Una de les singularitats més destacades de l’independentisme polític contemporani és, paradoxalment, la feblesa del seu caràcter polític, de tal manera que, pel que fa a certs aspectes, apareix més aviat com a apolític, incloses les formacions de més pes institucional. Crida l’atenció l’escassa o nul·la importància prestada, avui encara, a aspectes essencials en la vida col·lectiva de qualsevol país, com ara la seguretat pública i la defensa nacional. Sembla talment com si nosaltres fóssim l’única nació del món que no ha de preocupar-se per aquests temes, potser perquè hi ha qui creu que no ens cal ni una cosa ni l’altra, ni seguretat, ni defensa? Sovint el caràcter naïf, ingenu, happy flowers, del nostre independentisme en aspectes concrets ens fa adonar del poc sentit d’Estat que encara tenim.

Més enllà de la participació ciutadana que es pugui produir en algun moment concret, en condicions normals la seguretat pública reposa en la policia del país i la seguretat nacional en les forces de defensa pròpies, és a dir, en l’exèrcit nacional. Hi ha, en la cultura política catalana d’aquestes darreres dècades una al·lèrgia evident, o, si més no, una incomoditat constatable a l’hora de tractar certs temes que són normals en qualsevol país del món. Parlo d’aquestes darreres dècades i no pas d’abans, ja que, als anys 30, l’anomenat ordre públic depenia de la Generalitat i no sols el cos de Mossos d’Esquadra, sinó també els guàrdies d’assalt i la guàrdia civil. Aquesta duia brodat en vermell sobre la camisa verda la inscripció “Guàrdia Civil al Servei de la Generalitat de Catalunya”.

I no només això, sinó que en la nova situació creada el juliol de 1936, desbordant completament el marc constitucional de la República espanyola, la Generalitat es dotà d’una Conselleria de Defensa, evidentment no estatutària, creà els seus propis fronts de guerra (Aragó i expedició militar a Eivissa, Formentera i Mallorca) i organitzà la seva Escola Popular de Guerra en la qual es formaren prop de dos mil oficials de l’exèrcit popular, l’himne del qual fou escrit pel poeta Joan Oliver, Pere Quart. En tot el període democràtic iniciat el 1977, si la memòria no em falla, només recordo un sol cas en què un partit català, en unes eleccions, inclogués dintre del seu programa un llarg capítol destinat exclusivament a Defensa, a més del de seguretat, clar. I ho recordo perquè conec prou bé la persona que els va redactar.

El 14 de juliol de 1983, el Parlament aprovava la creació d’un cos de policia propi, amb el nom de “Mossos d’Esquadra”, al qual s’integraven els agents procedents de la Diputació de Barcelona. I aquell mateix any, la primera promoció va entrar a formar-se a l’acabada de crear Escola de Policia de Catalunya. Només homes, ja que les dones no van poder-hi entrar fins a l’any següent. Molts joves van apuntar-s’hi en un gest carregat de simbolisme, ja que hi anaven moguts per esperit de servei al seu país, des de conviccions democràtiques i nacionals indubtables, en contrast amb la nefasta experiència dels cossos i forces de seguretat espanyols (CFSE), instruments severs de repressió emprats per la dictadura franquista.

Aquell primers anys van ser d’entusiasme i ambició, forjant un cos policial jove i diferent, format en els principis democràtics de respecte i protecció de les persones, els seus drets i propietats. Un nom clau del moment va ser Miquel Sellarès, primer director general de seguretat ciutadana, que contribuí a elaborar i difondre tota una cultura democràtica catalana en qüestions policials i, amb col·laboradors de diferents tradicions polítiques, divulgà el concepte de “Policia de Catalunya”, que incloïa alhora els Mossos d’Esquadra i les policies locals, configurant un únic sistema de seguretat. El 1989, els Mossos van fer-se càrrec de la vigilància del sistema penitenciari.

I, cinc anys després, en començà el desplegament per Osona.  La llei del 1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, únic nom legal i no pas “policia autonòmica”, els definia com a policia ordinària i integral, alhora que es formalitzava el procés de substitució de la guàrdia civil i la policia nacional, malgrat que també permetia la incorporació als Mossos de membres procedents d’aquests cossos, tot i les esmenes en contra de l’ERC i la IC de l’època.

El 1998, els Mossos van assumir les competències de trànsit i la fesomia policial a les carreteres de Catalunya canvià completament. El desplegament arribà a la capital catalana el 2005 i, finalment, abastà tot el territori del Principat en fer-se efectiu a les regions policials del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Actualment, els Mossos són la policia integral de referència a tota Catalunya, amb competències en seguretat ciutadana, ordre públic, trànsit, policia judicial, crim organitzat i terrorisme en els termes que estableix la legislació vigent. El cos de seguretat va tenir el seu punt àlgid de prestigi, professionalitat i confiança ciutadana en la gestió dels atemptats de l’agost de 2017. I va continuar l’1 d’octubre del mateix any, amb un comportament radicalment diferent a la violència emprada per la policia espanyola en aquella mateixa data.

Actualment, davant la inacció, el desinterès i la deixadesa que senyoreja la política catalana en matèria de seguretat pública, l’Estat, mitjançant el seu delegat del Govern a Catalunya, ha iniciat una operació “retorn” dels CFSE plantejada molt sibil·linament en les formes, “para que se note el efecto sin que se advierta el cuidado”, lluny dels procediments rudimentaris i hostils emprats fa dècades per l’exgovernador Ferran Cardenal. Segons el delegat Carles Prieto, la policia nacional espanyola és “part essencial” del model policial de Catalunya, alhora que assegura que la guàrdia civil, a Catalunya, “hi ha estat, hi és i hi serà sempre”,  afirmació que no se sap si és una amenaça o l’expressió d’una voluntat. Al mateix temps, és la mateixa Generalitat qui ha fet venir tiradors d’elit de la guàrdia civil per abatre porcs senglars, com si no n’hi hagués entre els Mossos, i menystenint totalment l’existència del propi cos d’agents rurals. 

Si continuem badant, ens podem trobar amb una mena de procés de substitució policial, però a l’inrevés, en la qual els CFSE substitueixin, de fet, la policia de Catalunya cada cop en més àmbits, de forma progressiva i imperceptible. És significatiu que massa sovint els CFSE apareguin en accions individuals de gran ressò mediàtic, o bé al costat dels Mossos, generant la imatge que, de fet, els tutelen, que aquests no poden assumir en solitari segons quines grans intervencions i que la policia de veritat són ells. El desànim no pot apoderar-se de la Policia de Catalunya en veure la preocupant evolució de les funcions policials al nostre país i determinats moviments a l’interior del cos. Evitar-ho, modificant polítiques, no depèn només del partit governant a la Generalitat, sinó també, molt principalment, d’aquells que, amb el seu vot, fan possible que governi.