Josep Irla i Bosch, el més gran de tres germans, va néixer el 24 d’octubre de 1876 a Sant Feliu de Guíxols, en una família originària de l’Alt Urgell. Els pares, Josep i Rita, eren els propietaris de la taverna de Cal Romaguer, nom de la casa on havia treballat el besavi i que ja els quedà com a renom familiar. Allà, el futur president s’amarà del republicanisme federal i catalanista de l’Empordà, terra d’Abdó Terrades i Pere Caimó. Era aquesta la ideologia dels seus avantpassats, com el laïcisme, l’adhesió a la maçoneria, on arribà al grau 33, i l’honestedat personal.
Amb el seu pare, diputat provincial, promogué el Centre Republicà Federal Català i també amb el germà, promotor de la revista local El Programa. El 1902 es casà amb Florència Bas i Parent, ganxona també com ell, i membre d'una família d'obrers tapers, la indústria local característica. No tingueren descendència, però s’afillaren Encarnació Pijoan, que sempre els acompanyà. Tres anys després, sortí elegit regidor i el 1909 batlle de Sant Feliu, càrrec que ja exercia accidentalment i on destacà per la seva eficiència executiva, els comptes clars i un esperit ampli de tolerància. Es preocupà per la gratuïtat de l’ensenyament per als sectors més desfavorits i per l’impuls a l’ensenyament del català, el francès i l’esperanto a les escoles municipals. El 1911 fou elegit diputat provincial per la Unió Federal Nacionalista Republicana i, més endavant, fou diputat de la Mancomunitat, des d’on reclamà a Madrid una càtedra de llengua catalana per a funcionaris destinats a Catalunya, tant autoritats com empleats.
Com que la dictadura de Primo de Rivera n’obstaculitzà l’acció política, Irla es dedicà plenament a la indústria tapera, fins que amb el règim republicà, el 28 d’abril de 1931, fou nomenat Comissari Delegat de la Generalitat, a Girona. Militant d’ERC, va ser membre de la Diputació encarregada de redactar el nou Estatut d’Autonomia, organisme on compartí el càrrec de vicepresident amb Lluís Companys. Com a comissari de la Generalitat, un cop suprimides les diputacions provincials, era conseller adjunt del govern català i n’assistia a les deliberacions regulars. Diputat al Parlament de Catalunya per Girona, a les eleccions del 20 de novembre de 1932, va ser el candidat més votat de Catalunya, en proporció al nombre d’electors. Nomenat conseller de Governació per Macià el gener de 1932, una afectació asmàtica li impedí d’assumir-ne el càrrec, si bé el juliol de 1933 ocupava la direcció general d’Indústria del govern de la República, a Madrid, i aquell octubre accedia a la direcció dels Serveis d’Assistència Social de la Generalitat.
L’estiu de 1936 assumia les funcions íntegres del conseller d’Assistència Social J. Puig i Ferrater i, a l’octubre, amb el conseller titular de Cultura, Ventura Gassol, també fora del país, es feu càrrec del seu departament amb el títol de sotssecretari de Cultura i el gener següent era nomenat director general del Patrimoni i Rendes. En els moments més difícils, Irla apareixia sempre com l’home adequat per a fer front amb encert a totes les adversitats. L’1 d’octubre de 1938, amb part del territori català en mans de l’exèrcit franquista i amb la imminència de la derrota militar i l’ocupació del país, el Parlament de Catalunya l’elegia president de la cambra i, en cas d’absència del titular de la Generalitat, president d’aquesta. El 28 de gener de 1939 travessava la frontera i s’establia primer al Voló i a Ceret i, més endavant, a Cogolin (Provença), on reprengué la seva activitat professional d’industrial taper.
