A Davos no només es parla de Groenlàndia. Trump va confirmar ahir a Suïssa la prohibició de compra de cases unifamiliars per a grans inversors. Ho va fer mentre es disculpava als magnats de Wall Street, a qui considera els seus amics i defensors. L'antipresident dels EUA ho havia anunciat ja el dia 6 a través de les xarxes socials, i el 20 de gener es publicava l'ordre executiva signada.

L'ordre dona 60 dies al Congrés per aprovar una llei que prohibeixi a les administracions federals aprovar, donar suport o participar en l'adquisició d'habitatges unifamiliars per part de grans inversors institucionals. Està pendent veure què volen dir amb «gran inversor institucional», però sembla que es definirà en funció del nombre d'habitatges que tingui l'inversor.

La prohibició està limitada a les cases unifamiliars, on als EUA viuen les classes acomodades i mitjanes. Deixa expressament lliure la inversió en pisos i apartaments, els anomenats multi-family households. Tot i que els grans inversors han estat penetrant en les cases unifamiliars en l'última dècada, els blocs d'apartaments continuen sent la major part del negoci.

L'efecte de la política no és menor, sobretot en tractar-se d'una reivindicació dels moviments per l’habitatge i partits d’esquerra que altres famílies polítiques han rebutjat categòricament. Però no afecta el principal focus d'interès dels grans inversors als EUA, en deixar en el lliure mercat les cases multifamiliars de lloguer. Per la lògica del desplaçament en les inversions (quan es tanca una via d'inversió, el capital busca alternatives), els lloguers als Estats Units tenen l'expectativa d'encarir-se, sobretot en aquelles ciutats on no hi hagi topalls. En les altres geografies que tinguin menys restriccions en habitatge per a les inversions, com Europa, podem esperar més pressions per part dels actors que hagin de deixar d'invertir als EUA i que busquin alternatives en aquests mercats.

La política de Trump s'ha d'entendre com una protecció i defensa del dret a la propietat. No reconeix l'habitatge com a dret humà, no incorpora proteccions per a les llogateres, no aborda la financerització sistèmica de l'habitatge (per a la qual cosa caldria, per exemple, eliminar els beneficis fiscals als inversors), i no aborda la principal eina per fer l'habitatge més assequible: l'ampliació del parc públic d'habitatge. Així i tot, sí que pot reduir el preu de compra d'habitatge unifamiliar als EUA.

La jugada de Trump ha descol·locat l'espectre polític, però s'ha d'entendre davant el creixent debat global sobre polítiques antiespeculatives. L'ordre executiva guarda una petita semblança amb la proposta de Sumar que no va prosperar: amb el suport d'ERC, Podemos, Compromís i Bildu, es proposava prohibir les compres d'habitatge per part de persones jurídiques, amb els vots en contra del PP, Junts i Vox, i l'abstenció del PSOE i el PNB. També guarda semblances amb el debat que hi ha a Catalunya i Barcelona arran de la proposta dels Comuns en la matèria.

Si s'implementessin, tant les polítiques de Trump com les propostes de Sumar i Comuns tindrien l'efecte d'impedir més especulació amb habitatge. Els fons d’inversió com Blackstone o Cerberus controlen a Espanya 32.000 habitatges de lloguer, segons dades de Civio. Però les motivacions de Trump cauen molt lluny de recuperar l'habitatge com un bé social i no com a bé de mercat, i són una barreja de l'exasperació real de les classes mitjanes i baixes i la necessitat de desviar l'atenció dels conflictes interns.

Les baixes taxes d'aprovació internes que la ciutadania li dona a Trump; la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora; el risc que el Partit Republicà perdi la majoria del Congrés en les pròximes eleccions legislatives de midterm de novembre; i la victòria de Mamdani a Nova York han canviat la narrativa del magnat estatunidenc, que ara inclou també polítiques que suposadament busquen l'assequibilitat. No oblidem tampoc que l'expansió imperialista dels EUA a l'Amèrica Llatina amb la invasió de Veneçuela o l'amenaça d'annexió de Groenlàndia contribueixen a dividir l'atenció dels conflictes interns que es despleguen al país nord-americà, com la persecució de persones immigrades i la repressió extremament violenta d'ICE.

La mesura contrasta amb el Pla Europeu d'Habitatge Assequible, publicat a mitjans de desembre passat. Tot i reconèixer el dret a l'habitatge com a un dret fonamental i la financerització i l'especulació com a fenòmens a abordar, busca incentivar la inversió privada en habitatge sense proposar, de moment, limitacions socials que assegurin l'assequibilitat a llarg termini de l'habitatge finançat amb recursos mixtos (públics i privats). Si una mesura antiespeculativa com aquesta ha sortit de la Casa Blanca, la pregunta és quines excuses els queden als partits que la rebutgen a casa nostra.

Agraïments a: Alessandra Palomar.