El 21 de juny de 1882, Lluís Companys i Jover va néixer al poble del Tarròs (Urgell), integrat al municipi de Tornabous al qual estava també vinculat, per la família materna, el dirigent sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre, amb qui el futur president jugava de xiquet. Era el segon fill, de vuit germans, de Josep Companys, un hisendat liberal i il·lustrat, i de Maria Lluïsa de Jover, hereva de la baronia de Jover, títol nobiliari a què van renunciar els seus descendents. El futur dirigent republicà, doncs, pertanyia a la petita noblesa rural catalana. I, per edat, era coetani d’Antoni Rovira i Virgili, dels escriptors Joan Puig i Ferrater i Ramon Vinyes i del mecenes i patriota castellonenc Gaetà Huguet, com també del guerriller rifeny Abdel-Krim, del president nord-americà F. D. Roosevelt i de l’escriptor irlandès James Joyce.
Va fer els primers estudis al poble i el batxillerat a Barcelona, on també estudià la carrera de dret i on va conèixer Francesc Layret. Als 18 anys fundà l’Associació Escolar Republicana, amb el mateix Layret, Humbert Torres i Josep M. Espanya, amb els quals, en el futur, coincidirà en el mateix combat polític. En aquests anys de joventut i d’activisme universitari era conegut com el “pajaritu”, col·laborava a la revista La Defensa Escolar i, igual que altres futurs dirigents de l’esquerra catalana com és el cas de Joan Comorera, s’inicià en política en els rengles del reformisme republicà espanyol. El 1906, com a reacció als Fets del Cu-cut, va fer costat a Solidaritat Catalana amb el grup d’Unió Republicana de N. Salmerón, amb Francesc Layret, Laureà Miró i Trepat i Eduard Micó i això li facilità la coneixença de Mercè Micó i Busquets, la germana d’Eduard Micó. Aquest advocat tarragoní i futur cunyat, va ser elegit diputat a la Mancomunitat de Catalunya, els anys 1911, 1915, 1919 i 1923. Més endavant, Companys s’integrà a la Unió Federal Nacionalista Republicana de la qual presidí la secció juvenil. El 1909, en el context de la Setmana Tràgica, va patir el seu primer empresonament.
El 16 d’octubre de 1910, a l’església de la Concepció de Barcelona, Companys es casà amb la tarragonina Mercè Micó. En el certificat de matrimoni, Companys hi apareix com a periodista de professió. Tenien tots dos la mateixa edat, 28 anys, cinc mesos més gran ella que ell. La parella va tenir dos fills: Lluís, nascut el 5 de novembre de 1911, i Alba, l’1 de febrer de 1915, però, els darrers anys ja no faran vida en comú i el matrimoni es dissoldrà, oficialment, el 1936, quan el president farà els tràmits per tal de poder casar-se amb Carme Ballester, a qui havia conegut tres anys abans. El dia de Santa Tecla de 1936, ja en plena guerra, arribà el divorci, pel qual la primera muller rebia la casa que s’havien construït a Sabadell i una manutenció econòmica regular, mentre el president es reservava la custòdia del fill, que tenia una malaltia mental. El 9 d’octubre d’aquell any es casà amb la segona muller, Carme Ballester i Llasat, quinze anys més jove que ell, independentista i d’esquerra i militant d’Estat Català, amb Ventura Gassol i el seu germà, Manuel Companys, com a testimonis de la cerimònia, davant el jutge municipal de Barcelona Sever Gibert Piera. Al certificat de matrimoni Companys, sent ja president, hi apareix com a advocat de professió. Els pares de la muller són Marian Ballester, de Benicarló (Baix Maestrat), valencià com el pare de la primera esposa, i Jacinta Llasat, natural de Santa Bàrbara (Montsià).
Durant la dècada dels anys 10 fou redactor en cap de La Barricada, s’adherí al Bloc Republicà Autonomista, fundà L’Aurora i col·laborà també a La Publicidad. El 1916, creà el diari La Lucha, amb Francesc Layret i el tarragoní Marcel·lí Domingo, llavors la figura d’esquerra més destacada aquí i a tot l’Estat. A les eleccions al parlament espanyol del 9 d’abril de 1916, Domingo es va presentar per Tortosa i hi obtingué l’acta de diputat, però Companys, que animat pel tarragoní també era candidat pel districte veí de Roquetes, no ho aconseguí. L’any següent, prengué part en la creació del Partit Republicà Català i en fou escollit conseller municipal a Barcelona. El novembre de 1920 fou detingut i empresonat al castell de la Mola a Maó, però hagué de ser alliberat en substituir com a diputat Francesc Layret, que havia estat assassinat. Llavors ja s’havia distingit per la seva acció com a advocat defensor de treballadors i sindicalistes i el 1922, reelegit diputat, s’oposà a la pena de mort al congrés, fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i dirigí el seu òrgan La Terra. Llavors duia ja deu detencions amb presó. La tardor de 1930 fou novament empresonat i formà part del Comitè Revolucionari de Catalunya en aquells temps en què el republicanisme era la primera identitat de l’esquerra.
Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit pel qual entrà a l’ajuntament barceloní, el 12 d’abril de 1931. Dos dies després proclamà la República a Catalunya i, amb el nou ordre institucional, fou nomenat governador civil de Barcelona, però a les eleccions del 28 de juny, a Corts constituents de la República, surt elegit diputat i cap de la minoria d’ERC. Hi defensà l’Estatut d’Autonomia i el vot femení. La tardor de 1931 fundà el diari d’ERC, La Humanitat. El 20 de novembre de 1932 obtingué l’acta de diputat al Parlament de Catalunya, del qual fou el primer president. El juny de 1933 fou nomenat ministre de Marina de la República fins a les eleccions al congrés de diputats del 19 de novembre de 1933 en què fou el diputat més votat de tot Catalunya, passant per davant del mateix F. Macià. Després de la mort d’aquest, ocupà la presidència de la Generalitat l’1 de gener de 1934, no sense reticències dels sectors més nacionalistes i de seguida constituí un govern de concentració, tònica general dels seus governs en el futur. Llavors era ja un gran orador de masses, capaç d’arribar amb facilitat al cor de la gent.
Avalador de la llei de contractes de conreu, favorable a la pagesia rabassaire, l’ambient polític s’anà enrarint, amb l’oposició de la Lliga a la llei i el creixent anticatalanisme del govern republicà de dreta. El tribunal de garanties constitucionals n’anul·là la llei catalana i, com a resposta, el Parlament català, en un gest clar de sobirania, l’aprovà de nou, desobeint-ne així la sentència. Condemnat a 30 anys de presó per haver proclamat l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, Companys fou no pas indultat sinó amnistiat, després de les eleccions del 16 de febrer de 1936 en què sortí elegit diputat de nou, i aquell març, quan tornava cap a Barcelona des de la presó del Puerto de Santa Maria, l’enorme gernació que l’esperava a Móra la Nova l’obligà a baixar del tren per saludar els que l’aclamaven, havent entrat ja en territori català, per oferir-li una rebuda multitudinària sense precedents, preàmbul del que s’havia de produir poc després a Barcelona i on pronuncià la famosa frase “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”.
Després de les primeres setmanes de desgavell i violència, a càrrec de grups incontrolats, coincidint amb l’esclat de la revolució social a conseqüència de l’alçament militar, Companys consolidà el poder de la Generalitat, promogué sempre governs de coalició i dugué Catalunya a una situació d’independència de facto, assumint competències i funcions no previstes ni a l’Estatut, ni a la constitució republicana. Alhora, mitjançant els consellers V. Gassol i J.M. Espanya, facilità la fugida del país de nombrosos elements de dreta, hisendats i clergues a qui salvà la vida amb la concessió de passaports i s’esforçà per protegir el patrimoni artístic del país. Malgrat això, de seguida esdevingué el blanc preferit de la dreta més reaccionària, ultracatòlica i espanyolista, estigma que s’ha perllongat fins avui. Amb la creació del Comissariat de Propaganda presidí un dels primers governs europeus amb una política comunicativa moderna i pròpia. Pot dir-se que, durant la guerra, la consciència nacional i el sentiment patriòtic de Companys agafaren una nova vigoria, de manera que pel que fa a Catalunya declarà que, en el futur, qualsevol solució no podria ser inferior a la confederal. En aquesta actitud cal valorar la influència que sens dubte exercí sobre ell la segona muller, militant independentista, i la seva pròpia reacció a l’espanyolisme quotidià exèrcit, obertament o no, pel govern republicà espanyol. La preocupació bàsica del president, però, era el seu fill adult Lluís, Lluïset, afectat d’una esquizofrènia greu, el qual va estar internat entre el gener del 1936 i l'inici de la Guerra Civil a l'Institut Pere Mata de Reus.
Ja a l’exili, creà el Consell Nacional de Catalunya, presidit per Pompeu Fabra, per ajudar els refugiats i la cultura catalana i el 13 d’agost de 1940 fou detingut pels nazis al poble bretó d’Ar Baol-Skoubleg, més conegut pel topònim en francès de La Baule, com recorda un monòlit bilingüe francès-català de la Generalitat i el consistori local, erigit el 2010 al carrer on visqué el president. Amb la col·laboració de la policia francesa fou posat en mans de les autoritats espanyoles i dut a Madrid, on va ser vilment torturat, escarnit i vexat. Companys va coincidir als calabossos amb el psiquiatre reusenc Francesc Abelló, que hi era també detingut i que havia tractat el seu fill malalt. Traslladat a Barcelona, fou afusellat el 15 d’octubre, després que un tribunal militar el condemnés a mort, en un consell de guerra que durà una hora i sense cap garantia jurídica. Avui, el seu nom honora carrers, places i monuments, en record de qui, davant les bales assassines de l’exèrcit espanyol, cridà les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”. Era coherent amb el que mesos abans havia manifestat: "Per lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai".
Per a saber-ne més: Lluís Companys. President de Catalunya. Biografia humana i política, dir. J. M. Solé i Sabaté, Generalitat de Catalunya i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006, dos volums.
