Mentre el Sant Pare ens posa a tots davant del mirall, ens fa surar les nostres contradiccions més íntimes. Si creus o no, si hauries de fer-ho, si de petit no sé què, si l’àvia, si vas fer la comunió però vaja, o si com és possible que tanta gent es cregui aquesta historieta i per què ens toca pagar aquesta festa. Malgrat com de fatxendes som, no ens agrada posicionar-nos quan no volem. Som el que som, però sense preguntes; no n’heu de fotre res. No ens agrada que ens preguntin. Preferim explicar-nos quan volem, no quan ens assenyalen amb el dit. A més, vivim en el moment en què no suportem les turres dels altres, ens cansa tot el que no surti del nostre melic. Perquè no volem veritats, no som capaços d’entomar-les. Fins i tot quan esperem notícies, bones o dolentes, preferim no obrir la carta que ens porta el correu del tsar: som la mare del soldat Ryan. Però la vida, que és molt puta, sempre arriba a atrapar-te.

De la mateixa manera que, durant dos dies, el bisbe de Roma serà al Palau Episcopal de la plaça Nova de Barcelona, també a dos carrers, a la plaça dels Fotògrafs Català, lliscant pel carrer Mercaders, hi ha sovint un tríptic definitori de què és la humanitat. Por, esperança i una moneda de dues cares: la victòria i la derrota. Persones sense llar que fan nit i recullen les seves coses amb l’albada. Famílies humils que porten els seus nanos a esbarjo a mitja tarda. Parelletes que busquen el recer de la foscor i els racons que permeten la llunyania de les coses a primera vista. 

A dos-cents metres d’on Lleó XIV passa la nit hi ha persones que, com tu i com jo, viuen en la desesperació i l’angoixa tot esperant el triomf de les seves voluntats i una empenteta del destí. Tot arriba: aquelles notícies que sabies que finalment deixarien de ser un potser per ser ja un avui. I deia que soc testimoni aquí i ara de la victòria i la derrota. Perquè m’adono que no hi ha qui pugui decidir si la vida d’un és una cosa o una altra. Quin judici pots emetre quan no tens valor per dir-te que estàs perdut? L’arrogància que em desfila per dintre no m’ho posa fàcil.

Hi ha un nen que al matí surt de casa, agafa la mà de la seva mare i cuitacorrents desfila cap a l’escola. Una escola on amb prou feines juga amb cap altre nen. Té dos amiguets, parlen de cartes de Pokémon, de Lamine Yamal i de vídeos de TikTok que degluteixen quan poden prendre el mòbil als seus pares, també addictes als vídeos de quinze segons. Aquest nano l’he vist diverses tardes al petit parc infantil del barri de Santa Caterina, allà on els turistes giren cua, i em genera tendresa. 

Quan ens trobem ja em reconeix. I somriu, un segon, per tornar després ràpidament a una tristesa militant. No es relaciona amb ningú. Algun cop es queda assegut en un d’aquells gronxadors que són un cotxet petit enganxat amb una molla a terra. Mirada perduda. Em fa pensar que ell creu que no ha tingut sort amb la família que li ha tocat. Creu que no té família, creu que no l’estimen prou. Estic segur que se sent molt especial. No sé si es pensa que en mereix més, però no està content. I quan em veu es permet desconnectar un segon. Potser som de la mateixa tribu. Dels insatisfets sense motiu, però això no t’ho pots diagnosticar tu mateix, perquè tu mateix sempre tens raó.

La malenconia és la droga a la qual soc més addicte. Té tantes maneres de ser consumida. Ionqui de la melangia. Enganxat a trobar a faltar el que no ha passat mai. En la primera escena del tercer acte de Les noces de Fígaro, la comtessa es pregunta: “On és el nostre passat?”. I jo, que sempre l’he lamentat, m’adono que l’he anat oblidant. Com puc haver comès tal assassinat de la memòria? Però si, com deien els poetes, som “presoners d’un món ple de possibilitats”, com he pogut fallar també en això? No pot ser només per la por, un altre vèrtex del tríptic humà que m’ocupa, aquesta recerca del manual d’instruccions per fugir. De què? Ja t’ho diré quan ho sàpiga.

Aquest cortisol, aquest córrer cap endavant. Aquest voler sense necessitar. La por té tants prismes. La solitud, aquesta amenaça. I, com diu Paul Auster, “es viu sol; els altres són a prop, però la vida es viu en solitud”. I ja ho entenc, però em fa més paüra la frase que segueix: “A vegades aconseguim albirar el misteri de l’altre, fregar la seva veritat, però això passa molt poques vegades”. Té raó. I què fas quan s’alineen els planetes i això passa? Quan saps que és de debò, vull dir. Que som grandets. Que és veritat que ens hem enfadat algun cop. Que és cert que ja no vols parlar amb mi. Que tens raó quan em dius que ja em vas dir que això no podia seguir.

