigdemont emanava precisament del conflicte amb l'Estat. L'emancipació nacional catalana i la reconciliació nacional espanyola sonen ara com dos projectes antagònics. Puigdemont va abandonar una Catalunya que ja no existeix. Quan torni sense risc de condemna, i tant de bo sigui aviat, estarà condemnat a reinventar-se.