El 9 de març de 1981, pocs dies després del 23-F, el CESID va emetre un informe sobre l'“amenaça interior” i el va remetre al president de la Junta de Caps d’Estat Major, l’actual JEMAD. El document -desclassificat aquest dimecres- alertava de la possibilitat que una declaració unilateral d’independència (DUI) a Catalunya o el País Basc provoqués la intervenció de les Forces Armades.
Segons l’informe, el març de 1981 a Catalunya “el separatisme violent no assoleix una gravetat preocupant”, però la conflictivitat podia provenir “del nacionalisme català no revolucionari” amb actuacions “des de les mateixes institucions autonòmiques, o consentides per elles” que puguin “enfosquir les relacions entre l'Estat i la comunitat autònoma”. El document identificava tres fonts d’aquesta suposada amenaça interior: els “grups separatistes, revolucionaris o involucionistes”. Concloïa que, malgrat la crisi d’aquell moment, “no és probable” que tingués lloc “un procés revolucionari clàssic”.
En aquest sentit, recordava que el Moviment Comunista disposava d’una militància de 6.000 membres i “té escassa entitat”, que només un grup reduït del PCE pretenia fer un procés revolucionari, i que altres grups d’extrema esquerra com la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) tenien “escassa incidència”. En canvi, sostenia que “el separatisme” representava “l’amenaça interna més important”, especialment al País Basc, on Herri Batasuna i Euskadiko Ezkerra van obtenir el suport del 15,2% del cens electoral a les eleccions de 1980, tot i que “només el 22,4% dels votants d’aquestes opcions es mostren partidaris de la lluita armada”.
Por de les institucions d'autogovern
Pel que fa a Catalunya, sostenia que “el separatisme violent” no assolia “una gravetat preocupant”, i grups com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) “tenen molt poc suport popular”. Segons l’informe, aquell 1981 a Catalunya “el problema del separatisme violent no assoleix una gravetat preocupant de moment”, i els grups que propugnen la lluita armada “disposen de molt poca militància”.
Així, recollia que les consultes electorals “han demostrat un suport popular escàs a les forces polítiques d’ideologia separatista revolucionària”. En tot cas, advertia que al País Basc i a Catalunya “es podria originar fets i actituds separatistes susceptibles de provocar una decisió del govern en relació amb algun tipus d’intervenció de les Forces Armades”.
Possible DUI
Entre les hipòtesis cita “una actitud insurgent de masses populars numèricament importants”, una “actitud de desobediència civil prou generalitzada” o un “acte de declaració unilateral d’independència o actitud similar en l'àmbit local”. També “un salt qualitatiu i quantitatiu en l’activitat terrorista que doni pas a la guerrilla”. Qualsevol d’aquestes quatre hipòtesis, segons el document, podia provocar “una decisió que origini l’ús de les Forces Armades”, o bé “per conveniència de donar una resposta dissuasòria amb la simple presència de les Forces Armades”, o per “un desbordament de les possibilitats de les Forces de Seguretat de l'Estat”.
En aquell moment considerava que les situacions més probables eren “una actitud de desobediència civil prou generalitzada” o “un acte de declaració unilateral d’independència o actitud similar en l'àmbit local”. “Tant una actitud de desobediència civil com una declaració unilateral d’independència podrien donar-se en qualsevol moment en l'àmbit d'Ajuntament”, afegeix, i “la seva importància seria determinada per l’entitat numèrica dels que seguissin la consigna i la diversificació, o no, dels focus conflictius”.
Risc de "desbordament" de la policia
Qualsevol d’aquests dos casos “pot suposar un desbordament de les Forces de Seguretat de l'Estat o aconsellar una intervenció de les Forces Armades de caràcter dissuasiu”. El document també apunta que el separatisme violent gallec “té poc eco” tot i que “pot constituir una amenaça potencial a molt llarg termini”, i que a Canàries, el grup armat MPAIAC roman “gairebé inactiu”. Al País Valencià i a Andalusia, afegeix, “les tendències separatistes són molt minoritàries i no tenen suport popular”.