A les relacions no hi ha farols. Soc molt mal jugador. Ni estratègia ni tàctica, però el meu amic de la universitat em diu que això em fa el millor jugador de cartes del món. M’estima. No cal que em menteixi. No hi ha farols, dic; jo no en sé fer, confesso. Perquè tot ve pel broc gros. Tot tal com raja. Tan llest que em penso que soc. La memòria no és estàtica, és un exercici creatiu dinàmic. Ni és ni vol ser exacta. El biaix soc jo. Pot aterrar, pot alleujar, però qui fa la pel·lícula soc jo.

Entre el millor Scorsese i el pitjor Visconti. I quan tinc prou pebrots per parlar-me al mirall, que semblo boig, només faig que demanar que no m’obliguis a somiar en ahirs, no em condemnis a escollir entre l’oblit o la malenconia. Em diu el doctor que el problema no és que no ho sàpiga, que ja ho sé, sinó que no acabo de deixar anar. Però com he de passar amb les cartes que tinc? No s’entendria. Ser valent és tornar-hi, provar de nou; la por la portem sempre amb nosaltres, ja no em menja la moral.

Una de les activitats més fàcils de titllar de postureig intel·lectual és fer allò de dir “estic rellegint” tal o qual autor. Curiós que no passi si tornes a escoltar tal disc o a veure tal pel·lícula. La literatura deu ser més sospitosa. La frase em cau a les mans. Com si Kafka hagués escrit: “Abans deixava la porta oberta per a tothom a qui estimava. Després vaig adonar-me que hi ha qui gaudeix més de saber que pot tornar que no pas de fer-ho. Ara la porta és tancada, no perquè hagi deixat de sentir, sinó perquè esperar es va tornar més dolorós que acomiadar-se”. I m’hi rebel·lo! Que no. 

Els que em coneixeu sabeu que soc radicalment moderat. O que això és el que dic perquè soc un bon tros d’animal. I la meva revolta contra la por, contra el maniqueisme del blanc o negre, és militar en l’esperança amb la ceguesa d’un militant soviètic. No vull escoltar ningú. No teniu raó. El nen del carrer Mercaders té raó quan em somriu. Aquell maleït segon és la clau de volta de tot plegat. Sí, Lleó XIV, tu també ho has de saber: a dos-cents cinquanta passos tens la resposta quan aquest nano amb cara dual m’ensenya les dents i emet un senyal. Una llum de far, com si fos el far d’Artutx, que et diu que vagis amb compte amb les roques, però que, si tens valor, sempre podràs navegar. I si això no és esperança, jo ja no sé què estem fent aquí.

Esperança s’ha quedat com una paraula naïf, voluntarista, infantil, queca, inofensiva. I trobo que és la benzina dels motors dels tancs que conqueriran el futur. Com a mínim el meu. I el teu també. Perquè encara que no vulguis sortir a la foto no ets gens conformista. I tens un pla. El teu. No n’he de fer res. Només demano estar al costat, per si et cal res. Ni davant ni darrere. Només vull defensar la meva voluntat. Parlo de voler sense necessitar, però també et necessito. Però també sé que no es pot tenir tot el que vols. Et necessito, et dic; ho sento, ho admeto, i també et vull tant que ampliaré tots els rellotges del món per tenir el temps que em cal. Ni el temps ni l’espai poden ofegar aquesta esperança.

Por, esperança i aquesta moneda de dues cares que són la victòria i la derrota. Tríptic trampós i mel·liflu. Perquè tot plegat va de mirar-se. Sí, prova d’aguantar-te la mirada un minutet al mirall. No vaig de gurú ni de terapeuta alternatiu. I dic tot plegat perquè la resta és ja mirar-nos. Els ulls amb els ulls, els somriures ja parlaran entre ells. I tota la resta que no veiem.

Però crec que ja t’has adonat de l’unmei no akai ito, el fil vermell del destí que ens uneix. D’acord, potser és una mica complicat, però segur que notes un fil vermell invisible que connecta les persones que estan destinades a trobar-se. Aquest fil sol estar lligat al dit petit en la tradició japonesa. Mira-te’l. El fil es pot estirar, embolicar o fer nusos, però mai no es trenca. Si no el veus, segur que el notes. Això dona certa tranquil·litat.

Podem donar les voltes que calgui, que si Ulisses i Penèlope, que si Florentino i Fermina, però, independentment del temps, la distància o les circumstàncies, el coi de fil vermell ens té allà. No intentis tallar-lo: ho he provat i no hi ha tisores ni ganivet al cosmos que ho faci. I això és també el que veu el nen del barri de Santa Caterina. No pas un fil lligat a mi, ni a la família que somia, ni a cap promesa concreta. Veu un horitzó, un futur, una escletxa. Una esperança. I potser per això, quan somriu aquell segon maleït, ens salva una mica a tots.