Afusellat el president Companys, Irla n’assumí el càrrec que per llei li corresponia i desatengué el consell d’exiliar-se a Amèrica, en aquelles hores de perill i d’incertesa. Ho feu amb l’enteresa i la dignitat que li eren pròpies. El 20 de novembre de 1940, coincidint amb l’aniversari de les primeres eleccions al Parlament, envià una carta a tots els diputats on els encoratjava a ser fidels a “l’ideal de llibertat, al poble i a la pàtria dels catalans”. La necessitat de comptar amb uns punts mínims d’entesa, dugué Irla, Rovira i Virgili, H. Torres i J. Sauret a redactar els Deu punts de Montpeller, document datat el juliol de 1943, en què es defensava el retorn a la legalitat estatutària i el restabliment de la Generalitat, sense renunciar a unes llibertats més àmplies en el marc europeu i el rebuig a col·laborar amb qualsevol govern que no reconegués la institució catalana d’autogovern.
L’alliberament de França, un any després, permeté de reactivar el Consell Nacional creat per Companys, a partir de P. Fabra i Rovira i Virgili, únics membres residents a França i Irla adreçà un missatge als catalans, l’octubre de 1944, entrat clandestinament al país i datat “en terra lliure de França”. Dos mesos després, constituïa el Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat, presidit per A. Rovira i Virgili, amb l’objectiu de preparar les tasques del futur govern a Catalunya. El setembre de 1945 constituïa l’únic govern català format a l’exili i integrat Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Joan Comorera i Josep Xirau.
Més endavant van incorporar-s’hi també Manuel Serra i Moret i Pau Padró. En data 11 de setembre de 1946, Irla trameté a l’ONU un memoràndum on remarcava la identitat nacional del poble català, el seu desig històric de llibertat i la repressió intensa que rebia per part del règim franquista. A les acaballes de l’any següent, el govern restava dissolt per les dissensions internes de la política catalana i l’absència de reacció internacional davant la continuïtat de la dictadura militar a l’Estat espanyol.
La mort de Fabra el 1948 i de Rovira i Virgili un any després, amics i consellers d’Irla, anaven deixant sol el president. L’abril de 1954 nomenava Josep Tarradellas conseller primer i constituïa un Consell de Catalunya. Un mes després, escrivia Tarradellas en aquests termes: “el meu estat de salut ha anat agreujant-se i m’interdeix, avui, l’exercici de qualsevulga de les funcions que constitucionalment em pertoquen. Per totes les consideracions damunt dites, em veig obligat a renunciar a la Presidència de la Generalitat”. Quatre mesos més tard, el 5 d’agost, a la Ciutat de Mèxic, el conseller primer el succeïa en el càrrec.
El 19 de setembre de 1958, a la població provençal de Sant Rafèu on residia, moria Josep Irla i Bosch, “vell, malalt i pobre”, en paraules seves. Home de faccions dures que amagaven la seva bondat natural, lluny sempre de les conxorxes polítiques, era tan català que semblava esculpit en boix, segons paraules de l’escultor Joan Rebull. Amb el seu aspecte d’home de poble, senzill i auster, ha estat l’únic català que ha ocupat tots els càrrecs possibles en la nostra estructura institucional. Dotat d’un enorme sentit pràctic de la vida i de la política, gestor públic eficient lluny dels interessos personals, fou un home íntegre que guanyà totes les eleccions a què va presentar-se. Macià assegurava que “quan nosaltres hi anem, l’Irla ja en torna”. I Pompeu Fabra deia que “darrere l’aspecte aparentment modest de l’Irla, hi ha una càtedra de reflexió i de bon sentit”.
Enterrat al cementiri laic de la seva ciutat natal, en una tomba discreta juntament amb el pare, la seva figura no és prou present en la memòria dels catalans d’avui, tot i comptar amb alguns carrers amb el seu nom, el seu bust al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i que el seu partit, ERC, tingui la Fundació Irla com a centre de recerca, anàlisi i reflexió sobre el país i el món d’avui. Aquell que considerava que “els catalans estimen, amb un doble amor inseparable, la pàtria i la llibertat” bé mereixeria un nivell superior de reconeixement a la societat catalana d’avui. Fou ell qui va presidir la Generalitat en els anys més negres de la seva història i l’únic titular de la institució que, com a president, mai no va poder entrar al Palau de la plaça de Sant Jaume.
Per a saber-ne més: Josep Irla. President de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Felip Calvet i Costa i J.M.Roig Rosich, editorial Teide, Barcelona, 1981.
